Entrades
Bon dia, doncs aquí la tenim:
Aquesta Cresta va ser una de les primeres coses que em va comentar de fer en J. Ramón quan el vaig conèixer, com a mena de prova o iniciació en aquest món de muntanyes i caminades impossibles .
En veure la mini crònica no em vaig pogué d’estar d’agafar la moto a tota velocitat i anar a buscar a la llibreria el mapa de l´alta Garrotxa. Després a casa repassant el llibre del P. Crestes i a més a Internet mirant totes les piades i ressenyes penjades generosament per altres companys d’altres centres. No ho podia evitar, tenia que fer la Cresta del Ferran a la velocitat de "ja".
Amb la gran acceptació que te aquesta cresta vaig provar de convèncer a la gent de l’alpinisme, però només en X. Serrallonga va acceptar el repte. Després vaig enganyar a una amiga que tinc d’escalada per fer-la i també va voler acompanyar-nos cap a la nova fita de la Garrotxa.
Així doncs ens enfilem cap a terres de maquis i antics volcans en X. Serrallonga, la Susana i jo.
Quedem molt d’hora i sortim sobre les cinc de la matinada cap amunt, perquè volia un bon marge de temps per fen-la amb comoditat. Eixís que arribem a Can Pei a les set i pico. Volia acostar-me més i vaig provar les capacitats tot terreny del meu compacte fins on vaig pogué.
Des de un petit replà abans del pont deixem el cotxe i ens equipem i aaa caminar¡¡¡Com sabia que l´inici era una mica difícil de trobar em vaig ficar al mòbil tota una sèrie de fotos de la aproximació. Gracies a això en tot moment sabia on era, ja que mai havia estat a la zona. En Xavier ho coneixia de fa moooolts anys enrere en un campament, però mai havia fet la cresta.
Quan passem el pont seguim la GR-11, però al cap d’una estoneta veiem que allò ens porta en contra direcció don volíem anar. Reculem i veiem una petita cruïlla senyalitzada modestament, la seguim i llavors ens enfilem correctament cap a l´inici de la cresta, fins arribar a unes fites vermelles que ens portarien a l´inici de la via. D’allà em perdo una mica, però per fi trobem la paret de tercer grau on ja de debò comença la cresta.
Portem tot el material per equipar i assegurar la via, amb corda de seixanta metres, però ens trobem capaços de fer aquesta primera pared sense ré, ja que es tracta d´un tercer grau i la roca es d’una qualitat que em va sorprendre molt gratament. En Xavi comença a pujar sense problema i la Susana veu que no té cap problema amb una petita lesió que té al turmell i també puja de valent.
El dia es esplèndid i la imatge de la cova, amb la cresta del Bestracà que tenim darrera no té preu. Entenc en aquell moment la llegenda d’aquella aresta, m’agrada molt i es difícil de descriure tot lo que veia. Quan arribem al final de la cova i veig el pati i l’aresta que m’espera no em puc d’estar de pensar que havíem encertat amb la sortida.
Si, estic d’acord, de vegades no fa falta fer un tres mil, quatre mil o lo que sigui per gaudir de la muntanya.... allò només té una alçada de nou cents i pico metres i ens estar donant unes sensacions Increibles.....
Pugem a bon ritme i de tant en tant parem per pasar-nos la càmera de la Susana, mentre veiem la "traça" de la sinuosa aresta, envoltada d’Increibles verds que juguen amb les carenes i cims d’aquest fabulós raconet de Catalunya. No havia estat mai i em puc d’evitar d’admirar allò que tinc davant dels meus ulls....
Vaig marcant el ritme, agafant primer la pedra amb una mà i després amb l’altre, desafiant els precipicis que desemboquen en un mar d’arbres que mai s’acaben. En Xavier i la Susana van agafant els relleus, i de tant en tant parem per veure allò que no tè nom però que esta plé de bellesa.
Arribem al primer ràpel per abandonar, evidentment continuem, estem súper bé i tirem encara més fort. El cim queda allà al fons, sembla inexpugnable, llunyà, però ens esta esperant.... se que l’aconseguirem.
Després d’una estoneta arribem al segon ràpel, on arriba la part més difícil del recorregut. Muntem la corda i baixem, però seré sincer... no ha estat el millor ràpel de la meva vida, no per dificultat, si no senzillament... no em va agradar. Baixem tots tres a la petita rapissa i només quedar de superar el pas de quart. Ho vam trobar molt fàcil de fer, però penseu que hi ha una bona timba fins a baix, així que aquí si equipo el pas fins al segon arbre on munto reunió. Fins aquí pugen en Xavi i la Susana sense cap problema, on recollim la corda i ens preparem per fer l’últim tram, més llarg però molt més fàcil que tot lo anterior.
Caminem i caminem i arribem de cop al cim. Ens espera una senyera i una bústia. Per fi em arribat, em trigat tres hores i cinquanta minuts. Aprofitem per menjar i beure, ens ho havíem merescut. Mirant cap enrere semblava impossible que haguéssim fet tot allò, ens va semblar increïble. HO HAVIEM ACONSEGUIT.
Baixem fins a la Talaixa, des de aquí es veu l’altre perfil de l’aresta, i no ens podem d’estar de gaudir d’aquell fil sinuós més propi d’un conte de fades.... Mentre anem baixant xerrem, fem futures aliances per futurs projectes, en fi, lo de sempre, no hem acaba’t i ja estem pensant en altres fites, altres somnis de muntanya, altres aventures,, som eixís i no es pot fer rés.
Quan arribem al pont aprofitem per ficar els peus al riu, s’ho mereixen. En Xavier aprofita per alguna cosa més i es fica al riu tal com va vindre al món. Diu que no esta masa freda i esta una estoneta. D’aquí cap al cotxe i cap a Castellfollit de la Roca, que tenim gana. Això va ser tot, últim brindis amb gerres de cervesa, vint mil riures i cap a casa, que cal anar a la feina. Gracies a Xavier i a Susana per la fantàstica companyia i gracies a J.Ramón and company per fer-nos dentetes i ficar-nos a la Cresta del Ferran.
La pregunta es... qui serà el pròxim a fer-la? tu potser? espero que si.
Ens veiem i fins aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada