Teide, escapada de cap de setmana.

Des de feia molts anys tenia ganes de descobrir les illes que hi ha amagades sota els vents alisis, banyades amb l´ Oceà Atlàntic, les Canàries. Què millor manera de descobrir aquestes terres que fer una sortida cap al Teide i veure de prop el segon volcà més gran de la Terra.

Per aquest motiu decideixo començar a fer la reserva per dormir al refugi d´Altavista, a 3200 mts, recentment reformat i que esta als peus del Teide. En aquesta ocasió aniré acompanyat amb el meu cunyat, que te moltes ganes de vindre cap a Tenerife i de pas emportar-se cap a la butxaca aquest fantàstic cim.

La reserva del refugi no va ser fàcil, son places molt limitades i n´hi ha molta demanda, per aquest motiu la reserva la vaig formalitzar fa dos mesos enrere. A partir d´aqui calia aconseguir vols barats, lloguer de cotxe i allotjament pel capde i així poder compaginar feina amb oci. Jo aprofitaré que treballo per la nit i el divendres pel mati no treballo.

Així doncs ens enfilem cap a Tenerife el divendres pel mati, i després de unes tres horetes aterrem a l´aeroport de los Rodeos, on malauradament estava força tapat i mig plovisquejava... quina mala sort vaig pensar.

D` aquí agafem el cotxe que teníem reserva´t i tiro cap amunt per trobar-nos amb el gegant de les Canàries. La meva primera sorpresa comença quan pugem i veig un bosc increiblement bonic amb uns pins gegants, guanyem alçada i deixem els núvols sota nostre.... i de cop veig entre els pins fa la seva primera aparició el Teide.....

No ho vaig poder evitar, trec la camera i començo a fer fotos mentre conduïa, l´espectacle no te nom i em va sobtar la manera com aquest volcà s´obre camí cap al cel, sencillament espectacular i del colors ni en penso parlar, tota una gama de marrons de indescriptibles tonalitats que emergeixen dels núvols cap al cel.

Deixem el cotxe al pàrking on comença el camí de la Muntanya Blanca i que ens portara cap al refugi d´Altavista. Hem agafa´t lo mínim e imprescindible per no portar pes a sobre. El camí s´enfila cap amunt i em sembla molt fàcil. A poc a poc comencem a guanyar alçada i passem per davant de les "bombes", una formació geològica fruit de l´erupció del Teide i que semblen uns ous de dinosaure gegants. De fer tot el camí esta ple de pedra volcànica, molt porosa, lleugera i que fa un soroll especial al trepitjarlo, amb la fantàstica paleta de colors que envolten tot el paisatge.

Arriba un moment on hi ha una cruïlla que porta directament al refugi, perfectament senyalitzat i d´on no et pots sortir segons les normes del Parc. Va fent ziga-zaga, guanyant alçada d´una manera mes contundent. Pugem fàcilment, però es comença a notar aquesta falta d´oxigen pròpia de l´alçada.

Triguem tres horetes des de el parking, encara que ells diuen que es triguen unes cinc hores...¿¿??? Allà al refugi només es permet pernoctar i no hi ha servei de menjars ni bar, nomes el llit un microones amb màquina de cafè i begudes. Comença a arribar mes gent al refugi, incloent un grup de joves alemanys que parlen castellà amb accent canari (em va fer molta gracia)

Ens anem al llit i la nostra intenció era llevar-nos a les cinc del mati per poder fer cim abans de les set i veure la sortida del Sol... però clar, la gent va començar a fer soroll i llevar-se a les quatre....jo no entenia re, veia a la gent que es preparava i fins i tot vaig pensar que m´havia equivoca´t en alguna cosa.... La qüestió era que la gent necessitava gairebé UNA HORA per esmorzar i preparar-se... en canvi nosaltres només ens vam ficar els pantalons, cafè i una bosseta de glucosa liquida o gel, i ja esta, cap amunt.

Comencem a caminar coberts per un cel d´estels increïble, sense veure re però resseguint el camí d´on no et pots sortir, amb el frontal cap endavant. Feia una mica de fred i l´alçada cada cop es nota més i més, encara que tècnicament la pujada no te re d´especial en quan a dificultat. Arribem a l ´ultim tram, la Rambleta, on es necessita un permís especial per acabar de pujar al Teide, però com hem pernoctat al refugi i el premis només es valid des de les nou del mati doncs comencem a pujar l´ultima tirada.... i per fi arribem.

El crater es més bé petitó pel tamany tan desproporcionat de la muntanya, fa mooolt de fred i vent, i llavors... comença l´espectacle final.... surt el Sol d´entre els núvols que envolten tota l´illa, surten els colors amagats que ens han acompanyat durant l´ascenció nocturna que es difuminen amb les olors sulfuroses del cim. No ho puc evitar i ens quedem gairebé un hora gaudint d´aquell espectacle que no te nom pronunciable....

Hem aconseguit el repte i ara hem de baixar directament cap al cotxe, tenim 1400 mts de desnivell per nosaltres cap avall. No costa gaire imaginar se l´espectacle que seria veure aquelles colades de lava emergint de l´interior de la terra, amb les seves formes capricioses que li dona la natura a aquests paratges morts però alhora plens de vida amb els seus colors..

Arribem al cotxe i ens anem al Parador Nacional, d´on a pocs metres surt un altre formació geològica famosa perquè sortia la seva foto als antics bitllets de mil pessetes. Esta ple de gom a gom, tothom vol veure lo mateix. En fi, es el preu a pagar per veure lo que tothom vol veure...

D´aqui anem a coneixer mes de la illa. Tirem a la Orotava, però no veiem re, esta molt enuvola´t. Aprofitem per ficar-nos al cos un dinar amb mojo picon, gofio i un entrecot de quatre cents grams o més, deu n´hi do, crec que en ho havíem guanyat..... son els sacrificis que fem per haver arriba´t al cim.

Després tirem cap a Santa Cruz de Tenerife, però no coneixem re i esta tot gairebé tanca´t. La veritat esque no em va agradar gaire, però en fi, es la meva opinió.

Ens anem cap a l´altre cantó de la illa cap a l´aparthotel prop de l´aeroport del Sud.

Ens trobem en una mena de gueto per turistes anglesos, on ens vam fer amics d´un cambrer de molta edat molt simpatic. Li vaig ensenyar les fotos i ens va dir quan li vam explicar que havíem estat al cim a les set del mati que: "you are very mad...." la veritat es que després de la cinquena o sisena cervesa estaven molt contents i ens vam fer molt colegues del cambrer ...en fi, coses que es fan també per celebrar la conquesta del Teide...

Al dia seguent cap a l´aeroport i cap a casa i d´aqui a la feina nocturna un altre cop...

Al final crec que ha estat una estada molt curta pero molt intensa per coneixer aquest paratge tan increiblement bonic, us ho recomano per anar´hi un capde curt però intens, m´agrada´t molt el Parc. Els proxims en anar, evidentment.. vosaltres... a reveure.

Text i fotos: Rafael L.