Entrades
Feia uns 15 anys que havia fet el cim de l’Aneto i des d'aleshores només ho he intentat en tres ocasions més i com diu la dita a la tercera va la vençuda.
He vençut el colós del Pirineu com vocal del CEC i amb un equip de 8 persones dels més forts que he portat mai, sense ells hagués sigut molt més difícil assolir.
El grup em pressionava des de feia ja un temps per anar a l’Aneto i vaig escollir unes dates que feien que aquesta sortida fos encara més atractiva per uns i en canvi altres no donaven ni cinc per ella.
Em vaig posar en contacte amb uns amics de Sta. Cecilia de Voltregà per fer la sortida plegats i van acceptar, ja que feia temps que parlaven de fer-ne alguna amb cara i ulls.
Anant dos grups qualsevol dificultat hagués estat més fàcil de solucionar.
El dissabte arribem a La Renclusa després d’haver fet tot el camí des de Llanos del Hospital ja que la pista en aquestes dates està tancada als vehicles.
El guarda del refu ja no és el mateix i ens atén el nou guarda molt amable i simpàtic. En aquest aspecte hem millorat, també en el menjar però en l' aspecte de la calefacció tot està igual i vam passar bastant fred tant en el menjador com en el dormitori.
Sortirem a les 6.00 AM en punt, això es lo que vam acordar abans d’anar a dormir.
Després d’un esmorcar ràpid ens equipem i sortim de nit a –11º. Primer el nostre grup i una mica mes tard el grup de Voltregà que també porten un grup molt fort.
Només sortir em desequilibro sobre el gel i caic a la meva dreta recolzant-me amb el bras amb tan mala sort que em dono amb la punta del piolet molt a la bora de l’ull dret. Em surt una mica de sang però jo veig be i crec que puc continuar sense problemes, afortunadament no va ser rés, només el cop.
Al mateix temps al Marc se li fa malbé el frontal. Decideix no continuar i tornar al refugi.
Això pinta malament però es una oportunitat única de fe cim i no la vull perdre. La resta del grup continuem.
L’estat de la neu no es la mes apropiada però anem sortejant tots els forats que trobem i sobre els 2.600 m. la neu ja es molt mes compacte i l’ascensió es fa molt mes fàcil.
Vaig mirant l’alçada en el rellotge i penso que ja ens hem passat el Portilló Superior, així li faig saber al Ricard que va el primer i efectivament ens trovem amb el pluviòmetre que ens indica que el pas que busquem es una mica mes avall i arribem a les 8.15 AM mes o menys.
L’objectiu ja es a la vista però no hi cap traça com m’imaginava, som els primers del dia.
L’Amadeu em demana per anar el primer i va obrin traça com si d’un llevaneus es tractés.
El camí es obert i el nostre objectiu cada vegada està mes a l’abast.
El grup es va trencant doncs tots no portem el mateix ritme però no ens perdem de vista en cap moment.
Amb l’altre grup ens anem comunicant per les emissores que he portat del CEC.
Mes o menys arribant a la glacera ens passen uns de l’altre grup que pujen com motos de neu.
Envoltant la Punta Oliveras Arenas ja veiem qui puja be i qui va petat, jo un d’ells (dels petats) li demano a l’Amadeu que es posi davant meu però no pot aguantar el meu lent ritme i acaba marxant amb els que van davant.
Però apareix la Cristina (ànima caritativa) que ens puja al Gerardo i a mi fins l’avantcim (gràcies Cris).
Quan arribem, l’Amadeu i el Ricard ja han fet cim i han tornat (un gran i alt, l’altre petit d’alçada però els dos son dues màquines de fer muntanya).
Els que han arribat abans del l’altre grup han muntat un passamans molt ben fet amb seguros intermitjos i tot. Fantàstic.
La resta del grup ens preparem per fer el pas de Mahoma. La Cristina no el vol fer però no la deixo ni pensar quan ja l’he posat l’arnés, baga i mosquetó i enfilem els pas amb el Gonzalo, Gerardo i Jose darrera nostre. L’Ana es queda doncs diu que te molt fred a les mans i no es veu segura.
Estem a –14º.
Fem el pas sense problemes, arribem a la creu i l’alegria que ens envolta em fa saltar alguna llàgrima (amb tota la meva sang freda en el fons soc un sentimental, no ho puc evitar).
Ho hem assoli-lit, hem fet el cim de l’Aneto, 3.404m.
Son les 11.30 AM, ens dona temps de fer la baixada tranquil·lament i el dia es fantàstic.
La baixada ja es una mica disbauxa (d’això hem de parlar plegats, ejem, ejem). El Ricard es l’únic que fa la Punta Oliveras Arenas (va “sobradíssim”) i va fen fotos a “diestro i siniestro”.
Uns arriben abans al refu i altres mes tard però arribem tots sans, estalvis i molt contents.
La feina està feta.
Ens queda el camí fins els cotxes però ja molt mes tranquils i comentant l’ascensió arribem ja de nit i bastant cansats. Al pàrking del hotel estem a -6.5º.
Per mes seguretat en Benasc fem una visita a l’ambulatori perquè em mirin l’ull però com jo creia, no tinc rés. He tingut sort, m’ha anat de mig centímetre.
Amadeu: Impressionant el seu poder físic, s’ho emporta tot per davant.
Marc: Llàstima del frontal, però pot ser vas prendre la millor decisió.
Ricard: Un dels millors fitxatges que he fet, bon company i a sobra fa unes fotos de fantàstiques
Gonzalo: En la seva línea, fort físicament i sempre atent per ajudar.
Gerardo: Has notat la falta d’activitat aquests dies d’estada al teu país però ho has assolit amb prudència i punt d’honor.
Jose: Ell com si no hi fos, va fen, el fred es el seu gran enemic però lluita i sempre surt guanyador.
Ana: Sobrada físicament però li falta aquell punt d’honor d’acabar la feina en els moments claus.
Cristina: L’últim fitxatge al grup, progressa fantàsticament i ens donarà moltes alegries, ho demostra en cada sortida.
I tot l’equip del Centre Excursionista Voltreganés, heu estat fantàstics.
Gràcies a tots.
Text : Joan Ramon, Fotos : Joan Ramon i Gerardo
He vençut el colós del Pirineu com vocal del CEC i amb un equip de 8 persones dels més forts que he portat mai, sense ells hagués sigut molt més difícil assolir.
El grup em pressionava des de feia ja un temps per anar a l’Aneto i vaig escollir unes dates que feien que aquesta sortida fos encara més atractiva per uns i en canvi altres no donaven ni cinc per ella.
Em vaig posar en contacte amb uns amics de Sta. Cecilia de Voltregà per fer la sortida plegats i van acceptar, ja que feia temps que parlaven de fer-ne alguna amb cara i ulls.
Anant dos grups qualsevol dificultat hagués estat més fàcil de solucionar.
El dissabte arribem a La Renclusa després d’haver fet tot el camí des de Llanos del Hospital ja que la pista en aquestes dates està tancada als vehicles.
El guarda del refu ja no és el mateix i ens atén el nou guarda molt amable i simpàtic. En aquest aspecte hem millorat, també en el menjar però en l' aspecte de la calefacció tot està igual i vam passar bastant fred tant en el menjador com en el dormitori.
Sortirem a les 6.00 AM en punt, això es lo que vam acordar abans d’anar a dormir.
Després d’un esmorcar ràpid ens equipem i sortim de nit a –11º. Primer el nostre grup i una mica mes tard el grup de Voltregà que també porten un grup molt fort.
Només sortir em desequilibro sobre el gel i caic a la meva dreta recolzant-me amb el bras amb tan mala sort que em dono amb la punta del piolet molt a la bora de l’ull dret. Em surt una mica de sang però jo veig be i crec que puc continuar sense problemes, afortunadament no va ser rés, només el cop.
Al mateix temps al Marc se li fa malbé el frontal. Decideix no continuar i tornar al refugi.
Això pinta malament però es una oportunitat única de fe cim i no la vull perdre. La resta del grup continuem.
L’estat de la neu no es la mes apropiada però anem sortejant tots els forats que trobem i sobre els 2.600 m. la neu ja es molt mes compacte i l’ascensió es fa molt mes fàcil.
Vaig mirant l’alçada en el rellotge i penso que ja ens hem passat el Portilló Superior, així li faig saber al Ricard que va el primer i efectivament ens trovem amb el pluviòmetre que ens indica que el pas que busquem es una mica mes avall i arribem a les 8.15 AM mes o menys.
L’objectiu ja es a la vista però no hi cap traça com m’imaginava, som els primers del dia.
L’Amadeu em demana per anar el primer i va obrin traça com si d’un llevaneus es tractés.
El camí es obert i el nostre objectiu cada vegada està mes a l’abast.
El grup es va trencant doncs tots no portem el mateix ritme però no ens perdem de vista en cap moment.
Amb l’altre grup ens anem comunicant per les emissores que he portat del CEC.
Mes o menys arribant a la glacera ens passen uns de l’altre grup que pujen com motos de neu.
Envoltant la Punta Oliveras Arenas ja veiem qui puja be i qui va petat, jo un d’ells (dels petats) li demano a l’Amadeu que es posi davant meu però no pot aguantar el meu lent ritme i acaba marxant amb els que van davant.
Però apareix la Cristina (ànima caritativa) que ens puja al Gerardo i a mi fins l’avantcim (gràcies Cris).
Quan arribem, l’Amadeu i el Ricard ja han fet cim i han tornat (un gran i alt, l’altre petit d’alçada però els dos son dues màquines de fer muntanya).
Els que han arribat abans del l’altre grup han muntat un passamans molt ben fet amb seguros intermitjos i tot. Fantàstic.
La resta del grup ens preparem per fer el pas de Mahoma. La Cristina no el vol fer però no la deixo ni pensar quan ja l’he posat l’arnés, baga i mosquetó i enfilem els pas amb el Gonzalo, Gerardo i Jose darrera nostre. L’Ana es queda doncs diu que te molt fred a les mans i no es veu segura.
Estem a –14º.
Fem el pas sense problemes, arribem a la creu i l’alegria que ens envolta em fa saltar alguna llàgrima (amb tota la meva sang freda en el fons soc un sentimental, no ho puc evitar).
Ho hem assoli-lit, hem fet el cim de l’Aneto, 3.404m.
Son les 11.30 AM, ens dona temps de fer la baixada tranquil·lament i el dia es fantàstic.
La baixada ja es una mica disbauxa (d’això hem de parlar plegats, ejem, ejem). El Ricard es l’únic que fa la Punta Oliveras Arenas (va “sobradíssim”) i va fen fotos a “diestro i siniestro”.
Uns arriben abans al refu i altres mes tard però arribem tots sans, estalvis i molt contents.
La feina està feta.
Ens queda el camí fins els cotxes però ja molt mes tranquils i comentant l’ascensió arribem ja de nit i bastant cansats. Al pàrking del hotel estem a -6.5º.
Per mes seguretat en Benasc fem una visita a l’ambulatori perquè em mirin l’ull però com jo creia, no tinc rés. He tingut sort, m’ha anat de mig centímetre.
Amadeu: Impressionant el seu poder físic, s’ho emporta tot per davant.
Marc: Llàstima del frontal, però pot ser vas prendre la millor decisió.
Ricard: Un dels millors fitxatges que he fet, bon company i a sobra fa unes fotos de fantàstiques
Gonzalo: En la seva línea, fort físicament i sempre atent per ajudar.
Gerardo: Has notat la falta d’activitat aquests dies d’estada al teu país però ho has assolit amb prudència i punt d’honor.
Jose: Ell com si no hi fos, va fen, el fred es el seu gran enemic però lluita i sempre surt guanyador.
Ana: Sobrada físicament però li falta aquell punt d’honor d’acabar la feina en els moments claus.
Cristina: L’últim fitxatge al grup, progressa fantàsticament i ens donarà moltes alegries, ho demostra en cada sortida.
I tot l’equip del Centre Excursionista Voltreganés, heu estat fantàstics.
Gràcies a tots.
Text : Joan Ramon, Fotos : Joan Ramon i Gerardo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada