Pic Russell

27 i 28 de Juny de 2009

Sempre estic llegint literatura de muntanya i en una revista que ara no recordo quina era, hi havia un article sobre Henry Russell. Aquest any era el centenari de la seva mort i com l'any passat vaig fer aquest cim en solitari, se'm va ocórrer tornar per donar-li a aquest bon home un homenatge per part del CEC, això si, aquesta vegada acompanyat.
Donar sorpreses sempre agrada i, aquesta sembla que ha agradat, el problema, és que ja no va ser tan sorpresa, doncs el dia de la reunió de sortida uns volien saber a on anàvem i altres no.
Ho vam fer per votació i va sortir un empat, faltava el meu vot i com ja no em podia aguantar més, doncs o vaig dir a tots. Anirem al Pic Russell !!.
Quasi tots sortim cap a Bellcaire, dic quasi tots, perquè al Gerardo els llençols se li van enganxar i em trucà quan ja gairebé ens el deixàvem a Barcelona. Ens trobarem doncs al Bar Sport, què casualment estava tancat per vacances.
Això si que és una mala passada, el Bar Sport tancat. Ho solucionem anant per altres bars de la zona, com estem al país dels bars el problema es soluciona ràpid.
Propera parada: Plan de Senarta, on agafarem el bus, tractor, camió, troleibús o allò més semblant a un 4x4 "a lo bèstia" que ens portarà fins al Pont de Coronas i al refugi Pescadores. Total: 14.70 € anada i tornada, bé la tornada ja l' explicaré al final.
El paisatge ja és d'alta muntanya i davant tenim el Vallibierna i el Culebras amb el seu Pas del Cavall al mig. No és que es vegi a simple vista, però s'intueix perquè ho diuen aquells que l'han passat.
Arribem a la Pleta de Llosàs i ja tenim el nostre objectiu davant, és la part oriental de la Maladeta encara que no la més oriental. També es veu el Margalida i el Tempestades amb la seva cresta que baixa fins al Ibón inferior de Llosas.
Aquí ens quedem i plantem les tendes. Això si, seguint les normes del Parc Natural Posets-Maladeta. Fins les 20h no comencen a plantar-les. Bé, tots no; hi ha una persona doncs, que aquestes coses no l'important pas, però com té l'experiència que té i, això ningú ho pot discutir, doncs va plantar la tenda quan li va rotar... cap problema !! (si no ve cap guarda).
Hem de fer temps i, jo sóc de la manera de pensar on tots els que venen a les meves sortides han de saber el mínim que s'ha de saber per fer alta muntanya de veritat.
Per exemple, com fer un ràpel, com assegurar a un primer i a un segon i, com progressar per una corda fixa. I sobre tot, saber fer sevir el piolet i els grampons. Això, més quatre nusos, es ho mínim i l’únic que jo ensenyaré, doncs la resta és cosa de l’Escola de Muntanya.
Amb aquest conceptes més o menys ja es pot fer alta muntanya al Pirineu "gairebé sense problemes".
Doncs part d'això ho vam practicar mentre fèiem temps.
Després de sopar una mica i xerrar una bona estona, el fred ja era considerable, i tothom com les ovelles vàrem anar a la nostra cleda.
Cinc de la matinada i fa mandra aixecar-se, però no hi ha altre remei.
Després d'amagar tot allò innecessari enrere un roc enorme, sortim a 6.20h a buscar el Ibón superior de Llosas i després girem a l'esquerra per començar a pujar de veritat. Moltes fites, moltes més que l'any passat ens porten fins al principi de la gelera del Russell. Aquest any està més gran, però ja no és una gelera, més bé neu que s'anirà desfent mica en mica. De totes maneres prenem les nostres precaucions i ens posem els grampons, doncs la neu està dura a aquestes hores.
Tot just abans d'arribar a la paret on es troba la diagonal que ens portarà al cim, ja estem a més de 3.000 metres. La diagonal es veu perfectament, no hi ha pèrdua, sembla com si el Sr. Henry Russell hagués tallat un tros de paret per fer un caminet per la roca i poder visitar el seu cim sense dificultats. De dificultats n'hi han, però molt assequibles i, no passen pas del segon grau.
Ens trèiem els grampons i ens posem el casc (els que ho porten, i això es una indirecta ben directa). Enfilem la diagonal i la grimpada és fa llarga. Té dos trams amb dificultat i els altres trams molt fàcils. Els primers ja veuen la llum del Sol i quan ja hem sortit tots de "la canal" anem primer a la Punta Bretxa Russell, el primer 3000 del dia; ja són les nou del matí.
Algú es queixa de que només vol fer el 3000 principal i ens acompanya perquè no li queda més remei, doncs hem d'anar tots plegats , "quejicas que són alguns"
Quin espectacle veure la Cresta de Salenques, la Bretxa Russell entre nosaltres i el Margalida, el Tempestades i l'Espalda d'Aneto.
Tornem enrere i assol-lim el Russell, segon 3000 i principal objectiu. Té un bivac enorme tot just sota el cim. Segurament aquí va dormir el "Henry". Foto de torn i busquem el següent 3000. Anem direcció a l'agulla que sembla l'Agulla Sur per la situació i la alçada, però no ho tinc gaire clar. Segons el Tono, ell creu amb seguretat què és aquesta. Bé, altre 3000 assolit l'Agulla Sur del Russell.
Tenim davant nostre l'Antecima Russell, el quart 3000, però per arribar-hi hem de passar una petita bretxa que té una tartera perillosa. La Dolors Gurri em diu que agafi als "millors" en crestes. Així ho fem i en 5 minuts estem a l'Antecima Russell.
Anem fins l'altra punta que es veu més endavant, i ens adonem què el cinquè 3000 està molt més baix, és l'Agulla Oriental del Russell. Ja no ens dona temps, un altre dia potser.
Tornem fins al Russell on ens esperen els companys. La Ció se sent una mica enganyada perquè no l'hem deixat anar a la Antecima però és que el tros de la petita bretxa era bastant dolent i, no calia córrer riscos innecessaris.
Ara ens espera la baixada per la diagonal. Poc a poc i sense preses un a un anem baixant. Posa el peu aquí, agafat allà. I així fins arribar altre cop a la gelera. La corda afortunadament no ha fet falta. Ara ja només ens resta baixar, recollir les nostres coses del amagatall, i baixar i baixar més, fins a Pont de Coronas.
La Patricia no es troba gaire bé, però té les suficients forces per caminar per sí mateixa i no té cap problema per arribar-hi al bus.
El primer en arribar és el Marc Cabedo però quan arriba ja hi ha molta gent esperant. Tots no podem pujar al autobús de les quatre, i això que són les tres. Ens haurem d'esperar fins al de les 18h. Sis de nosaltres baixarem caminant perquè no volem esperar. Quan arribem a la Senarta hem trigat 1h.45m ... però quina és la segona sorpresa de la sortida ?
En Julià, el company de la Ció ens té preparat tot un "bareto" amb llaunes de tota classe refrescant-se en el riu. Ohhhhhhh ... Julià, beneït siguis. Quina meravella.!!
I així de refrescant acaba la sortida sorpresa a un 3000 del Pirineu Aragonès. Vàrem anar al Russell, al "Henry", segons deia ell mateix: ... El Pequeño Aneto.
Gerardo, Jose, Patricia, Jesús, Julià, Ció, Tono, Feliu, Dolors, Jorge, Marc i Xavi. Gràcies a tots per vindre.

Text i Fotos: Joan Ramón

A tall d'anècdota històrica, no se si sabíeu que el Comte Russell era molt amic d'un senyor que es deia Charles Packe, i tot sovint feien excursions junts. Packe va ser el primer en pujar el Ballibierna, i li va explicar a Russell com pujar-hi. Així que un dia el Comte va decidir pujar-hi però es va desorientar tant que quan es va adonar estava al peu del pic de Russell, i clar el va pujar. De fet qui va proposar anomenar aquest pic com Russell va ser el propi Packe, que era autor d'una de les primeres guies dels Pirineus. Si esteu interessats en saber-ne mes d'aquests detalls consulteu un dels llibres més bonics de la història del Pirineisme: la Conquista del Pirineo, de Marcos Feliu. Si voleu saber alguna cosa de Charles Packe podeu anar al següent blog: http://biografiesalpines.blogspot.com
Manel Canales.