La meva primera vegada.

Quan van passant els anys, recordes la teva primera vegada, amb tendresa, però amb passió, encara.

Era a començaments de l'estiu de 1972, faltava un mes per fer els catorze anys, la meva recent estrenada adolescència, i la meva innocent ignorància, no varen ser obstacle per a ella. La meva precocitat, no va ser, tampoc, cap impediment per gaudir intensament d'aquell moment. Ella era molt més gran, i ja havia seduït molts joves i no tant joves, però la seva bellesa era, i és, permanent. N'he conegut de més belles, moltes, i també n'he desitjades moltes altres, de vegades fins i tot de forma malaltissa, i algunes les he aconseguides, però la primera et marca per sempre. La vaig veure de lluny, era alta i maca, voluptuosa, i m'hi vaig apropar, vergonyós. Ella em va convidar, era allà esperant, volia ser posseïda sense presses, però la seva bellesa salvatge, em va empènyer irremeiablement a pujar-li al cim, d'una forma matussera, inexperta, maldestre, i una vegada al seu damunt, el fruir orgàstic va ser compartit. Sovint la veig encara, i m'hi atanso amb amor. Ella només era una muntanya.
El Puigmal, va ser la meva estrena, en un món que ha estat, i és, la meva passió, la muntanya.
Era el final del curs de 1972. Va ser la primera sortida de casa. Vull dir la primera vegada que estava quatre dies dormint fora de casa, i del meu triangle Caldes, on vivia, Cassà, on estudiava, i Llagostera, on tenia la família. Sense comptar, és clar, les estades a Llagostera a casa dels avis, allò era una altra cosa. Si ho penso bé, fou una cosa estranya. Un petit fet històric, perquè si no vaig errat, era la primera vegada que el col·legi de La Salle de Cassà i el de les monges del costat, organitzaven una excursió de la fi del quart de Batxillerat conjuntament. El tuf del nacionalcatolicisme franquista ho envaïa tot. Però alguna cosa començava a canviar. Nou noies i nou nois de catorze anys, junts en un refugi de muntanya durant quatre dies, i només acompanyats per un “frare” (així els hi dèiem als germans de La Salle). Gairebé només de pensar-hi era pecat!

També va ser un fet històric per a mi. Va ser la meva primera trobada amb la muntanya. I ja no la podria deixar mai més. L’any 1972 la Vall de Núria era diferent . Era un racó de món, però tot i això era dels llocs de muntanya més ben comunicats gràcies al tren i al cremallera. El petit refugi desaparegut fa anys, estava a tocar del llac artificial a la seva riba dreta, i tenia una estufa de llenya que el feia prou confortable. Ara després de tants anys només tres fotografies en donen testimoni i m’ajuden a recordar. I també delaten els temps d'una altre manera de fer muntanya, amb un pobre equipament, i un entusiasme inconscient. Com diuen els companys del GECA de la Vall d'en Bas, en el seu butlletí, era la muntanya abans del forro polar (i del Gore-tex hi podria afegir!).
Érem el quart de Batxillerat. Els més grans de les dues escoles. El darrer curs. I molts potser no ens tornaríem a veure mai més, o com a molt només una trobada casual al cap dels anys. Tinc alguns records molt clars, algunes imatges són ben presents a la meva memòria i d’altres les confonc amb altres situacions. Fins i tot alguns noms s’han esborrat del meu record. Quatre dies amb les seves tres nits, que vàrem estar a Núria, foren suficients per marcar la meva vida en molts aspectes. La convivència permanent amb nois i noies dins del reduït espai del petit refugi de muntanya, em va obrir un món nou i desconegut per la meva estrenada adolescència. Quan vàrem fer el cim, després de prop de quatre hores de caminar muntanya amunt sense saber ben bé on anàvem, vaig descobrir aquesta sensació, després tantes vegades repetida, de la fita aconseguida, la pau després de l’esforç i l'esgotament físic, la joia de fer el cim, i només el cel damunt del teu horitzó de muntanyes.
En queden uns bons records, algunes amistats perdudes en el temps, i aquestes tres fotos de testimoni per compartir.

Pujant per la coma de l'Embut. El segon, després d' en Robert. La seva mort prematura, pocs anys després, va trencar una gran amistat, i les muntanyes quedaren orfes de la seva companyia.



Al Puigmal, els 10 que vàrem fer el cim. Al costat d'en Joan que ara és el meu notari, més amunt que els altres, com si l'alçada encara fos insuficient per estar més a prop d' un nou cel.



A l' estació de Núria. Dret, el quart per l'esquerra, al costat d'en Robert i darrera la Dolors, de qui n'estàvem tots enamorats.