101 km de Ronda, CAMINA O REBENTA

Aquesta és la crònica d'un passeig que vaig fer per la Serranía de Ronda i que va començar al pont de Reis quan, el meu estimat i apreciat amic Rubén, em va convèncer per participar als 101 km de Ronda

Aquesta és una cursa organitzada, ni més ni menys que, per la Legión Española fundada per Millan Astrai (toma ya). He de dir que per aquest motiu no em feia molta gracia participar-hi, però amb el Rubén m'atreveixo a anar fins a la fi del Món, per tant, vaig comprar un bitllet d’avió per anar a Màlaga i un altre per tornar.

Em vaig agafar el divendres de festa pq l'avio sortia a les 6:50h. Aquest el vaig perdre i em va costar un dineral un altre que sortia a les 13:50h.

Un cop a Màlaga localitza l'estació d'autobusos, dinar i viatge fins a Ronda on arribo a les 17:30h.

Arribat a ronda, i sabent que el Rubén no arribava de Madrid fins a ls 22h em decideixo a anar a buscar els dorsals i deixar les coses a consigna per fer una volteta per Ronda.

A on entreguen els dorsals començo a veure als primers militars i capto de seguida que hi ha un ambient de cursa i Legión que se'm fa una mica estrany, simplement no estic acostumat.

Amb els dorsals ja assegurats (Rubén 0494, Ivan 0508) dono una volta per Ronda. Molt destacable la zona vella i el famós "Balcón del Coño" (que quan hi aneu entendreu pq es diu així.) i gaudeixo del cap vespre per aquesta peculiar població andalusa.

A les 22:30 h arriba el Rubén amb la Irene i la seva amiga Ana. Sopem i anem a dormir a la "Queseria Poyoyo", una antiga casa de formatges que han convertit en apartament i que està a 50 min de Ronda (No vam trobar lloc més a prop, Ronda estava a petar i no hi havia places hoteleres de cap mena).

A l,es 7:00 zulu sona el despertador.

El Rubén i jo ens llevem i fem la motxilla de cursa i preparem les dues que ens portaran als avituallaments.

Despertem a les dues noies i anem cap a Ronda.

Descobrim que la nit ha estat passada per aigua.

Allí hi ha un sarau espectacular: un munt de gent preparada per anar amb bicicleta, per anar corrent o per anar caminat, sola o per equips, Legionaris dirigint el transit (quina por) i informant als participants.

Anem directament a la zona dels camions i el Rubén m'explica que hi ha un camió per a l'avituallament de Sentenil (km 59) i un altre per al Cuartel del Tercio (km 78) i deixem una motxilla a cada un dels camions amb una muda, aliments, pomades, etc...després de mitja hora de cua, i quatre gotes de regal, aconseguim deixar-ho i aleshores descobreixo que en un diari local deia que érem unes 7000 persones.

L'alcalde fa unes paraules, el general unes altres i després dels "Vivas reglamentarios" donen la sortida dels ciclistes. El Rubén i jo aprofitem per esmorzar i estirar i a les 11:00 zulu comença la cursa dels marxadors.

El Rubén i jo decidim ser conservadors i caminem a un ritme constant i sense forçar la màquina, marquem un ritme de 5 km/h, la qual cosa ens fa pensar que arribaríem a les 9:00  zulu del diumenge.

La veritat és que la Serrania de Ronda és espectacularment verda, té unes vistes increïbles i és un paratge que us recomano visitar.

Al les primeres hores ens va ploure una mica més i va fer augmentar el la presencia de fang, fet que ens va fer pensar que potser no acabaríem si s'enfangava el terreny o ens mullàvem molt. Però la pluja va amainar ràpid i va sortir el solet que ens va acompanyar tot el dia.

Els primers 50 km són molt plans, no hi ha més que una pujada una mica pronunciada, per tant anem fent a  bon ritme i de molt ben humor. Amb en Rubén fa molts anys que ens coneixem i els temes de conversa van sortint sobre la marxa. A cada avituallament hi ha 4 legionaris, gots d'aigua, gots d'acuarius, talls de taronja i talls de plàtan. no depreciem cap dels 4 aliments i ens anem animant entre els participants. Sents molts comentaris en clau d'humor andalús, això és un festival 8es nota que la gent encara està fresca)

 Al mig dia estem al km 27 i el Rubén ha de parar a posar-se una pomada per evitar les llagues. Mengem un sandwich de formatge i pernil amb pa de motllo (i tres litres d'aigua per poder-lo fer baixar). Mitja hora més tard seguim caminant i per fi arribem al km 50 on comença una baixada molt pronunciada, creuem el primer poble, Alacalà del Valle. La gent anima i aplaudeix (un nen: venga serocincoserooxo, que ya te queda menos), una pujada curteta per sortir del pobla i cap a Sentenil que hi falta gent. El Rubén comença a queixar-se de les llagues (ja s'ha posat "compit" a dues que li havien sortit).

Per fi arribem a Sentenil, quin poble més maco i quina entrada...un carrer amb tot de cases incrustades dins d'una vauma llarguíssima (fins hi tot hi ha bars de tapes) es podria fer una via d'"artifo" pel sostre de la vauma sortint per la finestra de l'habitació (jejejeje).

Arribem a l’avituallament: quin espectacle, crec que és el més similar al un hospital de guerra. El que no està al podòleg te un peu envenat, hi ha gent estirada rebent massatges, gent que s'arrossega cap als cotxes, gent amb mantes.....

Allà ens reben la Irene i l'Ana (gracies noies, sou un sol), ens mengem un entrepà i un tuper de pasta que duia el Rubén a la motxilla que havia deixat al camió. ens preparem la motxilla per seguir caminant. El problema e quan el Rubén es treu les bambes i els mitjons per mirar-se les llagues: Tenia la mare de totes les llagues instal·lada al taló. Feia un dit de gruix i el diàmetre era el del taló, com podeu suposar és un motiu d'abandonament de força major.

Així doncs, jo decideixo continuar, de fet només tinc un mal de peus com no he tingut en mà vida i porto 12h caminant. Per mi era molt haver arribat aquí, però continuar tenia uns al·licients que no tenia previstos quan vaig començar: mai havia caminat més de 12 h, i el fet d'anar sol i fer-ho per els dos, pel Rubén i per mi, em va donar molta moral. Així doncs acordem que arribaré al Cuartel del Tercio i allí, si decideixo abandonar em venen a buscar amb cotxe. Petons abraçades, motxilla a l'esquena i sant tornem-hi.

Surto del poble fotent-me 2 gels energètics, ve una pujada feixuga i vaig sol, per animar-me tararejo el "fent camí" (cançó que vaig aprendre al cau i que m'acompanya sempre).

La pujada la faig a tota castanya, pujo el ritme a 6 km/h i aprofito les baixades lleus per trotar i fer via; sembla que tingui presa, estic pletòric de moral i de forces (collons això del gel energètic segur que és dòping del xungo, però com que no hi ha controls....).

Al següent avituallament aprofito per canviar-me les malles i els calçotets i em poso la samarreta del grup d'alpinisme (sempre la porto), parada tècnica per abonar un camp d'oliveres i cap al km 74 comença el calvari:

Em trobo una baixada molt llarga i pronunciada que no puc fer trotant. Quan arribo a baix són les 3:30 de la matinada i començo a notar una lleugera molèstia al genoll, però per sort em planto al "Cuartel" a les 4:00 am.

Si Sentenil era un drama no sabria com descriure el que hi havia al menjador del "cuartel".

Vaig anar per feina, sabia que si em refredava m'hi quedava, i estava convençut que havia d'acabar pq no tornaria mai més a fer aquesta bogeria. El mal de cames ara era molt notable i el de peus indescriptible.

Em van donar una mica de caldo calent, un frankfurt sense ketchup ni mostassa i unes patates fregides. Aigua, powerade que duia jo i després auto-massatges.

Abans de sortir em vaig fotre 4 gels energètics i vaig mirar una piulada al facebook on la gent m'havia respòs donant-me ànims. Això m'emociona i em dona força. Són les 4:30h. hora de sortit: VINGA IVAN!!!SOM-HI, enfilo la sortida del cuartel i de sobte un legionari amb guants blancs em diu:

-Como va usted caballero? (molt educats el Legionaris, ho dic en serio)

-Bien, solo un poco de dolor de pies.

-Ha pasado por el podologo?

-Ah! que hay podologo?

-Si señor, alli al fondo.

Vaig cap al podòleg, però el meu karma ha començat a canviar: acaben de tancar, no hi ha podòleg. Li comunico la noticia li legionari i surto camí de l'ermita, una pujada de uns 5 km que faig a tota llet, a les pujades vaig sobrat de forces i res em fa mal, ara bé, quan arribem a l'ermita comença el meu suplici: una baixada de més de 7 km a travessant un poble més llarg que un dia sense pa. El genoll em comença a fer mal als 100 m de la baixada i la gent em comença a avançar, hi ha moments que fins i tot baixo d'esquena per evitar forçar el genoll, són les 6 de la matinada i comença a fer fred i a clarejar.

Crec que vaig trigar dues hores en fer la baixada, el que se segur es que ja era de dia.

Després de la baixada un corriol que seguia un riu...el genoll tb em fa mal en els trams plans...i a més a més hi ha mt de fang....el dolor és horrorós, però soc més tossut que una mula i segueixo endavant.

Surto del corriol i entro a l'asfalt. Començo a veure cases i crec que em queda poc, però només son les 9:00, el camí és pla i a mi m'avancen, fins i tot, els cargols que surten a passejar.

La gent passa i m'anima, dec fer una fila que espanta: camino per la dreta, mig eixarrancat pq m'he començat a irritar l'engonal i el cul, i arrossego una cama que no puc doblegar gaire...quin quadre!!!!

En fi m'havien parlat de la pujada del "cachondeo", que jo tenia entès que era la última, i me la trobo a les 9:30, torno a apretar, les pujades són el meu fort, i crec que les cases que hi ha a dalt ja són Ronda. Aquest error quasi em fa abandonar, doncs quan vaig arribar a dalt vaig veure Ronda a l'altre costat de la vall, però això no era el pitjor, el pitjor és que venia una altra baixada que se'm va fer eterna i inhumana. Aquí em va acabar d'avançar la resta de gent que tenia al darrera, i gairebé al final de l abaixada m'avancen dos Legionaris, com armaris de grans, que porten a un home agafat per les aixelles i que em prou feines mou els peus. Al Loro que no estamos tant mal, vaig pensar (Premi al "cadàver en moviment" de la cursa).

Quan arribo al punt més baix m'agafa el cotxe escombra:

-Caballero, va usted a abandonar??

-Ahora? en el km 99???? ni de coña.

Pues tiene que llegar antes de las 11 i són las 10:15h.

-pues no perdamos tiempo, quieren pasar?

-No nos quedamos detras del último.

Total, la pujada és lo meu. Tot i el dolor de tot el que em feia mal (que era el 90% del meu cos) torno a agafar un ritme molt bò i em marco l'objectiu d'arribar a Ronda a les 10:30.

No em pregunteu com, però vaig treure forces don no en tenia i vaig trobar una posició de genoll que no em feia mal al caminar i vaig tornar a apretar.

la gent que estava als miradors, a dalt de tot de Ronda, em va començar a animar, el legionaris del cotxe escombra també i pim pam pim pam, a les 10:25 aribo a Ronda. La gent comença a aplaudir, es Legionaris em feliciten i em filmen, però encara no he arribat a la meta.

Passo per tot el poble rebent el suport i la calor de la gent (els que van en cotxe piten, els que estan passejant aplaudeixen i tothom anima: venga campeón, ya queda poco, con un par, ya no te queda nada) no puc controlar les emocions i aixeco la mà per saludar entre alguna que altra llàgrima...estic atenuat i em queden un 500m..els més llargs de la meva vida, però encara tinc temps d’avançar al pobre tio que porten per les aixelles els dos legionaris.

Quan veig la meta, oh sorpresa, la banda de la legión es posa a tocar, el Rubén m'espera i grava l'arribada amb el telèfon, tothom aplaudeix, em llencen "vitores" i per fi ARRIBIO AL KM 101, on un legionari em felicita i em segella el passaport dels control. Foto sota del rellotge (23h 47 min) i entrevista de la televisió local (casi nada pal cuerpo).

Un cop arribat el primer que faig és seure mentre criden a un sanitari que em toca el genoll i m'hi posa reflex. En aquest moment m'agafa un "tabardillo" i em marejo. La Irene, l'Ana i el Ruben em convencen per caminar 30 m més fins al primer bar a esmorzar i allí em trobo al Legionari que havia vist a la sortida del "Cuartel" (el dels guants blancs):

-Que tal? ha llegado usted?

-Si, el último, pero he llegado.

- Pues me alegro, yo no dava un duro por usted.

Ve i em dona la mà i tres cops amistosos a l'espatlla que una mica més i me'l disloca. Bé, doncs resulta que era el Coronel del Tercio (toma geroma,pastillas de goma que son pa tos). 

En fi, després d'esmorzar anem cap a la casa, dutxa, minusvalidesa temporal  cotxe cap a Màlaga (dormint tot el viatge, es clar), i un cop allí anem a dinar al Tilero. Si mai aneu a Màlaga és obligat anar-hi.

Cap a les 17:30 em deixen a l'aeroport i l'avió no surt fins a les 20:55h. Per causes varies no vaig dormir fins a pujar a l'avió (1:30 min de vacaina) i Barcelona els meus pares  em van venir a buscar.

En fi aquesta és la historia de 101 km que no vaig fer mai sol del tot. He de donar les gracies:

Al Rubén, sense tu no m'hagués apuntat mai i si no fos perquè t'ho vaig prometre no crec que l'hagués acabat mai.

A la Núria que em va trucar 30 vegades durant la nit i el matí donant-me ànims i tot i pensar que estava fent una subnormalitat profunda. Gracies Amore per estar al meu costat.

Al Rafa, que es va posar el despertador per trucar-me a les 3 de la matinada i preocupar-se per com anava la cursa.

A tots els que per Internet em van animar (via facebook o gmail)

Als meus Pares que tb em van trucar varies vegades.

A tots els que després m'heu felicitat.

I tb als que creieu que no acabaria, doncs jo pensava el mateix.

GRACIES A TOTS

Text Ivan Torné