Ni Certascan, ni Campirme

El dissabte a l' aparcament de l' Esport de Bellcaire, en Pau truca a l' Alejandro Gamarra del refugi de Certascan per confirmar que som 17, mentre acabem d' entaforar les motxilles i les raquetes als maleters dels cotxes. A poc a poc s' apropa cap el cotxe de l' Emili amb cara de pomes agres " - ... ara el guarda diu que no puja, ...que si la previsió és que nevi molt, ... que si a Rialp està quallant la neu, ... que si a no sé on varen demanar responsabilitats al guarda per haver acceptat obrir amb mal temps, ... que si ens hauran de treure en helicòpter, ...que si tomba, que si gira ..."

L' Emili, "- ... Aquest paio ahir va anar de farra, ha tret el cap per la finestra, ha vist quatre volves de neu, i ha tornat al llit ! "

Nosaltres pugem. La previsió és la mateixa que dijous, quan varem parlar amb ell, o una mica millor, a que ve això ara ? Tornaran a trucar-se, sembla que el guarda ens buscarà un lloc per dormir ...

L' Emili "- ... potser trobareu neu, ens han dit ...", està parlant per telèfon amb l' Amadeu, demà va al Montsec amb altres companys del Grup d' Alpinisme, i coincidiran amb la sortida oficial d' en Joan Ramon, a la ferrada Urquiza Olmo i el barranc de Sara. En Pau ens atura. Aparquem a la sortida de Tremp i entrem a en un bar. Reunió de crisis.

En Pau confirma que el guarda no puja. Que no podem dormir al refugi de Certascan, i que si volem podem anar al refugi del càmping de Graus.

Intent de motí. Propostes de deserció. Que si jo tinc un sopar, que si jo puc aprofitar millor el cap de setmana si torno, que no vull passar-me el dia dins el càmping. L' Emili: " -... tenim un pla B, d' aquí no es mou ni Déu ! "

Mig convençuts, tothom cap a la Vall de Cardós. Quan passem per Rialp veiem les muntanyes dels voltants una mica enfarinades, però res de neu a la carretera, no trobarem un dit de neu fins a Tavascan.

En Pau i l' Emili han proposat per avui anar des de Quanca a l' Estany del Port de Tavascan, i esperar veure quin temps fa per demà anar al Campirme des de la Pleta del Prat. Ens aturem un moment al càmping de Graus i en Pau confirma la reserva, dormirem al refugi del càmping, el preu serà el mateix, i el sopar és a les 8, "... digues-li que hi ha una al·lèrgica a la lleteta !"

Aparquem a Quanca al costat de la carretera. Fa una mica de sol, una boirina l' esmorteeix. Sortim sense raquetes perquè a la pista no hi ha gens de neu fins al cap de vint minuts.

Es succeïxen els interminables revolts de la pista. Ja amb les raquetes als peus deixem a la nostra dreta el camí que porta fins a Noarre. Seguim per la pista, deixem a la nostra esquerra el camí de la Roia de Mollàs (de Noarre als estanys de la Ribereta) que baixa cap al riu del Port i Pleta Palomera, i que continua cap a la Pleta del Fangassal, des de on podríem a anar als estanys de la Gallina, i el Mont-roig.

Són tres quarts de tres de la tarda i hem arribat al punt on s' acaba la pista, hem sortit de 1.390m i som a 1.810m. Aquí ens aturem per dinar. No fa una excessiva fred, no neva. hi estem tres quatrs d'hora.

Quan retornem a la marxa fem un petit recorregut planer, però de seguida comença la forta pujada. Ho fem per una pala prou inclinada per posar a proba les cames de tots. Fem unes ziga-zagues i de seguida som al collet des de on baixem una mica fins l' estany del Port de Tavascan. Hem fet uns 650m de desnivell des de els cotxes, descansem uns moments i fem la foto de grup.

Fa una tarda mig boirosa, i decidim tornar, pujar i baixar el Port de Tavascan ens portaria més d' una hora. Quan tornem a ser al collet ens posem tots de costat dalt la pala i baixem alguns corrent i saltant, la neu està en bon estat per gaudir, mentre fem el camí de retorn cap els cotxes es va enfosquin el dia, i arribem just al moment on ja hauríem d' encendre els frontals.

En poc més de cinc minuts som al càmping de Graus, i ens instal·lem al refugi. I mentre esperem el sopar la fem petar i ens anem coneixen els que no havíem compartit mai cap sortida. Fem plans per demà. Com que fer el Certescan des de Quanca per Noarre seria massa dur donat l'estat de la neu nova, en Pau i l' Emili confirmen el Campirme.

Mes tard de les vuit som a taula i recuperem forces amb un sopar més que correcte. com que som 17 ens hem repartit en tres taules però després les ajuntem i fem una rotllana on comencen a aparèixer postres especials(galetes, xocolates, garnatxa, ratafia, ...) en Felix i l' Emili en són els principals culpables. Allarguem la sobretaula fins que un inexplicable sentit de la responsabilitat ens diu que demà hem de matinar, i de seguida som dins els sacs.

A les set del matí esmorzem. Esmorzem de veritat i amb generositat, avantatges d'un refugi dins un càmping. Agafem els cotxes, i pugem cap al' aparcament de la Pleta del Prat. Tardem molt a estar tots apunt, és normal en un grup tant gran. Hi ha un canó que està fent neu davant del refugi. El sol ens ajuda a suportar unes temperatures molt per sota de 0º. Sortim seguint la pista que puja per darrera el refugi i que ens portaria cap a la Coma del Forn i el Ventolau.

Al cap d' una estona deixem la pista i seguim cap l'esquerra per baixar al Torrent de Mascarida, aquí en Pau que és esquiador de muntanya, i això de les raquetes no l' entussiame massa, ens posa a prova fent-nos baixar pel mig d'un pedregar amb la neu insuficient per tapar els forats entre les roques, les raquetes pateixen i ... alguns també!

Travessem el torrent i pugem fins a la pista d' esquí que puja fins a Pleta de Gavàs, aquí l' Emili no es pot estar d' agafar protagonisme i dir per on hem d' anar, la Dolors li fot la bronca, i en Pau que és l' home tranquil, ni s'immuta. Fem el recorregut que ha dit l' Emili que ja ha fet el Campirme des de aquí.

En lloc de seguir el Torrent de Mascarida on les roques encara estan massa a la vista fem una pala que en una forta pujada ens portarà fins un collet. Fem relleus per obrir traça, la neu a estones abundosa està molt tova encara.La pujada es fa exigent i cal que obrin pas els més forts i amb més experiència. Arribem a un replà a 2.330m, damunt dels estanys de Mascarida i del Diable. Ens aturem a menjar, queda una hora fins al cim.

En molt pocs minuts el sol que ens havia acompanyat en bona part de la pujada queda tapat pels núvols que venen per l'oest i comença a nevar. Dubtem si continuar cap al cim, però la visibilitat és molt reduïda i no sabem si la nevada anirà en augment. Finalment decidim baixar. Hem fet més de 1.100m de desnivell (uns quants més acumulats si comptem l'excursió que ens ha fet fer en Pau !) Baixem ràpids en mig de la nevada, que s' afebleix a estones.

Quan tornem a ser a la Pleta de Gavàs ens reagrupem i seguim altra vegada per la pista d'esquí amb abundant neu, i alguns que han tocat poc les raquetes poden gaudir per primera vegada d'una nova experiència, neu abundosa acabada de caure i en perfecta estat per fer una mena de surf de neu. A la Susanna se li escapen unes perillosíssimes paraules: " ... això em comença a agradar ..."

Arribem a l' aparcament i encara neva dèbilment a estones. Són les dues de la tarda. Ens canviem i alguns diuen que marxen directament, que es pararan a pel camí, a fer la cervesa i potser un mos, i altres decidim que dinarem en el primer restaurant que trobem, no podem deixar una jornada de muntanya a mitges sense compartir taula. Dinem al Samarra d' Ainet de Cardós (famós pels iogurts de cal Joanet) i l' escudella ens recupera els sentits i fem plans per a noves trobades. Es fa tard, encara hem de aturar-nos a Bellcaire per canviar de cotxe. Petons i abraçades ... i marxem.

Participants: Cristina, Susanna, Consol, Dolors H, Dolors G, Gabriela, Humi, Felix, Josep, Jordi, Francesc, Joan, Tono, Eduardo, Xavier, Pau, i Emili

Fotos: Dolors G., Felix, i Pau