Pic de Monestero

Sortida de raquetes al Pic de Monestero (2.877m) el 24 i 25 de' Abril 2010.

El dissabte al matí, anem arribant esglaonadament amb els cotxes a l' aparcament del Prat de Pierró a l' entrada del Parc Nacional d' Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. Ens hem aturat a esmorzar a Bellcaire, i després hem seguit d' una tirada fins Espot.

Sortim al voltant de les dotze del migdia, som una colla de 10 companys del CEC en sortida oficial de raquetes, avui no tenim pressa, només hem d' arribar al refugi. Seguim la pista que surt del mateix aparcament en direcció sud-est (1.650m),  i al cap de poca estona comencem a trobar les primeres clapes de neu. Uns tres quarts d' hora després de la sortida som al costat de la canonada d' aigua que baixa fins a la central hidroelèctrica d' Espot, al seu costat hi ha un corriol que s' utilitza a l'estiu per pujar des de el poble per dins el bosc de pi negre. A 1.900m deixem una pista a la nostra dreta que arriba fins al refugi Mallafré per tota l' obaga dels Encantats. Seguim fins al coll on canviem de vessant de muntanya i baixem fins un petit túnel excavat a la roca. A partir d' aquí el camí planeja seguint  la Costa dels Alls. Hem de travessar un parell d' allaus que són les purgues de dues canals que baixen de la nostra dreta, i al cap de dues hores d' haver sortit de l' aparcament arribem a l' Estany de Lladres que té una petita presa (presa de la Font Grassa).

Aquí fem una aturada per dinar i descansar una estona, hem anat a un bon ritme i portem l' horari més que adequat. El sol escalfa insistent, només una mica de vent pertorba tímidament un dia esplèndid. Cap a les tres de la tarda tornem a carregar les motxilles. Al cap d' una estona ens posem les raquetes cansats d'enfonsar-nos a la neu, però als pocs minuts ens les hem de tornar a treure, i tornar a posar, per un tall de camí sense neu. A la nostra esquerra queden les canals de la Font del Llop, un parell de les quals semblen prou interessants de fer. Pugem cap un collet on retallem la sinuosa pista per un fort pendent, i de seguida som a una plana que ens porta fins a la presa que tanca pel nord-est l' Estany Tort de Peguera. Encara està totalment glaçat  però al costat de la paret de la presa s'ha desfet el gel i malgrat veure que el gruix és considerable , més de trenta centímetres, preferim seguir per damunt la paret d'obra fins a la neu ferma que ens porta, ara ja si, fins el refugi Josep Mª Blanc (2.320m) En arribar-hi deixem els trastos a l' habitació nº 2 que tenim tota reservada pel nostre grup. En Xavi, el guarda, ens serveix les cerveses fresques i reparadores, i descansem una estona. Després uns quants de nosaltres tornem a calçar les raquetes per anar fins l' Estany Negre que el trepitgem totalment glaçat i pugem un petit turó en direcció al Pic de Sudorn sense cap intenció de fer el cim, només volem fer una passejada tranquil·la per gaudir d'una tarda esplèndida. Quan tornem al refugi ja falta menys d' una hora pel sopar, que ens serveixen a tres quarts de vuit del vespre. Un bon sopar abundant, vi generós, i sobretaula amb galetes de Santa Coloma, xocolata i alguna ratafia convidada. Ens passa pel cap l' il·lusió d' una ascensió nocturna, però el seny s' imposa. Consultem la meteo a l' ordinador que en Xavi posa a disposició de tots els som al refugi (un autèntic privilegi) i decidim que demà sortirem aviat i ràpids, doncs hi ha l' amenaça de tempesta a partir de migdia. A les onze tanquem les llums de l' habitació, encara que alguns ja fa estona que dormen. El diumenge al matí ens llevem a dos quarts de set, a les set ja estem esmorzant, i abans de les vuit les nostres raquetes trepitgen segures travessant l' Estany Tort de Peguera per damunt del gel. Pugem un llom i baixem cap a l' Estany de la Cabana (2.375m) que també creuem en tota la seva llargada pel damunt, i girem a l' oest pujant per un curt però fort pendent fins aproximadament 2450m, i anem flanquejant. girant més cap a nord-oest intentant perdre la mínima alçada fins entrar en una coma que seguirem en dos ressalts fins un collet on ens aturem un moment per reagrupar-nos i reposar líquids, som a 2.630m, i ja veiem perfectament el cim una mica a la nostra esquerra.

Tenim als nostres peus, totalment colgat de neu, el petit Estany Amagat a on baixem per creuar-lo perdent només uns deu metres de desnivell i remuntem, tenim davant nostre el coll de la Valleta Seca per on tornarem després, però ara giren cap el sud-oest, ens aturem un moment perquè algú vol rebaixar pes i deixem una motxilla en unes roques que després recollirem a la baixada. Remuntem ara la forta pujada per la pala de neu glaçada, fent ziga-zagues pels que tenen els quàdriceps i els bessons menys treballats, fins un petit replà que fa d' avantcim a uns 2.850m des de on podem veure la vertical cara est.

Ens reagrupem, enfilem l' aresta final salvant la part més rocosa, i a dos quarts d'onze fem el cim del Pic de Monestero (2.877m) Hem anat ràpids i el dia de moment és esplèndid, la vista magnífica, i els companys contents. Ens hi estem una estona, mengem quatre ganyips, fem les fotos corresponents i reposem amb temps suficient per gaudir de l'espectacle. Hi ha algun intent de canviar la dieta dels insectes, o les gralles de bec groc que acostumen a pujar a l' estiu per aquestes altures, però l' acudit té èxit.

Comencen el descens la majoria amb raquetes alguns amb grampons per més seguretat. la forta pendent permet noves experiències als que tenen menys pràctica amb les raquetes. Ens reagrupem on havíem deixat la motxilla i pugem tots amb raquetes cap al proper coll de la Valleta Seca (2.725m) Comencem la davallada pel fort pendent amb la neu totalment glaçada fent "raquetes extremes", però les relliscades sovintegen, no tothom pot baixar així per pendents de 45/50º i els grampons tornen als peus de la majoria.

Algun patiment excessiu fa que més d' un maldigui dels ossos del chef de course, que a més s' avança presumptuós deixant sense ajuda els més inexperts (demano disculpes) Perdem molt de temps i el reagrupament s' allarga, seguim baixant per la Valleta Seca, ara ja sense tanta pendent, el sol empeny de valent i el nom que evoca la calor estival que fa en aquest lloc, pren tota la seva validesa. La neu s' estova i les enfonsades comencen a ser memorables, Després d' un petit collet (2.380m) sempre en direcció nord, la baixada torna a accentuar-se i de mica en mica els pins negres es van espessint, entrem al bosc, i seguim el corriol d'estiu que apareix i desapareix sota la neu, i que flanqueja per sota els Encantats.

Aquí tenim un petit accident, molt aparatós per la sang que brolla d'una petita ferida d' un cop en una roca en el cap d'un dels companys, però la pomada iodada fa miracles, i podem seguir sense més preocupacions. Travessem la Congesta Grossa que separa el bosc dels Fangassals del bosc de Samboiné i a l' entrar en aquest anem una mica a l'esquerra, i anem baixant pel mig de l' espès bosc de pi negre, fins a travessar el riu de Monestero per un precari pont de troncs, ja a tocar del refugi de Mallafré.

El refugi està tancat, suposem que era obert però els guardes han marxat després de servir els esmorzars, és diumenge i segurament no obriran aquesta nit.

Podríem quedar-nos a dinar aquí però la calor ens fa anar just d' aigua i tot i que en podríem agafar del riu de neu fosa, preferim fer un quart d' hora més de camí i arribar a la petita capella de Sant Maurici on hi brolla una cabalosa font. Hi som a quarts de tres de la tarda, aquí ens ho agafem en calma, dinem sense presses, descansem, i la fem petar. El dia ha aguantat, hem vist nombrosos núvols cap el sud i també cap el nord, però hem tingut sort, i el sol ens acompanya tot el dia, el vocal diu que va trucar demanant bon temps.

Baixem tranquil·lament cap a l' aparcament on arribem poc després de les quatre, amb temps suficient  per canviar-nos de roba, i acomiadar-nos fins a la propera  Alguns encara ens parem Espot per fer la darrera cervesa.

Els participants: Luisa, Elisa, Felix, Mateu, Xavier, Fernando, Manuel, Tono, i qui us ho ha explicat.

Text : Emili Rissech

Fotos: Felix Gomez