Avui és

SOBRE AQUEST BLOC

Us volem informar que des de finals del 2012 i principis del 2013, les activitats del Grup d' Alpinisme CEC que es publicaven en aquest bloc, les anem publicant internament en cròniques i fotos compartides amb altres eines de la xarxa.

No descartem en un futur tornar a publicar les nostres cròniques d' activitat en aquest bloc, però de moment deixem les aquí publicades com a mostra de les que es van fer durant aquest període que les fèiem públiques.


BTT. Criminals amb dues rodes

No acostumo a posicionar-me públicament, però això no ho podia fer des de l' anonimat. Aquest escrit està fet des de la mala llet, el fàstic, i la repugnància. Sé que em portarà problemes amb amics que m' estimo i respecto, i semblarà poc reflexionat, exagerat, i esperpèntic. Però se me'n refot. Estic emprenyat. I malgrat tot està escrit des del coneixement i la reflexió pausada. Els que no som prou intel·ligents, i no sabem fer servir la fina ironia, li fotem pel broc gros. I en aquest cas no em sap cap greu fer mal. M' hi torno.





Amb mala llet.

De vegades les coses es torcen i val més parlar clar. Durant anys he estat bel·ligerant amb la gent que va a muntanya i es comporta pitjor que un porc mal abeurat. M' he barallat amb muntanyencs que ho deixen tot fet un fàstic, amb caçadors més porcs que els senglars que cacen, i excursionistes ocasionals incapaços de guardar un mocador de paper a la butxaca.

Però hi ha una secta molt perillosa, que fins i tot poden ser nets i polits a la muntanya, no hi deixen ni una molla de pa, però que són autèntics criminals de la natura.

L' admirat i malaguanyat Joan Solà potser em permetria la llicència, si demano que es tregui dels diccionaris l' expressió bicicleta de muntanya o bicicleta tot terreny, i que BTT sigui Bicicleta Trinxadora del Terreny.

Una vegada fa uns anys, estàvem descansant d' alt del Turbón, i van arribar tres motos. No ho recordo prou bé, però crec no eren trialeres sinó més aviat de cros, però tant li fa, no en sóc un expert. Inusualment vaig reprimir les ganes de llençar-les daltabaix amb pilots i tot, i ni tant sols els hi vaig fer cap retret. Encara em fa mal recordar-ho. Amb els anys he trobat gent amb moto per llocs inversemblants, i sempre he intentat fer entendre el mal que fan. Ha estat sempre inútil. M' emprenya molt ser el típic torracollons que sempre es discuteix amb els que vulneren reiteradament les normes més elementals de civisme, i sovint m'he fet el desentès en situacions flagrants, per no entrar en discussions estèrils amb descerebrats i cretins fastigosos que pugen amb motos al Puigsacalm per les Olletes, o a Cabrera per l' Osca, o al Montseny, a la Mola, al Caro, ... a qualsevol cim per qualsevol lloc. A poc a poc però, i amb els anys, la majoria s'han conscienciat, i ara ja només alguna mala persona és capaç de semblant imbecilitat.

Jo, que només sóc un alpinista de tercera fila, he tingut sempre molt clar allò de si no pots baixar, no hi pugis. Doncs: Si no hi pots pujar, no hi baixis, ignoro si algú ja ho ha fet servir, no m' estranyaria, però amics beteters, us regalo el lema.

Molts muntanyencs combinen les ascensions a peu, amb la bicicleta de muntanya, sobre tot per entrenar entre setmana. Alguns dels millors alpinistes del país te'ls pots trobar pujant amb bicicleta, i baixant per llocs inexplicables. Són gent a qui admiro, però que no puc entendre com poden tenir aquest menyspreu a la natura. Segurament són els mateixos que han convertit en un femer, al Nepal o al Tibet, els cims de l' Himàlaia. Quan veus els esforçats ciclistes pujant per una costoruda pista cap a qualsevol coll, inevitablement sents l' admiració i el respecte cap a l'esportista. Saps que el ciclisme és, després de l' alpinisme, probablement l' esport més dur que hi ha, encara que a diferència de nosaltres, ells baixen molt més descansats. Però també sempre s'esvaeix aquesta possible admiració quan saps que, d' una forma repugnant, en lloc de baixar per la pista baixaran pel corriol estret i rocallós, molestant a qualsevol que puja a peu, destrossant, amb les seves frenades i derrapades, tot el recorregut, i afavorint l' erosió irreparable.

Quin mèrit esportiu pot tenir baixar per un estret corriol a tota velocitat. Quin mèrit esportiu té saltar un marge, una pared de pedra seca. Si tenen vocació per l' espectacle circenc, que vagin al circ i mostrin la seva suposada destresa, però això no te cap valor esportiu.

Tots tenim en ment gran quantitat de llocs, a qualsevol muntanya del país on les BTT han erosionat els camins fins fer-los inservibles. Hem trobat bicicletes a dalt del Puigmal, o baixant per Coma de Vaca, al Monteixo, a la Tossa Plana de Lles... No diré el nom per no donar pistes a aquests delinqüents, però hi ha una ermita a la Garrotxa on s'hi puja per un corriol des de fa com a mínim 800 anys. Aviat no s'hi podrà pujar perquè els suposats esportistes amb dues rodes, pugen per una pista propera i baixen pel corriol, i l' han destrossat. Si no hi pots pujar no hi baixis, gamarús. No tenen la capacitat física ni tècnica per pujar-hi, No tenen prou força a les cames, prou resistència mental per enfrontar-se a una duríssima ascensió pel corriol, per això pugen per la pista, fins i tot alguns amb cotxe tot terreny una part. I després aquests valents milhomes baixen pel corriol emprenyant a tot déu, i convertint-ho tot en un xaragall immens Això si, t' en pots trobar algun que puja pel corriol, de vegades amb la bicicleta al damunt en els trams més durs. Aquests si que estan forts. Aquests són els pitjors. Aquests són els "professionals", els autèntics criminals amb dues rodes. Els que obren nous camins entre els matolls, els que tracen noves vies pel mig del bosc, quan als corriols que han destrossat amb els seu pas, han fet el xaragall tant profund que els pedals els hi toquen les vores, després obren un nou camí, i un altre, i un altre. Que intrèpids que són ! Com cantava en Quico ... si volessin, no veuríem mai el sol.

Hi ha un lloc paradigmàtic de tot això, i com a gironí ho conec bé. És el Castell de Sant Miquel entre Girona i Celrà. Fa més de quinze anys uns abnegats voluntaris veterans, la colla d' en Sidro, varen començar a netejar el cim, als voltants de la vella capella i de la torre de telegrafia òptica. Els gironins li hem agafat gust a pujar-hi. Els corredors de fons, els que fan curses de muntanya, els excursionistes, o els caminadors habituals hi pugem al despertar el dia, sobre tot els caps de setmana. L' ascensió no és que sigui d' una gran bellesa, però és agradable, i des de el cim en un dia clar, la vista és excepcional. Amb el temps els de les BTT també van descobrir les possibilitats de les pistes que pugen o envolten Sant Miquel. Però és clar han de baixar. El corriol que habitualment fem servir per pujar-hi la majoria, té trams molt drets, inabastables per pujar-hi els de les bicis. Però hi baixen. El perill d' atropellament és constant en els dies més concorreguts. Han fet malbé el corriol que cada vegada s' assembla més a un rec, i com que en aquest estat a ells ja tampoc els hi va bé, han començat a fer traçats alternatius, a veure qui en sap més de fer el merda. A la part del cim, que hi ha alguna terrassa, també han fet destrosses evidents. I encara diuen que som uns exagerats, que quin mal pot fer una ecològica bicicleta. Doncs a Sant Miquel, al cap de l' any n'hi pugen unes deu mil, pel cap baix. Gaia perquè no te'ls menges !
Diuen que hi ha gent que practica BTT amb respecte a la natura. Jo en conec algun, però per desgràcia són minoria.

Tal com diu l' admirat Eudald Carbonell, l' espècie humana encara està a les beceroles de l' humanització, li queden molts anys d' evolució per ser autèntics humans, per ser l' espècie socio-cultural (que em perdoni per no saber-ho explicar millor). En això penso quan la nostra televisió pública nacional de vegades mostra les floritures "extremes" dels fanàtics del BTT, i en fa apologia en un conegut programa "d' aventura" que tots teniu en ment. Esperem que algun dia baixin de l' arbre i evolucionin. Fa un fàstic immens que aquesta gent es puguin autoanomenar esportistes.

Emili Rissech

Les il·lustracions són baixades d' internet, he considerat que posar fotos seria trepitjar l' ull de poll a algú, i tampoc cal.

6 comentaris:

Toy folloso ha dit...

Conec uns dels BTT´s que en pujar per una muntanya, se la váren emportar dins la motxila!!.
Au, home!.

Faig trial (en una reserva, ara), estimo la Natura, vinc de pagès, i tant de bó pogués tornar a obrir camins tancats d´aquesta selva en que han convertit el bosc els talibans eco-dictadors.

Quim Bou ha dit...

Hola!
Emili, les formes et perden! Aquest mateix text, redactat d'una manera diferent, crec que seria molt millor... Perquè jo estic molt d'acord amb les coses que dius, desde el meu humil punt de vista (si tu ets un "alpinista de tercera fila", jo sóc un excursionista de vuitena regional B amb opcions a baixar de categoria)
En fi! Ningú pot dubtar que les BTT, i no parlem de les motos, fan malbé els camins. El problema és la manca de sentit comú.

Accepto que molta gent de Catalunya, com en Toy Folloso, li agradi el trial. Hi ha una gran tradició. Però per això hi ha els circuits.
S'ha de racionalitzar l'accés a la muntanya.
Una BTT no fa mal, però cent xafen el camí.
Un excursionista no fa mal, ni cent tampoc.

Crec que una de les principals raons per accedir a la muntanya és l'amor a la natura.
Deixar la muntanya tal i com te l'has trobada, no perjudicar-la. Si saps que la teva acció xafa els camins, n'hi ha per rumiar-hi. Val la pena? No és millor practicar el teu esport a un lloc on no perjudqui els camins?

Toy Folloso: a ningú li agraden els "talibans eco-dictadors", però tampoc els pagesos de tota la vida que aboquen els purins al riu quan fa un bon xàfec. Com tot, es tracta de racionalitzar.

Salut!
Quim

Maria ha dit...

"Miliu", què he de fer ara, deixar la bici a casa? cremar-la?
Vas passat de voltes !!!!
Tens raó que hi ha molt de salvatge, però no tots som igual.

Anònim ha dit...

Si no t'agraden les bicicletes,no cal insultar.

Sergi Turiella ha dit...

Bé, d'animals n'hi ha a tot arreu! Sempre cal respectar les coses i a tothom, de vegades no es pot, però no serà de manera voluntària. Jo també vaig en bicicleta, més aviat de cicloturisme, i és clar, en aquest món es promou l'esport competitiu, i el "marica l'últim!!, i així anem. Per sort, els gamberros no acostumen a passar del deu per cent, però emprenyen molt. Cal molta pedagogia i educació per a tothom!

Anònim ha dit...

Emili, t'has quedat curt.
Jo he vist arribar una furgoneta amb 8 o 10 bicis BTT a d'alt el santuari de "Els Àngels" i els ciclistes en altres cotxes. Després d' un esmorzar a base de vi i carjillos, han agafat les bicis només per baixar i fer malbé els corriols. Quins esportistes !

Per cert, a els teus amics de la colla d' en Sidro ahir els hi van donar el XIV premi Cirera d' Arboç per la restauració que han fet de l' espai del castell de Sant Miquel, i que els de les BTT es dediquen a destrossar.

Pots llegir la noticia al El Punt:
http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/344092-els-premis-gavarres-2010-atorguen-tres-guardons.html

Pere de les Gavarres

 
ir arriba