Entrades
M'apropo fins l'armari, faig l'últim glop de llet i amb la mà que tinc lliure obro la porta i començo a grapejar, primer amb suavitat i després accelerant poc a poc amb ritme desesperat.
Els moviments vius fan de la habitació un autèntic tropell de coses escampades pel terra, aturant-se només quan una ràfega de llum fent de pigall, fa destacar la capseta al fons del armari. Només veure-la, tots aquests moviments frisosos queden empresonats dintre seu, en l'arrel d'un relat potser molt més lúcid que aquest.
Fa quatre hores que estic assegut i encara que les cames comencen a ensonyar-se, per fi em trobo fora d'aquella maleïda arrogància sentimental.
“ ... Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu ....”
No calia que passés res més; tot era perfecte per a continuar ensopit hores i hores. I és en aquests moments íntims, tot recordant les bones hores passades, quan no dubto més i em disposo a obrir la capseta altra vegada; tot just no fa cinc hores que ho vaig fer per darrer cop i ara no recordo quants anys del primer.
Quin cony de capseta!. No sé perquè li dic així si la seva amplària és ben bé d'un metre i mig, de fet capsota estaria millor! – dic amollant la veu.
He d'agafar-me un temps per treure els embalatges de la furgoneta, recuperar el tacte dels dits i l'alè, adonant-me per això, que pels altaveus ja no sona res; l'únic só que sento ara mateix, al Plan de la Senarta, és una mena de crit d'alliberament quan les estrelles es pengen d'aquest cel ampul·lós que ha vingut de mala lluna, esguardant dintre d'aquest paisatge bucòlic, que els meus estris alpinístics necessiten de tota la lluentor d'aquest petit quart creixent enfonyat.
Aviat aquest paisatge és un punt de reunió cap a les profunditats obscures dels monts lunars; aquests encara que reben el mateix nom que els seus similars terrestres, Alps Penins, Pirineus, Caucas, Jura i Atles, enlairen un posat molt més tímid i modest. Per això la meva llum frontal és petita i vermella, per conduir-me amb cura a una nit reflectida pel mirall inclinat al fons d'un tub ple d'un encanteri de mirades de llarga feblesa; i encara que el telescopi és prou potent, més de quatre hores de continus somriures es van eclipsar ràpidament per un fins aviat de comiat. La fredor ja treu el cap pels bancals indicant la proximitat del dia i amb la dura batalla perduda, l'última glopada de te calent li diu als meus llavis que s'abracin despullats de tot allò que havia imaginat feia unes hores.
No els vaig veure !.... On fan muntanya els nostres estimats ? ...
Potser aquella nit estava massa lluny del seu camí, massa lluny de les fissures que ens connecten, massa lluny d'alguna drecera a les seves contrades o pics, massa lluny potser de la cruïlla o enforcall on ens esperen.
Però hi tornaré, aquest estiu, més prop, dalt, al cim més proper al "Pirineu " de tot el Pirineu. I segur que els veuré, segur que hi són. I em veig amb cor de anar-hi amb tots el estris alpinístics “ llunàtics ”, però necessito algú que m'ajudi a pujar-los, i algú més, i algú més......i més...i més...
Perquè ha de ser una experiència increïble, fer muntanya des de la muntanya, amb la gent que t'estimes i amb la gent que mai oblidaràs,
¡ Tots alhora !
Text i fotos: PatoudelsPirineus
1 comentari:
Si necessites un camàlic per portar els estris llunàtics, només has de dir-ho.
Muntanya des de la muntanya..., pot estar bé.
Publica un comentari a l'entrada