Entrades
21-22 DE NOVEMBRE DE 2009
Ja estem ben entrada la tardor, el dia s’escurça i el temps ja comença a canviar, l’hivern és a prop i tot el que fem ara a la muntanya té un risc de no tenir el final que desitgem. Malgrat tot som conscients i tenim el “poder” de canviar aquest final i fer que encara que no aconseguim el nostre objectiu la sortida sigui aprofitable per tots. Per mi ho ha estat i molt.
El dissabte en Setcases fem un bon esmorcar i coneixem a Joan Pau que no havia vingut mai amb nosaltres. Els altres components son Jose, Tono, Gonzalo, Xavi i jo.
Anem una mica carregats doncs anirem a dormir al refugi de Carançà i ara no està guardat. Té 19 places i com la majoria de refugis lliures francesos que jo conec està en bones condicions.
Varem tindre la companyia de un grup de joves francesos que no vam fer gaire gresca i la nit va ser agradable i varem poder dormir bastant be i amples.
Dormir a Carançà no era la nostra intenció sinó fer un bivac en el Coll Mitjà que està uns 600 m. mes amunt camí de la cresta. Això ens vegi fet estalviar 1,30 hores el diumenge però el fort vent que feia ens ho va fer desestimar.
Tot i això vam decidir sortir molt d’hora per recuperar aquest temps perdut i a les 6.15 del matí ja estàvem caminant.
La previsió de la meteo per diumenge era molt millor en lo que respecta al vent i eixís va ser, aquest va minvar lo suficient per no fer-nos desistir de continuar, encara que ens va ploure una mica de bon matí.
Quan arribem al coll es comença a fer de dia i està molt ennuvolat. A parat de ploure i decidim continuar i fer el Pic Rodó. Aquest pic té una antena i alguna cosa semblant a una estació meteorològica. Des de aquí podem contemplar el Capcir i una part de la Cerdanya amb molta mes neu que on estem nosaltres.
També veiem quasi tot el cordal que hem de seguir i com el cel es comença a obrir seguim endavant fen varies pujades i baixades fins que trobem el primer tros de l’anomenada cresta de Racons que creiem que ja es la cresta de veritat.
Té passos bastant aeris però fàcils i amb bons llocs on agafar-se. Sempre busquem els punts mes assequibles anem progressant cap a el Pic de Monoliet.
En el cono final d’aquest pic la cresta es fa molt mes vertical i en conseqüència avancem mes lents fins que arribem a un lloc on no sabem si podem continuar amb el material que portem. El Xavi progressa el primer per un lloc on s’hauria d’haver assegurat però seguidament es dona conta que aquell pas es mes difícil de lo que crèiem i no portem el material per fer-ho amb lo que busquem un lloc mes fàcil per l’esquerra sortim de l’aresta. Mes o menys es pot intuir per on hem de continuar però fem un càlcul de lo que ens pot quedar de cresta i pensem que no ens donarà temps d’acabar-la sense que es faci de nit per el camí. Son les 11.30 i encara ens queda el Pic de Racó Petit on les dificultats son mes grans, el Pic de Racó Gran, el Coll de Carançà i el retorn per el GR11 fins Ull de Ter.
Segons les ressenyes, i tornem al Sr. Pako “Crestas”, aquesta cresta es fa en 3.30 hores en sentit contrari de com la fem nosaltres.
Pot ser es que anem massa lents o ell massa ràpid o només ha contat lo que realment es cresta i que nosaltres només hem fet un tros petit.
Decidim abandonar la cresta i baixem fins la Vall de Carançà on per unanimitat i per raons òbvies de temps tornem cap a el refugi per tornar per el mateix camí per el que vam vindre el dissabte, la Coma de Bessivers.
Arribem als cotxes tot just quan s’està fen de nit i tenim la boira gairebé a sobre nostre.
Com he dit abans, hem tret un bon profit d’aquesta sortida. Hem conegut una part de la Cresta de Racons i hem conegut al Joan Pau amb el que hem quedat per l’any que be tornar i acabar la cresta, evidentment.
Les grans obres no están fetas amb la força, si no amb la perseverancia
Samuel Johnson
Text i Fotors de: Joan Ramón
Ja estem ben entrada la tardor, el dia s’escurça i el temps ja comença a canviar, l’hivern és a prop i tot el que fem ara a la muntanya té un risc de no tenir el final que desitgem. Malgrat tot som conscients i tenim el “poder” de canviar aquest final i fer que encara que no aconseguim el nostre objectiu la sortida sigui aprofitable per tots. Per mi ho ha estat i molt.
El dissabte en Setcases fem un bon esmorcar i coneixem a Joan Pau que no havia vingut mai amb nosaltres. Els altres components son Jose, Tono, Gonzalo, Xavi i jo.
Anem una mica carregats doncs anirem a dormir al refugi de Carançà i ara no està guardat. Té 19 places i com la majoria de refugis lliures francesos que jo conec està en bones condicions.
Varem tindre la companyia de un grup de joves francesos que no vam fer gaire gresca i la nit va ser agradable i varem poder dormir bastant be i amples.
Dormir a Carançà no era la nostra intenció sinó fer un bivac en el Coll Mitjà que està uns 600 m. mes amunt camí de la cresta. Això ens vegi fet estalviar 1,30 hores el diumenge però el fort vent que feia ens ho va fer desestimar.
Tot i això vam decidir sortir molt d’hora per recuperar aquest temps perdut i a les 6.15 del matí ja estàvem caminant.
La previsió de la meteo per diumenge era molt millor en lo que respecta al vent i eixís va ser, aquest va minvar lo suficient per no fer-nos desistir de continuar, encara que ens va ploure una mica de bon matí.
Quan arribem al coll es comença a fer de dia i està molt ennuvolat. A parat de ploure i decidim continuar i fer el Pic Rodó. Aquest pic té una antena i alguna cosa semblant a una estació meteorològica. Des de aquí podem contemplar el Capcir i una part de la Cerdanya amb molta mes neu que on estem nosaltres.
També veiem quasi tot el cordal que hem de seguir i com el cel es comença a obrir seguim endavant fen varies pujades i baixades fins que trobem el primer tros de l’anomenada cresta de Racons que creiem que ja es la cresta de veritat.
Té passos bastant aeris però fàcils i amb bons llocs on agafar-se. Sempre busquem els punts mes assequibles anem progressant cap a el Pic de Monoliet.
En el cono final d’aquest pic la cresta es fa molt mes vertical i en conseqüència avancem mes lents fins que arribem a un lloc on no sabem si podem continuar amb el material que portem. El Xavi progressa el primer per un lloc on s’hauria d’haver assegurat però seguidament es dona conta que aquell pas es mes difícil de lo que crèiem i no portem el material per fer-ho amb lo que busquem un lloc mes fàcil per l’esquerra sortim de l’aresta. Mes o menys es pot intuir per on hem de continuar però fem un càlcul de lo que ens pot quedar de cresta i pensem que no ens donarà temps d’acabar-la sense que es faci de nit per el camí. Son les 11.30 i encara ens queda el Pic de Racó Petit on les dificultats son mes grans, el Pic de Racó Gran, el Coll de Carançà i el retorn per el GR11 fins Ull de Ter.
Segons les ressenyes, i tornem al Sr. Pako “Crestas”, aquesta cresta es fa en 3.30 hores en sentit contrari de com la fem nosaltres.
Pot ser es que anem massa lents o ell massa ràpid o només ha contat lo que realment es cresta i que nosaltres només hem fet un tros petit.
Decidim abandonar la cresta i baixem fins la Vall de Carançà on per unanimitat i per raons òbvies de temps tornem cap a el refugi per tornar per el mateix camí per el que vam vindre el dissabte, la Coma de Bessivers.
Arribem als cotxes tot just quan s’està fen de nit i tenim la boira gairebé a sobre nostre.
Com he dit abans, hem tret un bon profit d’aquesta sortida. Hem conegut una part de la Cresta de Racons i hem conegut al Joan Pau amb el que hem quedat per l’any que be tornar i acabar la cresta, evidentment.
Les grans obres no están fetas amb la força, si no amb la perseverancia
Samuel Johnson
Text i Fotors de: Joan Ramón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada