Una finestra a Espinavell. Primavera al cor.

Fa dies que us vull escriure, però després de tant silenci em fa una mica de cosa.Va passant el temps, cadascú sent el que sent i cadascú s'ho sap. Jo, com que segueixo al lloc on estava, envoltada de les mateixes coses i sola en el dia a dia, només us tinc a vosaltres de referent al meu cap per explicar el que em passa.

I em passa una primavera molt diferent de la de qualsevol altre any. Resulta que ja hi ha més llum, més bonica i durant més estona, i això m'omple d'energia i em fa voler sortir de casa. Aquí a la Vall encara glaça cada nit i les fulles verdes no es veuen enlloc, però les olors són riques i els ocells omplen l'espai blau del cel i l'espai sonor de les valls. I això també em fa voler sortir de casa. Trepitjant encara neu molt glaçada, a dies he anat a córrer per aquest meu jardí immens. Espiant la fosca de la nit, a voltes he tornat a casa entre els arbres encara adormits. I, cada matí, sorprenc el quiet dia que es desvetlla quan surto molt aviat cap a la feina. Sé que en qualsevol moment el món sencer s'agitarà, tremolarà i esclatarà de vida. I el voldré anar a veure.

I pensant com fer-ho, he imaginat mil rutes i caminades per les meves inalterables, pètries, muntanyes. I, de cop i volta, una tristesa més profunda que mai s'ha apoderat de mi i m'he enyorat a mi mateixa caminant amb el Pau per la muntanya. Tinc enveja dels meus records, del passat, del que ja no és. Tinc enveja de la brisa fresca que ens va acariciar al circ de Pessons, del calabruix de la Portella Blanca d'Andorra, del sol implacable i la calma tremenda del coll de Ratera, del fred glaçat de les aigües noves al voltant de Posets, de la neu encegadora de Cotiella (us en recordeu, Emili?), del fantàstic benestar i felicitat a les planes de Biadós, amb el pati immens al nostre abast, de la lectura tranquil·la vora el riu sota els Encantats, dels somnis de futur vorejant l'Estany de Mar, de la immensitat d'un món als nostres peus des del cim del Canigó, i del privilegi únic d'un matí robat al peu del Comapedrosa o d'una posta de sol al Costabona.

Em manquen les mirades còmplices, les abraçades eternes, el son confiat. Em manquen els atacs de riure i els silencis compartits. Em falta el saber-se l'un de l'altre, les esperes i els retrobaments. Em falta tot.

Suposo que prefereixo aquest record persistent de la felicitat al seu costat que l'amargor del record de la malatia i la mort, cada dia més llunyà, més dèbil. Però és tant més dur, que em fa pensar que embogiré. No sé si mai havia plorat tan llargament com els darrers dies. I no sé si mai havia dubtat tant que el que em passa sigui veritablement real.

Al meu despatx, l'ombra ha enfosquit la finestra. Puigestela, el morro de la Serra Cavallera, ens tapa el sol de tarda, daurat, provocador. Finalment, segueixo aquí, entre muntanyes, al lloc que vam triar per viure. Tinc la sort de tenir tots aquests records -i molts d'altres-, que mai ningú em prendrà. Però sé també que són una condició que marcarà la meva vida sempre més. Només espero que, a poc a poc, el dolor es faci més petit i em deixi respirar.

Feliç Primavera a tothom.

Eva