Els Écrins per Sant Joan

Le Perthus: Recollida de ticket de peaje. Ha estado conduciendo durante cerca de dos horas, ¡ Tome un descanso ! .... això diuen les fulles de ruta que ens va passar l'Alex. I una merda, i ben grossa a més! ... Circulació lenta a l'AP7....!! Hi ha molt de trànsit fins a Perpinyà, portem dues hores i encara olorem el bosc del Montseny. Així i tot, misteriosament desprès de tanta aturada, l'arribada a l'aparcament "Pré de Madame Carle" cap a les dues de la matina es fa gairebé conjunta. Alguns fan "vivaquillo" al costat del cotxe, altres al cotxe i els més privilegiats a la gîte amb rodes. La temperatura és suau, no fa gaire "frescota" i tothom troba ràpidament el seu ritme vital. Puntualment, a primera hora del matí com les boirines, un individu amb més semblança d'au que no pas de persona, carregat amb un plomatge vermell ataronjat fins al cul i nu a la resta, potser desesperat per la gana o la set, o per les necessitats de niar, apareix fent-se notar per la seva saviesa i prudència: - Toc... Toc.. !! ... Si sortim ara, podríem anar a ...
... siii !, a la ben grossa de abans podries anar.. !! Dues hores més tard, amb més vigor que abans, reneix sense cap saviesa i prudència, niant per tot l'aparcament amb el bec molt més dur cridant:
–A veure si sortim del forat !!
Llevar-nos es fa molt més fàcil així, presentacions, des-formalitats varies i a disposar del menjar. Hi ha de tot, esmorzar sense escrúpols...tot escampat pel terre i l'au Fènix ben bé al mig arreplegant de tot. Com canvien les cares amb la panxa plena, i com tornen a canviar desprès de tres horetes de repetjó. La duresa que significa pel paladar no tindre aquest "wilderness" més a prop de casa, és potser la conversa més desgranada a l'ombra del robust Refuge du Glacier Blanc. El Glacier Noir dominant dels tons grisos, abrupte, ple de derrubis erràtics ens va acompanyar al llarg de les nostres primeres braçades i cabussons dintre del Parc National. Sotmesos ara al Glacier Blanc, la seva llengua plena de saliva glaçada vessa cascades de seracs fins al refugi, cascades que treballen per despertar amb el seu cruixir les nostres sensacions del embruix del Mont Pelvoux, bastió d'aquest recinte fortificat d'emocions.
Cereals, fruits dolços, lleguminoses, glúcids a doll i ens veiem aviat empentats i revitalitzats dintre d'aquest desert blanc fins l'arribada cap a les cinc del vespre al Refuge des Écrins (3175m.), encara que algun/a dormilega continua a la recerca de fòssils. Hem entrat en terrenys gèlids, i no hi ha res com l'escalfor que proporciona el refugi amb un bon sopar per degustar els productes típics del país: Sopa de ... ... Patates amb ...i un bon pessic de pa dur per sucar-hi ... i com l' aigua és un luxe, l'ampolla a 4€.. Quina raó tenia !.. qui deia que les grans ascensions no es gesten als llençols d'un refugi. A poc a poc, el cansament ens acompanya i tots desfilem amb el propòsit d’assolir el següent objectiu: Vigileu on poseu els glutis !! i deixeu anar aquesta cadeneta penjant tant kitch !! A les deu de la nit, el silenci omple els nostres somnis, només buidats de tant en tant pels roncs d'una nina de porcellana. A les tres de la matinada tothom estalvia modals i bones maneres, inclòs la nina de porcellana.Un cop esmorzats, rodejats de motxilles, cordes i més estris alpinístics, amb la son impresa al gest i la mirada delatant il·lusió, amb un gest mecànic possés, deixem el refugi tan sols acompanyat d'un prestatge guarda-botes buit i d'una anima rònega. El ball de de la vida recórrer ara el Glacier Blanc, encordats seguim el ritme d'una cançó escrita amb els reflexes d'una nit envellutada amb quasi lluna plena.

Jordi-Victor ( orange casc men )
Olga-Eli ( no me chilles que no te veo !)
Nor-Montse-Lorenzo ( cordada de Cordada )
Javi-Patricia ( quatre sense tres amb pitillu i manilles )
Àlex-Òscar ( sospirs escanyats )

Aquests últims enfilen pel couloir de Barre Noire, nerviosos noten la preparació d'un líquid calent dintre del cos, però en poc més d'una hora i mitja, asseguts un front l’altre retornen a l'aire tots els sospirs buits de força i plens de vida que el couloir els ha deixat. Des de aquí dalt, ajupits en un petit ressalt, les figures humanes enfront la Barre esdevenen tot un paisatge immens. La resta del grup dintre d'aquest tapís ha seguit el traçat que porta fins al Dôme. Just on comença la directe Coolidge el grup gairebé en la seva totalitat es reuneix. La nostre ambició es retira immediatament d'aquesta frontera imaginaria dels quatremil, al veure que no hi ha traça oberta a l'aresta que uneix el Dôme i la Barre. Atenent-se al irreprimible desig sense satisfacció i convençuts del seu triomf, el grup sobreviu a tots els embats que se li llancen quan decideix afrontar la via Coolidge:
Alpinistes carregats del saborós èxit del cim, tous de neu refinats pel desequilibri dels esquiadors, pendents de glaç de 45º i tot un ventall de com generar C02 i altres contaminants purins d'obligada medicació. Abans de les deu del matí, per fi... .....Hem fet cim a la Barre des Écrins !! ....
Fruita seca, nous, pernil, ametlles, petons, avellanes, formatge, tocaments i galetes tot serveix dintre d'aquest desordre alimentari-sexual per celebrar-ho. Fotos, cigarreta del Javi i amb més bona intenció que ciència, afrontem l'últim esglai abans de trepitjar terra planera. N'hi havia per esglaiar qualsevol !!..el súmmum de la jornada !!. El traçat de baixada sembla especialment dissenyat per alguna ment perversa. Amb la solemnitat d’un funeral, tots en filera i perfecte ordre, alguns més condicionats que no pas altres, negociant amb el pendent la nostre estabilitat, el nostre punt on alliberar-nos d'aquesta buidor, esgarrinxant el glaç pam a pam, aconseguim arribar fins als "orange casc men". Aquests deslliurats en mig del descens, assenyalen una placa de gel testimoni del seu empresonament, últim pas d'aquesta petita condemna, abans d'arribar a la rimaia. Aquesta ofereix un baveig de neu batzegada, i l'arribada es fa esglaonadament. Cavil·lós l' Òscar la supera i minuts desprès ho farà la Montse, cramponejant en la solidesa del pont de neu indicat per aquest ....

–hòsties nen.. !!! ... La rimaia pren l'alè al cor de la Montse. L'Òscar petarrellejant de por deixà anar la motxilla i l'agafà pel braç dient-li:
–tranqui nena, ja ets meva... oh yeahh !!
... encara sort de l'altre braç escanyat al piolet arrapant-se encara amb força a la neu. Mèrit indiscutible per la Montse, passar sobtadament de la llum a les tenebres i no perdre les postures i compostures nomès és a l'alcanç d'una minoria.Tot i l'ensurt per la usurpació, la resta del grup encara neguitós tant sols necessita d'un petit encordament i sotragada per sobrepassar-la.

Un cop superat aquest cinyell d'adversitats i circumstàncies, tot esdevingué més tranquil, encara que calia escampar ràpid pel risc de "chute de séracs et rochers". Arribem a la llar d'infants muntanyencs en perfecta deserció. Rentada de mans, dents i peus per 2 € el gerro. Pastís de poma o xocolata per cobrir-se de glòria i amb gran goig, descamisada general a la chambre fins le dîner. Son les set del vespre, gairebé sopats, el nostre maître guixant habilitat entre taules i personatges llardonats, se'ns apropa sense dubtar ni mica ni molla:

L'heure du petit déjeuner, s'il vous plaît ?
–Llamp de Déu !! ... La taula es transforma en una ganàpia total.
–A les tres de la matinada... s'il vous plaît .... què, no et venen ganes d'afegir-t'hi ?
–M'han vingut unes ganes de riure ! diu el maître.
Alguns també riuen mossegant-se els llavis, com si fossin de la família dels hiènids només escoltar l'horari, però finalment tindran cabuda les diverses variants:
Atractiva caminada a un bonic racó alpí, o excursió d’altura amb les més còmodes possibilitats de veure el buit (Olga), i pels de condició física amb més llargada assolir el cim Est de Montagne des Agneaux (3664 m.) en un altre esdeveniment alpinístic memorable.
Fotos: Montserrat Andreu, Òscar.