Entrades
En Jordi va dir que faria una crònica que no ens ha arribat. Però tenim la confessió de l' Emili.
Després d'algunes baixes, el dissabte 28 de febrer, a quarts de 8 del matí, ens trobem al Llac, abans de Ribes. Som 12. En principi aquesta sortida la portaven la Dolors i en Joan Ramon, però aquest últim no ha pogut venir i jo en sóc el substitut. Després d'esmorzar anem cap
a Meranges, no hi ha pressa, tenim tot el dia. Deixem els cotxes a l' aparcament de l' entrada del poble, i comencem la pujada cap al refugi de Malniu. En Joan, en Jordi, l' Otto, ... , en una hora hi som. Hem pujat sense raquetes, hi ha poca neu fins a creuar la pista. Després augmenta però està glaçada i no ens enfonsem. Dinem a fora del refugi, el sol indecís, no s'atreveix a treure el nas darrera els núvols prims, fins que hem acabat de dinar, i ja hem deixat els trastos al refugi. Sortim amb raquetes cap a l' Estany de Malniu, disposats a aprofitar la tarda, i encara que comencem amb una curta pujada, de seguida es converteix en un passeig magnífic, entre un bosc de pi negre poc atapeït. La neu és agradable sota les raquetes i aviat arribem al primer estany, glaçat evidentment. Juguem a fer el valent que es posa damunt el gel. No hi ha cap perill, aguantaria un cotxe tranquil·lament. Seguim cap a l' Estany de Guils, i quant el veiem des de dalt un ressalt, no hi baixem, la vista és prou bona des de 
aquí. Fa una tarda esplèndida el sol encara que esmortit, s'agraeix. Per aprofitar l'estona i com que alguns son novells en això de l'alta muntanya hivernal i les raquetes, enterrem un parell d'arves i fem pràctiques de recerca. A alguns se'ls nota una certa pràctica adquirida en el curs de l' Escola. Però tot plegat es converteix en un divertiment, i el sepultat ja estaria criant malves, encara que tampoc era l' intenció de posar-hi exigència. Tornem cap al refugi. Quan arribem trobem l' Amadeu que ha vingut més tard. Hi ha també un altre grup del CEC que són una colla d'amics que acostumen a anar al campament de vacances. Després de distribuir-nos les lliteres, compartirem taula, sopar, i porró de vi. Les menges són abundoses i encertades. A la sobretaula realitat i fantasia, i potser mitges veritats que no són mentides. A fora està nevant, poc, però insistentment. Anem a dormir dubtant de demà.
a Meranges, no hi ha pressa, tenim tot el dia. Deixem els cotxes a l' aparcament de l' entrada del poble, i comencem la pujada cap al refugi de Malniu. En Joan, en Jordi, l' Otto, ... , en una hora hi som. Hem pujat sense raquetes, hi ha poca neu fins a creuar la pista. Després augmenta però està glaçada i no ens enfonsem. Dinem a fora del refugi, el sol indecís, no s'atreveix a treure el nas darrera els núvols prims, fins que hem acabat de dinar, i ja hem deixat els trastos al refugi. Sortim amb raquetes cap a l' Estany de Malniu, disposats a aprofitar la tarda, i encara que comencem amb una curta pujada, de seguida es converteix en un passeig magnífic, entre un bosc de pi negre poc atapeït. La neu és agradable sota les raquetes i aviat arribem al primer estany, glaçat evidentment. Juguem a fer el valent que es posa damunt el gel. No hi ha cap perill, aguantaria un cotxe tranquil·lament. Seguim cap a l' Estany de Guils, i quant el veiem des de dalt un ressalt, no hi baixem, la vista és prou bona des de 
aquí. Fa una tarda esplèndida el sol encara que esmortit, s'agraeix. Per aprofitar l'estona i com que alguns son novells en això de l'alta muntanya hivernal i les raquetes, enterrem un parell d'arves i fem pràctiques de recerca. A alguns se'ls nota una certa pràctica adquirida en el curs de l' Escola. Però tot plegat es converteix en un divertiment, i el sepultat ja estaria criant malves, encara que tampoc era l' intenció de posar-hi exigència. Tornem cap al refugi. Quan arribem trobem l' Amadeu que ha vingut més tard. Hi ha també un altre grup del CEC que són una colla d'amics que acostumen a anar al campament de vacances. Després de distribuir-nos les lliteres, compartirem taula, sopar, i porró de vi. Les menges són abundoses i encertades. A la sobretaula realitat i fantasia, i potser mitges veritats que no són mentides. A fora està nevant, poc, però insistentment. Anem a dormir dubtant de demà.Quan ens llevem, el diumenge al matí, una fina capa de neu nova ha cobert les petjades. Està ennuvolat, la visibilitat és d'uns 150/200m, i encara de tant en tant neva una mica. 
Hi ha dubtes però decidim pujar al Puigpedrós, si les condicions empitjoren girarem cua. Després d'un esmorzar millor que molts refugis, sortim seguin les marques del GR11, però aviat el deixem i pugem en direcció nord, arribem a un primer collet i girem cap una mica a la dreta en direcció N/NE), i abans d'arribar al Pic de les Molleres del Puigpedrós, un rocam que sobresurt pocs metres per damunt de la plana, girem a l'esquerra a en direcció (NW). Els núvols ens envolten convertits en boira, la visibilitat sovint es redueix a 50m, encara neva dèbilment a estones, i en aquest gran fals pla que envolta el cim pel sud i l'est, es fàcil perdre's, però conec el lloc i sempre m'he orientat bé, seguim una línia recta imaginària, fent petites rectificacions de pocs metres, de tant en tant, finalment al cap de dues hores i mitja d'haver sortit del refugi, en mig de la boira espessa veiem les creus metàl·liques del cim davant nostre. Alguns es sorprenen de com he trobat el cim, i jo vanitós de mena, m'estarrufo presumptuós. Ja ho pagaré. Mengem quatre ganyips en m
ig de fotos apressades, i el fred, augmentat per una mica de vent, ens fa fora del cim ràpidament. Baixem, alguns corrent, per la neu glaçada, i de seguida tornem a ser al fals pla que travessem ràpids. Ràpids? Tant ràpids que ens passem de frenada. De sobte s' obre un precipici davant nostre en mig de la boira. Estic segur que no podem haver travessat tota la plana encara, em desconcerta, baixem a la nostra dreta i veiem, emboirat, el collet que ens portaria pel bon camí cap el refugi, però jo convençut de que encara no hi podem ser, penso que és un altre que hi ha en direcció al circ d' Engorgs. Decideixo tornar en darrera i pujar altra vegada a la gran plana per situar-me, però al mig de la boira, la Dolors amb la Mònica segueixen avall, el camí correcte. Quan tornem a ser a la plana demano als companys que s'esperin un moment mentre vaig a situar-me, i efectivament al cap de poc trobo el rocam del Pic de les Molleres, ja sé on soc, ja anà
vem bé, però la boira ha falsejat la meva visió del collet. Torno cap el grup i em diuen que la Dolors i la Mònica no hi són. Començo a buscar-les, però de seguida un crit dels companys diuen que la Dolors és al telèfon. "Que t'has perdut?", venjativa. M'ho tinc merescut. Discussió estèril. Mentre, alguns companys poc experimentats en l'alta muntanya hivernal, estan convençuts que estem perduts, i que això de tornar en darrera no és normal. És el que s'ha de fer quan hi ha boira, trobar el lloc on t'has desviat, mai seguir endavant insegur. Ara ja podem baixar cap allà mateix on havíem tornat amunt, era el camí correcte, però el fet d'anar tant ràpids m'ha despistat. De seguida som al collet i al cap de pocs metres ja veiem la Dolors i la Mònica que ens estan esperant. Més discussió estèril, que si pim, que si pam. Baixem ràpids al refugi. Hi arribem abans de la una del migdia. Si no fos per l'errada en el camí de tornada, on hem perdut mitja hora llarga, gairebé un temps de rècord !
Hi ha dubtes però decidim pujar al Puigpedrós, si les condicions empitjoren girarem cua. Després d'un esmorzar millor que molts refugis, sortim seguin les marques del GR11, però aviat el deixem i pugem en direcció nord, arribem a un primer collet i girem cap una mica a la dreta en direcció N/NE), i abans d'arribar al Pic de les Molleres del Puigpedrós, un rocam que sobresurt pocs metres per damunt de la plana, girem a l'esquerra a en direcció (NW). Els núvols ens envolten convertits en boira, la visibilitat sovint es redueix a 50m, encara neva dèbilment a estones, i en aquest gran fals pla que envolta el cim pel sud i l'est, es fàcil perdre's, però conec el lloc i sempre m'he orientat bé, seguim una línia recta imaginària, fent petites rectificacions de pocs metres, de tant en tant, finalment al cap de dues hores i mitja d'haver sortit del refugi, en mig de la boira espessa veiem les creus metàl·liques del cim davant nostre. Alguns es sorprenen de com he trobat el cim, i jo vanitós de mena, m'estarrufo presumptuós. Ja ho pagaré. Mengem quatre ganyips en m
ig de fotos apressades, i el fred, augmentat per una mica de vent, ens fa fora del cim ràpidament. Baixem, alguns corrent, per la neu glaçada, i de seguida tornem a ser al fals pla que travessem ràpids. Ràpids? Tant ràpids que ens passem de frenada. De sobte s' obre un precipici davant nostre en mig de la boira. Estic segur que no podem haver travessat tota la plana encara, em desconcerta, baixem a la nostra dreta i veiem, emboirat, el collet que ens portaria pel bon camí cap el refugi, però jo convençut de que encara no hi podem ser, penso que és un altre que hi ha en direcció al circ d' Engorgs. Decideixo tornar en darrera i pujar altra vegada a la gran plana per situar-me, però al mig de la boira, la Dolors amb la Mònica segueixen avall, el camí correcte. Quan tornem a ser a la plana demano als companys que s'esperin un moment mentre vaig a situar-me, i efectivament al cap de poc trobo el rocam del Pic de les Molleres, ja sé on soc, ja anà
vem bé, però la boira ha falsejat la meva visió del collet. Torno cap el grup i em diuen que la Dolors i la Mònica no hi són. Començo a buscar-les, però de seguida un crit dels companys diuen que la Dolors és al telèfon. "Que t'has perdut?", venjativa. M'ho tinc merescut. Discussió estèril. Mentre, alguns companys poc experimentats en l'alta muntanya hivernal, estan convençuts que estem perduts, i que això de tornar en darrera no és normal. És el que s'ha de fer quan hi ha boira, trobar el lloc on t'has desviat, mai seguir endavant insegur. Ara ja podem baixar cap allà mateix on havíem tornat amunt, era el camí correcte, però el fet d'anar tant ràpids m'ha despistat. De seguida som al collet i al cap de pocs metres ja veiem la Dolors i la Mònica que ens estan esperant. Més discussió estèril, que si pim, que si pam. Baixem ràpids al refugi. Hi arribem abans de la una del migdia. Si no fos per l'errada en el camí de tornada, on hem perdut mitja hora llarga, gairebé un temps de rècord !
Dinem el que portem, i una hora més tard, comencem a baixar cap a Meranges. Primer amb les raquetes, i poc abans de la pista, com que trobem alguns trossos de camí sense neu, decidim treure-les. En el moment de reincorporar-me després de treure les raquetes rellisco i el genoll dolent (dues operacions) es doblega malament. Una mica adolorit seguim baixant (però al cap de dues setmanes, després d' una sortida a Andorra, tindré el genoll ple de líquid, i tocarà repòs forçós), i en una hora mal comptada haurem baixat del refugi a Meranges.
La tarda és grisa, i l' hora ens recorda que encara tenim un bon tros fins a casa. Per preparar la propera.
Text i fotos: Emili
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada