CRÒNICA SORTIDA MONT PERDUT . 17 i 18 d’Abril de 2010

Anem al Mont Perdut un grup de vuit persones. Un bon equip, un grup fort i molt. compacte, sabem a on anem i que hem de fer.

La ruta escollida es la normal, via Góriz. Hi ha molta neu i en aquesta època de l’any s’ha de treballar i molt doncs fa molta calor i segons quin tram t’enfonses per sobre dels genolls.

La pujada a Góriz l’hem de fer per les Clavilles de Soaso dons el camí alternatiu te perill d’allaus i no es recomanable.

Arribem al refugi una mica cansats doncs el camí es llarg però les vistes i el paisatge son de postal i això ho compensa.

L’estància al refugi es agradable tot i que està bastant ple. La majoria son esquiadors de muntanya i molts d’ells francesos. El sopar està be i no ens quedem amb gana. Mes tard fem un cercle al voltant d’una estufa i fem el nostre particular col•loqui de sempre, jo li dic fer relacions publiques.

El esmorcar es a les 6.00, que es una hora magnifica per poder sortir ben d’hora doncs sobre tot la baixada serà llarguíssima, només farem 2000 m. de desnivell, que es diu aviat.

Només sortir i en les primeres rampes ens trobem la neu molt tova. Per puja el primer esglaó d’uns 50 o 60 m de desnivell patim de valent però després la neu ja està mes dura i sense grampons ni raquetes podem progressar molt be.

Després de superar el segon esglaó el Tono em diu que es dona la volta perquè no es troba en condicions de seguir-nos i molt menys de fer cim amb lo que torna al refugi. Li agraeixo aquesta decisió molt bé presa abans d’empitjorar la situació del grup. El dia abans jo m’ho havia avisat. Molts punts al teu favor Tono.

Seguim 7 persones.
Fem una parada en “ciudad de piedra” admirant el Cilindro, el Cuello del Cilindro i quasi el Mont Perdut, enrere la vista es espectacular amb la Vall d’Ordesa sempre omnipresent amb aquesta forma tan característica i glaciar que te.

Arrivem a peu de la famosa Escupidera i ens posem els grampons. Anem seguin per la dreta tot seguin una aresta que te menys neu i fa que la progressió sigui mes ràpida fins on comença la verdadera Escupidera. Aquí hem de flanquejar fins la paret de l’esquerra i anem guanyen alçada poc a poc.

Li dic al Gonzalo que si us plau es quedi enrere del grup doncs he vist que el Jorge va patint una mica i no vull que es quedi sol.

Davant, el Xavi va progressant i fen la seva (com sempre) i jo i la resta del grup l’anem seguin fins que arriba a un lloc on el camí es fa molt vertical doncs pot ser hem pujat massa cap a el contrafort. Aquí el Xavi es queda parat i em diu que passi davant per obrir aquest pas i fer la traça. Així ho fem i tots passem sense problemes.
Anem arribant al coll quasi plegats menys el Jorge i el Gonzalo que tal com havia previst el va tindre que animar i ajudar per anar pujant.

Em quedo amb ell una estona perquè agafar forces m’entres la resta enfila ja l’ultima pujada fins el cim que està tot cobert de neu.

Li dic al Jorge que s’animi i que em vagi seguint que poc a poc i amb passos curtets arribarem al cim que ja el tenim allà mateix.

Fen un bon esforç arribem al cim i tots plegats ho celebrem, ha estat una ascensió fantàstica, molt lluitada i molt anhelada per tots.

Estem en el cim no més de 10 minuts i enfilem la baixada ben concentrats i amb precaució sobre tot en el primer tram. Fem una parada al final de la Escupidera per menjar e hidratar-nos.

En la baixada fins el refugi fem algun que altre tobogan “culenbajen” i ens trobem amb el Tono que ha estat amunt i avall inspeccionen la zona.

Recollim els nostres estris i comencem el camí de tornada fins els cotxes que es fa llarg, molt llarg. Baixem les clavilles sense problemes i i després ja ens queda només caminar i caminar.
El Xavi torna a fer de les seves i en la baixada a l’alçada de la Cascada del Estrecho i sense dir res i que ningú el vegi, agafa una drecera per avançar a tot el grup.

Anem els últims el Gerardo, la Cristina, el Tono i jo quan ens adonem que el Xavi no ens segueix,

No sabem per on ha anat i si li ha passat quelcom amb lo que decidim recular el camí una estona a veure si el veiem.
Res, no hi ha rastre d’ell. El Tono s’avança fins els cotxes i se’l troba allà tan feliç. Li explica el que ha passat i agafa camí amunt fins trobar-nos a nosaltres.

Amb aquesta aventura hem perdut una hora com mínim.

Molt be Xavi, segueix en la teva línea que quan canviïs serà quan ens tindrem que preocupar.
Feliços, cansats i molt contents tornem a casa en una hora bastant bona i no massa tard per lo que acostuma ser anar a fer cims per aquesta zona.

Jorge, Gerardo, Jose, Cristina, Gonzalo, Xavi, Tono
Moltes felicitats a tots els components d’aquesta sortida, com he dit al principi hem sigut un bon grup que té molt bon futur. Plegats assolirem moltes fites.





Companys hi han molts, amics de veritat hi han pocs.
Steven Santana
Salut per tots

Text i Fotos: Joan Ramon