Cresta de Salenques

Una crònica que marcarà una fita.
Dos ganàpies del grup van fer la cresta Salenques - Tempestats ... o això diuen !

Hola Companys !

El dimarts 2 de Juny, l'Òscar i jo vàrem sortir de La Besurta amb la següent intenció: Cresta de Salenques. Vam tornar 36 hores després, fets uns pelleringues, esmicolats pel son i la gana i, en menys mesura per la roca... , roca ?
I què va passar ? ... doncs heus aquí !

Arribem a l'aparcament al migdia i, mentre dinem, nosaltres i un munt de gent - qui penca en aquest país ? - observem el nostre objectiu.
1er.- Neu = peus fermentats;
2on.- Fil aresta = temps --> més mitjons, més calçotets;
3er.- Bonança = més crema UV ....

Així, ateses totes les conjectures, aquestes donen lloc a un pla d'estudis molt elaborat, elaboradíssim !! tant que l'objectiu passa a convertir-se en assignatura... assignatura suspesa pel setembre. I ara!.. No..no ! aquesta s'ha de treure ja, al Juny !!
Quin rebull de suggeriments ! ... Un que vol fer bivac en alçada, i l'altre no, anar ràpid - ràpid... Qui guanyarà ?

Doncs jo em vaig negar a portar els estris del bivac i, l'Òscar per solidaritat tampoc els va agafar; i així vam decidir fer-la d'una tacada. Després de fer bivac passat l'estany de Barrancs, deixem el material amagat a unes roques i comencem a les cinc del matí amb piolet i grampons fins al lloc on comencen les hostilitats granítiques. Quatre llargs d'escalada; obro el primer llarg i després l'Òscar obre i obre posseït com una machine, portant el menjar comunitari i a més a més una corda auxiliar.
Així arribem al Margalida, vora les tres de la tarda, i és quan em tranquil·litzo, doncs totes les ressenyes diuen que les dificultats decreixen a partir d'aquest punt.
COLLONS !!... és clar, gairebé s'acaben els llargs verticals d'escalada, però és quan comença el veritable fil aeri de la severa cresta, passos i més passos, amb ritme de nonat embriagat a la neu.
A tocar dos quarts de vuit, ja estava petat, PETAT i rebentat. L'Òscar m'ho veu a la cara i em proposa amb tristesa el fet seriós d'abandonar; li dic que estic d'acord, però quan giro el cap a dreta i esquerra m'ho repenso, i llavors m'estimo més morir d'esgotament o congelació que no pas espenyat en susdit paratge aterrador.
Anem-hi doncs !!..uns quants llargs més i la boira i la nit ens atrapen. Llavors l'Òscar troba un niu d'aguileta a 3300 m i em proposa passar la nit el cabronàs - ja ho tenies planejat ... no ? - en resum, també es va sortir amb la seva, és a dir, ni sac de plomes ni estoreta, però ja farem, ja !! .. BIVAC A PEL A UN NIU D'ÀGUILA... Si si si !!! fem reunió a una roca, ens assegurem conjuntament amb el material i, com només portem menjar i beure per un dia, compartim un petit i deliciós crostó de pa amb formatge regalimat amb un glopet d'aigua. I apa doncs, a dormir, amb botes i talabard posats evidentment !!.
¡¡ Benaventurats els pobres d’esperit !! .. deia l'Òscar mentre fèiem el signe de la creu amb els peus humits i gelats per escalfar-los.
Ah ... escalfar-se !!.. damunt les cordes, amb una miserable manta tèrmica i una funda parapluie Quechua de motxilla... Impossible !!... A no ser que tinguis la camisa a quadres del Gastón Rebufat, ho tens pelut !!!
No va ser fins al migdia, quan vàrem veure el gonfanó que presideix el cim de l'Aneto, que ens vam escalfar de debò, sotmesos en una forta abraçada.

Però allò més bonic de tot va ser que ens vàrem recordar molt de vosaltres.
I tota la cresta vam compartir-la amb vosaltres sense que us adonéssiu; és per això que us fem aquesta petita crònica.
L’endemà l’Òscar va anar no sé on, a parlar-li a no sé qui ...

Una Abraçada a tots i fins la propera !!.

Text i Fotos: Àlex i Òscar.