La Maladeta a finals de Maig

Crònica a quatre mans, que no a quatre grapes, de la Laura i la Laura ( les classes de català es comencen a notar)
30 de Maig 2010

...mica en mica ...

Salimos el sábado a las 15:30 Nurieta (Nuria Freixas) y yo a la Besurta, que deu n'hi do, para un día que ibamos, parecia que nos marchabamos a hacer el K2.

Despres d'estar tot el viatge barrejant una mica el catala amb el castella, es va fer molt curt l'anada fins el pla de la Besurta.

¡Cómo mola!! se me habia olvidado el ambientillo este montañero,lleno de furgonas, gente plantando tiendas, otros con vivac ...

Así que nosotras hicimos lo propio y plantamos la Mandarina al lado del rio.

Un poquito de cena, y alé, al saco tipo "princesita alpina" que al dia siguiente tocaba levantarse pronto.

Sobre las 5:15 del día siguiente ya estabamos listas y enfudadas para la acción: mochila de ataque con cuerda, arnés, hierros, crampones y todo lo necesario para llegar de una dichosa vez a nuestro objectivo, La Maladeta, y digo lo de dichosa, porque en mi caso, esta cima ya se me había escapado dos veces ..... ¿sería este el tercer intento fustrado?

Vam anar per feina, osea, que subíamos sin parar ni un momento ya que sabíamos que el tiempo iba en nuestra contra. La nieve se mantenía dura, pero eramos conscientes que a medida que pasase el día, se transformaría en una nieve inviable para ir sin raquetas (SI , SIN RAQUETAS, SOMOS ASÍ DE CHULAS :-D).

... Renclusa, Falso Portillón, Portillón Inferior y la nieve estaba perfecta, además con el agravante que iba un grupo de unas 20 personas por delante nuestro que ayudaban mucho a la hora de tener que abrir huella (qué majetes ;-))

Nurieta se encontraba bien, yo también; el día era nublado, ahora con rachas de viento, ahora llueve un poco. La temperatura se mantenía lo suficiente para dejarnos ascender comodamente y la niebla cada vez más densa. En definitiva, un tiempo un poco inestable.

Llegados al Portillón superior, casi todo el mundo giró dirección Aneto. ¡Qué pena, nos va a costar abrir un poco más huella!

De todas formas, como el que algo quiere algo le cuesta, doncs anem pujan.

De sobte, oímos a otro grupito por delante nuestro que grita "Lauraaaaaaaaaaa!!!!!!

Ahí si que aluciné. Raquel, Jose, Meri, Paco y Manuel, todos del grupo de Senderismo de Joan25 van por delante nuestro.

Alaaaaaaaaaaaaaaa, qué subidón neeeennn!!!! Geniaaaaaaaaaaaaal!!!!! nos juntamos todos, y seguimos subiendo todos amunt amunt, mientras Raquel y yo no parabamos de contarnos nuestras vidas y milagros sin dejar de subir (¡¡¡qué profesionales!!! :-P)

El tiempo seguia una mica inestable, pero como desear es gratis les comente a todos : ¡¡¡ojalá cuando lleguemos a cima salga el sol!!!!!

Amunt amunt fins a la base del corredor ... ¡¡¡increible, se me hizo cortísimo!!!!! ...

Y justo cuando ya ibamos a subir, me dice un nene que estaba con otro grupo de esquiadores que iban tambien a la Maladeta: "Yo a ti te conozco" .....

Para flipar, el chaval en cuestión era un chico que conocimos el año pasado en un refugio haciendo la tour del Monte Rosa.

Impresionante. La montaña es como una caja llena de alpinistas, nunca sabes el que te puede tocar :-)

El corredor de la Rimaya estaba genial, la nieve estaba dura, la huella abierta ... muy muy muy disfrutón.

El tiempo aún estaba molt dolent, se mezclaba unas fuertes rachas de viento con un poco de agua-nieve y una niebla que no dejaba ver nada, pero daba igual, parecía que este tercer intento a la Maladeta era el definitivo.

Una vez salimos del corredor, el camino hacia la cima estuvo marcado por el fuerte viento que soplaba en la arista, de hecho parecía que nos quería tirar al suelo ... 5 pasos, 10 pasos , 15 pasos ¡¡¡¡HEMOS LLEGADO A LA MALADETA!!!!!!!

Y de repente, en medio de la meteo tan poco favorable que estabamos teniendo, se calmó el aire, se despejo la cima y salió el sol. ¡¡¡¡Qué vistas!!!! fueron los únicos 10 minutos que hubo de sol en toda la mañana y eran para nosotros.

Aprovechamos a hacer las fotos, besitos, felicitaciones y risas ... Por fin!! ya era hora!!! que por cierto, se nos ocurrió mirar el reloj y marcaba las 10:15 ... (coño!!!! pues si que hemos subido bien!!!!).

Tranquilamente, fuimos bajando todos con la calma, por el corredor, blablabla, risas y tal y tal ... rollo pachorra.

A la bajada la nieve ya estaba asquerosa, imposible de pisar, ni con raquetas ni sin ellas.

Llegamos todos a la Besurta a las 14:00, y tras dialogar, quedabamos que nos encontrabamos todos en Benasque para tomar unas cañas ... pero eso se contará en el siguiente capítulo .......:-)))))))))))))

Text i fotos: Laura

Aneto. Via Estasen

29 i 30 de Maig 2010
Després de moltisimes ganes de fer l´Estasen per fi la vam aconseguir. Un somni que per fi varem complir.

Jo, la Raquel, en Xavi i en Xavier ens vam enfilar cami de Vallibierna, per fer vivac a mig cami de l´Estasen, a un dels ibons de Coronas. Alla vam descobrir les "delicies" d´una nit mes aviat semblant a la "fi del mon", el vent era fortisim i es portava les tendes que haviem plantat alla a la neu. Vam dormir lo minim per començar la jornada a les cinc de la matinada.

Allà al inici de l´Estasen ens trobem dos grups més que inicien la pujada, un dels quals pujaven amb bastons i sense cascs¡¡¡

Nosaltres ens dirigim cap al centre, a buscar la variant del Petit Black. La fem sense problemes, amb l´unica companyia d´un vent que va jugant tota l´estona amb els núvols.

Al final de la via jo i en Xavier ens dirigim a un pic de 3000 que esta oposat a l´Aneto, desde on per primer cop veiem perfectament l´Aneto amagat entre núvols, no tinc paraules....

Despres de pasar per l´agulla Daviu tirem cap amunt per poc a poc arribar al somiat cim, alla ens retrobem amb Xavi i Raquel.... i tota la gentada que ja havia al cim, son les nou del mati i ja havia cua per sortir pel Pàs de Mahoma¡¡¡¡¡. Un nano d´altra cordada havia posat un cordino de 7 mm com assegurança al Pàs, aixis que l´aprofitem, degut a la presencia del gel perque la cosa es podia complicar.

Ara si que baixem, però abans anem a fer "una visita" al Petit Aneto, d´alla baixem encara més fins al Collado de Coronas, on Xavier i jo tirem cap el Pic de Corones. D´aqui trec les fotos tan maques de la Via i l´Aneto. Molt de compte amb les cornises, podien caure en qualsevol moment, aixis que decidim per fi anar cap al nostre Camp Base al llac de Coronas.

Després de fer un tobogan on Xavier i jo vam disfrutar com nanos veiem que a la Raquel i el Xavi tenen una companyia no gaire amistosa, un altre cop el vent infernal de la nit. Semblava que es concentres només en aquell punt on haviem plantat les tendes. Desmuntem tot lo que queda i cames ajudeu´me que no tinc forces¡¡¡¡

Sortim com podem per deixar enrere aquell vent mes propi d´un huracà. Poc a poc arribem al cotxe, ja no hi ha vent, ni núvols, ni... re de re, nomes la pau i la relaxació d´haver arribat a la fita....

Ja a Benasque, amb bocata, suc de taronja un, birra i més cosesveiem que ja s´ha acabat l´aventura. Cotxe, Barna i feina, però...., segurament tots quatre pensavem una cosa.... tot aixo a merescut tot aquest esforç, gracies per tot i ens tornem a veure.

 

Text: Rafael Ledesma

Fotos: Rafa i Xavi

 

PIC CARLIT, 23.05.2010

Diumenge dia 23 de Maig, ens llevem a les 7'00, per anar rumb a El LLac de les Bullosses, per fer l'ascensió al Pic Carlit.

Som 5, L'Isra, la Montse, l'Ivan, la Laura (nova incorporació) i la Núria. Un cop allà, ens preparem; aigua, ganyips i fins i tot un meló que portarà l'Isra per quan estem al cim!.

La pujada al inici és suau, sense gaires complicacions. Anem fent alguna paradeta, per picar quelcom, per fotos...

Sabem que la méteo pot canviar cap al migdia, i de ser un dia sense cap núvol a les 12'00 ja veiem que la cosa si que canviarà.

Quan ja estem a la falda del cim, la neu és fa més evident. No creiem que ens haguem de possar grampons ni fer servir el piolet, però nosaltres ho duem per si de cas.

Just a l'inici de la grimpada, ens dividim en dos grups, l'Isra i la Montse decideixen pujar per una canal directa al cim amb neu humida, la resta optem per la grimpada.

Ja arrivant al cim prop de les 15'00, el cel es tapa, i començem a escoltar tronades....

Fem cim a les 15'30..i corre cuita ens fem la foto pertinent, mejem les gominoles de la triomfada i avall.

Crec que ha estat el cop que més ràpid hem baixat d'un cim, en mitja hora ja estavem avall....

La pluja apareix, però amb sort de no enganxar la tormenta de ple.

Un cop tornem a estar pels llacs de baix, el dia remunta i el sol torna a sortir, tots els núvols desaareixen i decidim després de tant còrrer, que és moment de mejar l'entrepà i el meló tant esperat.

Contents, anem a cap al refugi a fer una cerveseta. Mentres esperem l'Ivan i l'Isra que per confusió estàvem en un altre lloc. Ens retrobem a l'hora, ells delcaços amb les botes mullades com si res...

Un día molt complert! Gràcies a tots!.

Text: Núria.P. Fotos: Montse, Laura i Núria

Pic de Monestero

Sortida de raquetes al Pic de Monestero (2.877m) el 24 i 25 de' Abril 2010.

El dissabte al matí, anem arribant esglaonadament amb els cotxes a l' aparcament del Prat de Pierró a l' entrada del Parc Nacional d' Aigües Tortes i Estany de Sant Maurici. Ens hem aturat a esmorzar a Bellcaire, i després hem seguit d' una tirada fins Espot.

Sortim al voltant de les dotze del migdia, som una colla de 10 companys del CEC en sortida oficial de raquetes, avui no tenim pressa, només hem d' arribar al refugi. Seguim la pista que surt del mateix aparcament en direcció sud-est (1.650m),  i al cap de poca estona comencem a trobar les primeres clapes de neu. Uns tres quarts d' hora després de la sortida som al costat de la canonada d' aigua que baixa fins a la central hidroelèctrica d' Espot, al seu costat hi ha un corriol que s' utilitza a l'estiu per pujar des de el poble per dins el bosc de pi negre. A 1.900m deixem una pista a la nostra dreta que arriba fins al refugi Mallafré per tota l' obaga dels Encantats. Seguim fins al coll on canviem de vessant de muntanya i baixem fins un petit túnel excavat a la roca. A partir d' aquí el camí planeja seguint  la Costa dels Alls. Hem de travessar un parell d' allaus que són les purgues de dues canals que baixen de la nostra dreta, i al cap de dues hores d' haver sortit de l' aparcament arribem a l' Estany de Lladres que té una petita presa (presa de la Font Grassa).

Aquí fem una aturada per dinar i descansar una estona, hem anat a un bon ritme i portem l' horari més que adequat. El sol escalfa insistent, només una mica de vent pertorba tímidament un dia esplèndid. Cap a les tres de la tarda tornem a carregar les motxilles. Al cap d' una estona ens posem les raquetes cansats d'enfonsar-nos a la neu, però als pocs minuts ens les hem de tornar a treure, i tornar a posar, per un tall de camí sense neu. A la nostra esquerra queden les canals de la Font del Llop, un parell de les quals semblen prou interessants de fer. Pugem cap un collet on retallem la sinuosa pista per un fort pendent, i de seguida som a una plana que ens porta fins a la presa que tanca pel nord-est l' Estany Tort de Peguera. Encara està totalment glaçat  però al costat de la paret de la presa s'ha desfet el gel i malgrat veure que el gruix és considerable , més de trenta centímetres, preferim seguir per damunt la paret d'obra fins a la neu ferma que ens porta, ara ja si, fins el refugi Josep Mª Blanc (2.320m) En arribar-hi deixem els trastos a l' habitació nº 2 que tenim tota reservada pel nostre grup. En Xavi, el guarda, ens serveix les cerveses fresques i reparadores, i descansem una estona. Després uns quants de nosaltres tornem a calçar les raquetes per anar fins l' Estany Negre que el trepitgem totalment glaçat i pugem un petit turó en direcció al Pic de Sudorn sense cap intenció de fer el cim, només volem fer una passejada tranquil·la per gaudir d'una tarda esplèndida. Quan tornem al refugi ja falta menys d' una hora pel sopar, que ens serveixen a tres quarts de vuit del vespre. Un bon sopar abundant, vi generós, i sobretaula amb galetes de Santa Coloma, xocolata i alguna ratafia convidada. Ens passa pel cap l' il·lusió d' una ascensió nocturna, però el seny s' imposa. Consultem la meteo a l' ordinador que en Xavi posa a disposició de tots els som al refugi (un autèntic privilegi) i decidim que demà sortirem aviat i ràpids, doncs hi ha l' amenaça de tempesta a partir de migdia. A les onze tanquem les llums de l' habitació, encara que alguns ja fa estona que dormen. El diumenge al matí ens llevem a dos quarts de set, a les set ja estem esmorzant, i abans de les vuit les nostres raquetes trepitgen segures travessant l' Estany Tort de Peguera per damunt del gel. Pugem un llom i baixem cap a l' Estany de la Cabana (2.375m) que també creuem en tota la seva llargada pel damunt, i girem a l' oest pujant per un curt però fort pendent fins aproximadament 2450m, i anem flanquejant. girant més cap a nord-oest intentant perdre la mínima alçada fins entrar en una coma que seguirem en dos ressalts fins un collet on ens aturem un moment per reagrupar-nos i reposar líquids, som a 2.630m, i ja veiem perfectament el cim una mica a la nostra esquerra.

Tenim als nostres peus, totalment colgat de neu, el petit Estany Amagat a on baixem per creuar-lo perdent només uns deu metres de desnivell i remuntem, tenim davant nostre el coll de la Valleta Seca per on tornarem després, però ara giren cap el sud-oest, ens aturem un moment perquè algú vol rebaixar pes i deixem una motxilla en unes roques que després recollirem a la baixada. Remuntem ara la forta pujada per la pala de neu glaçada, fent ziga-zagues pels que tenen els quàdriceps i els bessons menys treballats, fins un petit replà que fa d' avantcim a uns 2.850m des de on podem veure la vertical cara est.

Ens reagrupem, enfilem l' aresta final salvant la part més rocosa, i a dos quarts d'onze fem el cim del Pic de Monestero (2.877m) Hem anat ràpids i el dia de moment és esplèndid, la vista magnífica, i els companys contents. Ens hi estem una estona, mengem quatre ganyips, fem les fotos corresponents i reposem amb temps suficient per gaudir de l'espectacle. Hi ha algun intent de canviar la dieta dels insectes, o les gralles de bec groc que acostumen a pujar a l' estiu per aquestes altures, però l' acudit té èxit.

Comencen el descens la majoria amb raquetes alguns amb grampons per més seguretat. la forta pendent permet noves experiències als que tenen menys pràctica amb les raquetes. Ens reagrupem on havíem deixat la motxilla i pugem tots amb raquetes cap al proper coll de la Valleta Seca (2.725m) Comencem la davallada pel fort pendent amb la neu totalment glaçada fent "raquetes extremes", però les relliscades sovintegen, no tothom pot baixar així per pendents de 45/50º i els grampons tornen als peus de la majoria.

Algun patiment excessiu fa que més d' un maldigui dels ossos del chef de course, que a més s' avança presumptuós deixant sense ajuda els més inexperts (demano disculpes) Perdem molt de temps i el reagrupament s' allarga, seguim baixant per la Valleta Seca, ara ja sense tanta pendent, el sol empeny de valent i el nom que evoca la calor estival que fa en aquest lloc, pren tota la seva validesa. La neu s' estova i les enfonsades comencen a ser memorables, Després d' un petit collet (2.380m) sempre en direcció nord, la baixada torna a accentuar-se i de mica en mica els pins negres es van espessint, entrem al bosc, i seguim el corriol d'estiu que apareix i desapareix sota la neu, i que flanqueja per sota els Encantats.

Aquí tenim un petit accident, molt aparatós per la sang que brolla d'una petita ferida d' un cop en una roca en el cap d'un dels companys, però la pomada iodada fa miracles, i podem seguir sense més preocupacions. Travessem la Congesta Grossa que separa el bosc dels Fangassals del bosc de Samboiné i a l' entrar en aquest anem una mica a l'esquerra, i anem baixant pel mig de l' espès bosc de pi negre, fins a travessar el riu de Monestero per un precari pont de troncs, ja a tocar del refugi de Mallafré.

El refugi està tancat, suposem que era obert però els guardes han marxat després de servir els esmorzars, és diumenge i segurament no obriran aquesta nit.

Podríem quedar-nos a dinar aquí però la calor ens fa anar just d' aigua i tot i que en podríem agafar del riu de neu fosa, preferim fer un quart d' hora més de camí i arribar a la petita capella de Sant Maurici on hi brolla una cabalosa font. Hi som a quarts de tres de la tarda, aquí ens ho agafem en calma, dinem sense presses, descansem, i la fem petar. El dia ha aguantat, hem vist nombrosos núvols cap el sud i també cap el nord, però hem tingut sort, i el sol ens acompanya tot el dia, el vocal diu que va trucar demanant bon temps.

Baixem tranquil·lament cap a l' aparcament on arribem poc després de les quatre, amb temps suficient  per canviar-nos de roba, i acomiadar-nos fins a la propera  Alguns encara ens parem Espot per fer la darrera cervesa.

Els participants: Luisa, Elisa, Felix, Mateu, Xavier, Fernando, Manuel, Tono, i qui us ho ha explicat.

Text : Emili Rissech

Fotos: Felix Gomez

CRÒNICA SORTIDA MONT PERDUT . 17 i 18 d’Abril de 2010

Anem al Mont Perdut un grup de vuit persones. Un bon equip, un grup fort i molt. compacte, sabem a on anem i que hem de fer.

La ruta escollida es la normal, via Góriz. Hi ha molta neu i en aquesta època de l’any s’ha de treballar i molt doncs fa molta calor i segons quin tram t’enfonses per sobre dels genolls.

La pujada a Góriz l’hem de fer per les Clavilles de Soaso dons el camí alternatiu te perill d’allaus i no es recomanable.

Arribem al refugi una mica cansats doncs el camí es llarg però les vistes i el paisatge son de postal i això ho compensa.

L’estància al refugi es agradable tot i que està bastant ple. La majoria son esquiadors de muntanya i molts d’ells francesos. El sopar està be i no ens quedem amb gana. Mes tard fem un cercle al voltant d’una estufa i fem el nostre particular col•loqui de sempre, jo li dic fer relacions publiques.

El esmorcar es a les 6.00, que es una hora magnifica per poder sortir ben d’hora doncs sobre tot la baixada serà llarguíssima, només farem 2000 m. de desnivell, que es diu aviat.

Només sortir i en les primeres rampes ens trobem la neu molt tova. Per puja el primer esglaó d’uns 50 o 60 m de desnivell patim de valent però després la neu ja està mes dura i sense grampons ni raquetes podem progressar molt be.

Després de superar el segon esglaó el Tono em diu que es dona la volta perquè no es troba en condicions de seguir-nos i molt menys de fer cim amb lo que torna al refugi. Li agraeixo aquesta decisió molt bé presa abans d’empitjorar la situació del grup. El dia abans jo m’ho havia avisat. Molts punts al teu favor Tono.

Seguim 7 persones.
Fem una parada en “ciudad de piedra” admirant el Cilindro, el Cuello del Cilindro i quasi el Mont Perdut, enrere la vista es espectacular amb la Vall d’Ordesa sempre omnipresent amb aquesta forma tan característica i glaciar que te.

Arrivem a peu de la famosa Escupidera i ens posem els grampons. Anem seguin per la dreta tot seguin una aresta que te menys neu i fa que la progressió sigui mes ràpida fins on comença la verdadera Escupidera. Aquí hem de flanquejar fins la paret de l’esquerra i anem guanyen alçada poc a poc.

Li dic al Gonzalo que si us plau es quedi enrere del grup doncs he vist que el Jorge va patint una mica i no vull que es quedi sol.

Davant, el Xavi va progressant i fen la seva (com sempre) i jo i la resta del grup l’anem seguin fins que arriba a un lloc on el camí es fa molt vertical doncs pot ser hem pujat massa cap a el contrafort. Aquí el Xavi es queda parat i em diu que passi davant per obrir aquest pas i fer la traça. Així ho fem i tots passem sense problemes.
Anem arribant al coll quasi plegats menys el Jorge i el Gonzalo que tal com havia previst el va tindre que animar i ajudar per anar pujant.

Em quedo amb ell una estona perquè agafar forces m’entres la resta enfila ja l’ultima pujada fins el cim que està tot cobert de neu.

Li dic al Jorge que s’animi i que em vagi seguint que poc a poc i amb passos curtets arribarem al cim que ja el tenim allà mateix.

Fen un bon esforç arribem al cim i tots plegats ho celebrem, ha estat una ascensió fantàstica, molt lluitada i molt anhelada per tots.

Estem en el cim no més de 10 minuts i enfilem la baixada ben concentrats i amb precaució sobre tot en el primer tram. Fem una parada al final de la Escupidera per menjar e hidratar-nos.

En la baixada fins el refugi fem algun que altre tobogan “culenbajen” i ens trobem amb el Tono que ha estat amunt i avall inspeccionen la zona.

Recollim els nostres estris i comencem el camí de tornada fins els cotxes que es fa llarg, molt llarg. Baixem les clavilles sense problemes i i després ja ens queda només caminar i caminar.
El Xavi torna a fer de les seves i en la baixada a l’alçada de la Cascada del Estrecho i sense dir res i que ningú el vegi, agafa una drecera per avançar a tot el grup.

Anem els últims el Gerardo, la Cristina, el Tono i jo quan ens adonem que el Xavi no ens segueix,

No sabem per on ha anat i si li ha passat quelcom amb lo que decidim recular el camí una estona a veure si el veiem.
Res, no hi ha rastre d’ell. El Tono s’avança fins els cotxes i se’l troba allà tan feliç. Li explica el que ha passat i agafa camí amunt fins trobar-nos a nosaltres.

Amb aquesta aventura hem perdut una hora com mínim.

Molt be Xavi, segueix en la teva línea que quan canviïs serà quan ens tindrem que preocupar.
Feliços, cansats i molt contents tornem a casa en una hora bastant bona i no massa tard per lo que acostuma ser anar a fer cims per aquesta zona.

Jorge, Gerardo, Jose, Cristina, Gonzalo, Xavi, Tono
Moltes felicitats a tots els components d’aquesta sortida, com he dit al principi hem sigut un bon grup que té molt bon futur. Plegats assolirem moltes fites.





Companys hi han molts, amics de veritat hi han pocs.
Steven Santana
Salut per tots

Text i Fotos: Joan Ramon