Entrades
Aquest cap de setmana del 13 i 14 de Febrer teniem una sortida a la Vall de Cardós amb l' intenció de fer el Campirme. Una previsió de nivell 4 d' allaus ens ha fet reconduir la sortida, i com que teniem reserva al refugi de la Pleta del Prat, hem fet activitats alternatives a la zona.
En Toni Salas ens en fa la crònica i ens proposa el debat.
En Toni Salas ens en fa la crònica i ens proposa el debat.
ESTANY DEL PORT.
Sortim el dissabte 13 de març en direcció a la Vall de Cardós. Una vegada arribats a Llavorsí agafem la desviació cap a Tavascán, seguim amunt fins les Bordes de Quanca i un punt més amunt podem deixar el vehicles. A la dreta ja veiem una senyal que indica cap l’ estany del Port. La pista és evident i no te pèrdua, puja fent giragonses i el paisatge nevat als voltants és espectacular. Segons anem pujant podrem atalaiar a l’ esquerra el Mont-roig. Deixarem a la dreta el sender que ens portaria fins el llogarret de Noarre i continuem fins el moment que la pista desapareix i arribem a una pleta on dinarem.
Aquí comença la pala de neu que en bona pujada ens porta al Coll del Port i de seguit a l’ Estany del Port ara totalment glaçat. El voregem i anem a parar al peu del Port de Tavascán que s’ obre davant nostre. A l’ esquerra veurem el Pic de Montarenyo,el de Muntanyola i el Tuc de Mariola. Un paisatge hivernal corprenedor. Iniciem el descens pel mateix itinerari i arribem als vehicles sobre les 18 h, ideal doncs no és necessari utilitzar les llanternes.Seguim carretera amunt per arribar al refugi de la Pleta del Prat on pernoctarem.
Aquí comencen les pistes d’ esqui de Tavascán-La Pleta. Durant la caminada hem tingut un ensurt doncs l’ Ester s’ ha trobat malament, inspeccionada convenientment pel nostre servei metge de guàrdia se li diagnostica un còlic nefrític però després de ser drogada adequadament al dia següent continuarà l’ excursió amb gran valor i coratge. A l’ hora de sopar gaudim d’ unes bones mongetes amb xoriço, carn, vi i tot allò necessari per una bona recuperació, amenitzat als postres per la petaca de ratafia ja mítica de l’ Emili i la meva modesta petaca de whisky.
Ara és hora de debatre que farem demà.La idea era assolir el Campirme, un nevat cim de 2631 metres. L’ Emili és partidari d’ ajornar l’ ascensió degut a que hi ha risc d’ allaus nivell 4.Hi proposa que anem a fer raquetes per la zona Port Ainé-Sant Joan de l’ Erm.El vocal sempre te raó, és responsable d’ un grup i no pot córrer riscos innecessaris però també és veritat que degut als molts accidents que avui es pateixen a la muntanya per motiu de la imprudència, la inexperiència i la massificació, sembla que institucionalment es fa un ressò molt gran del perill d’ allaus per dissuadir a la gent.
Aquest grau molt alt de prudència complementat amb el diferents nivells que hi ha en un grup nombrós comporta que en molts casos l’ activitat prevista no es realitzi i la sortida acabi sent una passejada per la muntanya.
Bé ja ser el que pensen els vocals que fan sortides d’ alta muntanya i em sembla força respectable però reobro el debat per si algú vol fer aportacions.
PIC DE LA TORRETA DE L’ ORRI
Anem amb els vehicles fins a Port Ainé. Encara no són les deu del matí i el termòmetre marca -14 graus. Cotxes per arreu, gent atrafegada, semblen les rebaixes del Corte Inglés. Eludint suïcides del snobwoard i tones de famílies amb nens creuem el remuntador i ens dirigim cap a l’ est en direcció a les pistes d’ esqui de fons i raquetes que a l’ estiu s’ utilitzen també per la BTT. Seguim la pista i tenim magnífiques vistes panoràmiques, a la nostra esquerra, apareixen el Montsent de Pallars i més enllà el Sotllo, la Pica i el Monteixo.
El camí es bifurca, a la dreta es va cap el refugi de la Baseta i Sant Joan de l’ Erm, anem a la dreta amb la qualcosa ascendirem al Pic de la Torreta de l’ Orri i donant una volta circular tornarem a Port Ainé. Al poc temps apareix davant nostre el cim, ens hi anem aproximant i arribem a la pala de neu que passant per les instal·lacions de les pistes ens deixarà en el punt més alt. Dos horrorosos repetidors de televisió malmeten les vistes, paciència.
A dalt mirada sobre el Pallars, el Cadí i molt més. Dinem i poc després iniciem el descens per les pistes fins arribar al lloc on hem estacionat els cotxes . Unes últimes birres ens deixen en disposició d’ iniciar la marxa a la ciutat passant, com no, pel bar Sport de Bellcaire a fer un mos.
Agraïm la feina del nostres estimats vocals l' Emili i en Fran. A més en aquesta dura expedició han participat Esther, Anna, Xavi, Covadonga, David, Jesús, Feliu i el que signa.
Salut i fins la propera.
Toni
Fotos: Xavi i Toni
Fotos: Xavi i Toni
5 comentaris:
Me n'alegro que, en tot cas, hagueu pogut aprofitar el cap de setmana i hagin sortit alternatives més viables.
Jo trobo que si el risc era 4, la decisió va ser bona.
podi-.
Per al·lusions ...
Fer el Campirme tampoc és anar a l' Everest, no deixa de ser "una passejada per la muntanya", i s' hi pot tornar quan es vulgui, el tòpic diu que la muntanya no marxarà.
Si vaig decidir anular l' ascensió (juntament amb en Fran) va ser perquè tenia l' informació necessària: risc d' allaus 4, i amb més risc en els vessants N, N-E, E, S-E,i S, o sigui totes les combinacions possibles des de la Pleta del Prat passant per l' estany del Diable / Mascarida. Diguin el que diguin els del refugi, que si tenen els coneixements de muntanya al mateix nivell que l' amabilitat, potser necessitarien un reciclatge.
En una sortida oficial del CEC, els que tenim la responsabilitat del guiatge, hem de tenir en compte que no tots els que participen en l' activitat tenen el mateix nivell tècnic, físic, i de coneixement del medi. Per tant, toca al vocal que porta la sortida, prendre les decisions que altres no volen, o no poden prendre, per comoditat o desconeixement, i que per això s' apunten a una sortida guiada.
De totes maneres, el debat sobre la seguretat a la muntanya és prou complex com per dedicar-hi una reflexió, que farem oportunament.
Salut.
Emili
Moltes gràcies Toni, per la crònica i les fotos.
Estem completament d´acord amb el comentari de l´Emili. La prundència a la muntanya, com a la medicina, es una gran virtut, "Primun non nocere" Els professionals que hem de prendre tots el dies decisions sospesant riscos i beneficis potencials per a la salut de la població i de les persones estem molt acostumat a aquest tipus de qüestionaments que es fan inconscientment i des de el desconeixement i la maca de professionalitat, com va fer la gent del refugi. En aquest cas, a un medi com la muntanya (amb un risc d´allaus de 4) i tenim en compte la mitjana del nivell del grup, la decisió de no fer el Campisme i entre tothom buscar una ruta alternativa, des de el nostre punt de vista, va estar d´un alt nivel de professionalitat. El Campisme ho tenim per a sempre, tristament nosaltres ens anirem. El Pic de l´Orri amb 2470 m d´alçada, amb casi 800 m de desnivell, amb 15 km de recorregut i amb 6 hores de marxa, va ser més que una passejada per la muntanya. A més, us asseguro, que les antenes no les van “posar nosaltres” ja hi eren allà.
Per a concloure, volguéssim agrair tant a l´Emili i al Francesc la seva professionalitat i lideratge, ací com la seva capacitat per a fer rutes per a gaudir a la muntanya malgrat el risc d´allaus va ser molt elevat.
Una forta abraçada i fins aviat,
Xavi i Covadonga.
pues tendremos que volver...
Publica un comentari a l'entrada