Editorial d'en Nilf

La notícia a El Periódico digital

22/11/2008 CELEBRACIÓ DELS 100 ANYS D'ESQUÍ A CATALUNYA UN CENTENARI PLE D'HISTÒRIES
Es compleix un segle des de la primera baixada amb esquís a Rasos de Peguera de socis del CEC
Història Anna Pruna, Juan Antonio Samaranch i l'autor, Antoni Real, fullegen el llibre del centenari. Foto: JOAN CORTADELLAS"
JOAN CARLES ARMENGOL. BARCELONA
Cent anys donen per molt. I, sobretot, si es tracta d'una activitat tan canviant, i que ha evolucionat tant, com és el món de l'esquí i dels esports d'hivern.El Nadal del 1908, un grup d'aventurers del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) es van traslladar en tren fins a Cal Rosal (Berguedà), i d'aquí en burros fins al santuari de Corbera, per estrenar unes eines desconegudes, uns esquís i uns luges (trineus) importats des de Suïssa, i realitzar així a Rasos de Peguera les primeres baixades de les quals es té constància a Catalunya. Ahir, precisament a la seu del CEC, a Barcelona, es van rememorar aquella i altres històries i es va donar la sortida als actes d'un centenari que s'estendrà fins al desembre del 2009 i que tindrà d'aquí a tres setmanes el seu esdeveniment estrella, les dues proves femenines de la Copa del Món (gegant i eslàlom) a la Molina, una de les estacions clau en el desenvolupament d'aquest primer segle d'esquí.Llibre commemoratiu"Anàvem en tren fins a la Molina, pujàvem a peu fins a l'Hotel Adserà i allà finalment podíem esquiar una mica", recordava ahir Juan Antonio Samaranch, soci número 13 del CEC, cap de missió de l'equip espanyol als Jocs Olímpics d'Hivern de Cortina d'Ampezzo (1956) i, després, com a president del COI, present en cinc Jocs blancs més. És una de les moltes històries que es van rememorar ahir en la presentació del centenari i, també, del llibre que en dóna fe, 100 anys d'esquí a Catalunya, passions de neu, escrit pel periodista de TV-3 Antoni Real. "Aquest és un llibre d'històries, no pas d'Història", va recordar el director del veterà programa Temps de neu. En el llibre, com en l'exposició itinerant que recorrerà tot el territori, es repassa la trajectòria dels pioners i com l'esquí es va anar implantant amb l'arribada del tren a la Molina, la construcció del primer trampolí de salts (1933) o l'obertura del primer remuntador mecànic (1943).Una llarga història que ha acabat desembocant en una autèntica indústria que dóna satisfacció a un milió de practicants en 16 estacions d'esquí que ofereixen 619 quilòmetres de pistes i una capacitat de moure 157.000 persones alhora. "I ara, almenys que faci fred", va demanar Samaranch, pensant ja, com tots, en la Copa del Món de la Molina.

La notícia a 3cat24.cat

Esquí
Es presenta el llibre "Passions de neu" en el marc del centenari de l'esquí a Catalunya

Ara fa 100 anys, les muntanyes de Catalunya van veure lliscar els primers esquiadors. L'efemèride d'aquest centenari dels esports d'hivern ha començat amb un acte al Centre Excursionista de Catalunya, bressol dels primers esquiadors. Durant l'acte s'ha entregat un guardó honorífic a Joan Antoni Samaranch, que ha recordat l'època en què no hi havia remuntadors, i s'ha presentat el llibre "Passions de neu", escrit pel nostre company Toni Real i editat per Televisió de Catalunya i Cossetània Edicions.

Paral·lelament s'ha inaugurat una exposició històrica itinerant sobre l'evolució de l'esquí a Catalunya, que en els pròxims mesos es pot visitar a la seu del CEC.

El novembre nevat

El cap de setmana del 8 i 9 de Novembre uns quants hem posat els grampons per primera vegada aquesta temporada.

El dissabte, hem estat al Pedraforca per fer la Cresta de Cabirols, i després de pujar a bon ritme hem començat a trobar neu, que ens ha fet retardar l'ascensió. Quan hem a rribat al Gat hem decidit abandonar fent un ràpel. Es feia tard.

El diumenge hem anat a fer la canal de l' Ordiguer, i la neu estava perfecte, i tots hem gaudit d'un dia fantàstic de Muntanya.

No en fem una crònica però us en posem algunes fotos.

Cresta de Cabirols. Pedraforca

Canal de l ' Ordiguer. Cadí

En paral·lel

Doncs vaig prometre una Crònica del nostre grup i com que ningú se m’ha avançat aquí estic.

Va ser un dia tranquil d’anar fent i gaudint d’olors i paissatges de llums canviants a mesura que s’obria el dia que ens anava descobrint els primers colors de la tardor...

Va ser també un dia en bona companyia. Érem en Jordi, Ramon i l’Emili, dels Trepitjamolses de Girona (vam trobar a faltar altres honorables membres de la Colla), i un altre cop l’Emili, la Teresa, la Maria i la cronista, del CEC. En fi, la Maite i la Clara, especialment convidades per a l’ocasió, i sabent que no es dediquen gaire a l’exercici físic habitualment, van fer molt bon paper!

En arribar al punt on vam deixar el cotxe vam trobar el grup que feia la Cresta el diumenge... la Maria que s’havia quedat esperant-nos més enrere dins d’un cotxe “amagadeta”, en veure’ns passar va sortir i va venir corrents fins el punt de trobada, en un bon exercici matinal. En fi, els crestistes s’acomiaden i nosaltres comencem el camí cap a l’Ermitade la Mare de Déu d' Escales (interessant que sapigueu que hi ha un refugi lliure sota el campanar) i el coll de Teres, amb paradeta per esmorzar amb els primers raigs de sol que encara no ens escalfaven a nosaltres però que ja il·luminaven la cresta i el coll. Va ser un esmorzar complet, ja que en Ramon, a part de ser divertit i fer-nos riure, i fer bons espagetthis... va pujar cafè i infusions (amb vasos i tot) per a tothom. L’Emili, que estava molt poètic (o no se com) va aprofitar per agafar una floreta del prat i posar-se-la a l’orella... no sabria dir si li quedava bé, però com a mínim despertava tot tipus de comentaris (dels de confiança) i mirades interrogants (dels qui no el coneixien encara) en el grup. Amb l’estómac refet amb l’escalfor del cafè i encara sentint fred, cuitem cap al Coll. Ja comencen a tocar-nos els primers raigs de sol que s’agraeixen en aquesta hora.
Arribem al Coll i l’Emili telefona a l’Àlex. Que s’adecentin abans de la nostra arribada. Els desperta a temps abans no arriba un altre grup al cim. Nosaltres doncs, després de la trucada tirem amunt i aprofitem per anar a contemplar el Bassegoda des d’aquesta perspectiva poc usual. I ja tirem cap al cim entre boix i alzina... creuem l’altre grup (els qui han despertat els nostres crestaires de dissabte) i finalment els trobem a ells recollint les coses i amb el seu bidó de 5 l. d’aigua!

És el moment de les salutacions, presentacions i descripcions dels itineraris d’uns i altres, i és clar les fotos de grup de rigor. Busquema veure on són en Juan Ramon, l’Ignasi i la resta dels crestaires de diumenge i els qui tenen bona vista els arriben a distingir. L’Emili, la Teresa, la Maite, i jo mateixa (només una miqueta) fan un trosset de cresta.

Quan tothom està llest comencem a baixar fins el coll de la Bassa per arribar-nos a la cova del Corneta. Ara el sol ja era d’aquell que no s’agraeix.

Després vam tornar al coll de Terres per esperar els que feien la cresta per dinar i fer alguna migdiada. Entre el sol i l’ombra vam passar l’estona xerrant, menjant, descansant... fins que vam veure que se’ns feia tard i cap avall passant per la casa del Maranyó, Mare de Déu d' Escales, la palanca Agafa l 'Ase, i el pont Trencat. I l’Emili, quina marxa de baixada, és notava que duia “el genoll xutat”!

Sí, sí, un molt bon dia! I a veure quan em llenço a crestejar.

Mariona – Octubre 13, 2008

Un altre Ferran

En una temeritat descontrolada havíem proposat posar cent companys en fila a la cresta del Ferran, per celebrar el centenari de la Secció de Muntanya del CEC, però el seny es va imposar i sabíem que amb les baixes que s' havien confirmat, sense una millor planificació, i sense l' ajuda del CADE era impossible. Però alguns afamats de crestes, no varen desistir, i varem convocar una trobada de tardor, qualsevol excusa és bona per estar amb els amics del grup d' alpinisme.

Quatre companys varen sortir el migdia del dissabte, i després de fer la creta es varen quedar a dormir al cim. Un altre grup de sis varen fer la cresta el diumenge, i la resta varen pujar al cim passant per la Mare de Déu d' Escales i el coll de Terres. Junt amb els companys que havien dormit al cim varen baixar cap el coll de la Bassa i fins la cova del Corneta. Després ens varem retrobar tots al coll de Terres per dinar i fer alguna migdiada. De baixada cap a la casa del Maranyó, Mare de Déu d' Escales, la palanca Agafa l 'Ase, i el pont Trencat. Unes cerveses reparadores a Ca la Cristina d'Oix, varen posar punt i final

En tenim aquesta crònica de l' Àlex, i esperem la de la Mariona, i potser una de la cresta del diumenge (Joan Ramon , Ignasi?)

El Ferran ens ha reunit a un bon grapat amants de la natura. Aquesta crònica global serà més aviat referent al del dissabte. A les 12.15 començarem la cresta L´Oscar , la Montse Andreu i jo , per un altra banda la Montse de Os ens feia el favor d' anar pel GR portant dos tapers plens de pasta, ous, fruita, formatge, fruit secs i altres llaminadures, i ens esperaria al cim fins que arribéssim. La nostra idea era fer la cresta en sis hores, cosa que Montse Andreu dubtava molt ja que ella i dotze mes del CEC varem trigar 12 hores en fer nomes un llarg , per la meva part anava una miqueta preocupat perquè la Montse Os no s´esperes tantes hores dalt del cim. L'Oscar, bé, ja sabeu alguns que ha fet en menys de 24 hores des de la cima del Aneto fins al cim del Mont Perdut passant pel Posets, no cal que us digui que per ell era un passeig bucòlic i pastoral. Comencem la cresta sense encordar-nos por decisió unànime , també per la mateixa decisió , ens encordem els últims 15 metres abans de arribar al túnel en ensamble , continuem, disfrutan de las vistes, Quan la Montse Os ens diu que ja ha arribat al cim , en menys de dues hores i tenint en compte que va perdre tres quarts d´hora en tornar a buscar les seves ulleres que se les havia deixat ! De una manera sorprenent xoquem amb el ràpel, no ens ho podíem creure, eren las 14:30 hores mes o menys , es a dir que tot pintava que faríem el nostre objectiu de fer la cresta en sis hores. Rapelem volant, fem el llarg de lV en ensamble també i continuem la cresta , de tant en tant la Montse Os des de el cim ens deia que ens veia i ens donava ànims,desprès de 30 minuts de descans i menjar, bevent i fent petar la xerradeta continuem i sense més, amb la sorpresa de tots arribem al Ferran a las 16h30min. Hem fet la cresta del Ferran en 3h 45 minuts, més 30 minuts dedicats a menjar, beure i xerrar abans d' arribar, si ho sabem ens esperem una miqueta. Però lo mes maco de la cresta no es haver-la fet rapit i amb precaució, sinó Les Belles Étoiles que vam passar aquella nit. Gracies a la Montse Os varem menjar molt bé. Graciàs a l' Oscar no ens va faltar l´aigua ja que per primera vegada a la meva vida veig que algú no porta cantimplora a la muntanya , L´Oscar ens va portar un bidó de 5 litres d' aigua, apart de la corda . La Montse Andreu com sempre va demostrar estar en plena forma , tot perfecte menys que ens vam haver de parar un momentet perquè volia veure aigua al cap de 3 h de crestejar!Bueno bueno mai ens oblidarem d' això ! Quina cresta mes bonica , la olor , aquesta fragància de la garrotxa, unes vistes que relaxant la vista, un silenci que es un regal per les nostres orelles. Bona companyia, un bon menjar y al final : les belles étoiles. Eren las 9:30 del matí quan el mòbil ens desperta , ohhhhhh qui ens podia trencar aquest somni. Era l' Emili que ens deia que en mitja hora arribarien. Al cap de un minut comença a arribar gent al cim. Adéu a les belles étoiles i comença un altre dia. A les deu del matí arriben tot el grupet del CEC i Trepitjamolses. Només faré tres mencions d' aquell dia i si algú més s' anima, que faci un altre crònica. Entre el nou grupet havien un personatge particular i mai millor dit, molt divertit que és el Ramon, que apart de fer-nos riure a tots amb el seu molt bon humor, fa uns espaguetis per xupar-se ells dits. També felicitar a la Teresa i sobre tot a la Maite, ja que era la primera vegada que feia excursionisme, espero que no t´arrepenteixis. També felicitats al segon grup del Joan Ramon i demés per fer també la cresta, i ens agradaria que ens expliquéssiu com va anar tot. Una abraçada a tots i fins al segon cap de setmana de Novembre a veure si fem un altre sortida grupal.

Àlex.

Text: Àlex Figueroa

Fotos: Mariona Chavarria, Montserrat Andreu, Joan Ramon Montes, Dani Galvez, Emili Rissech

Bretxa, Casco, i Taillón

El cap de setmana del 20 i 21 de setembre del 2008 va ser tot un cap de setmana completament pirinenc. El dijous anterior reunió a la secció de muntanya per a aclarir itinerari i transport, i el mateix divendres ja sortíem, organitzats en diferents cotxes i horaris, cap a Bujaruelo. L'endemà ens havíem d'aixecar abans que sortís el sol per a poder tenir temps de fer un tres mil el mateix dissabte, de manera que els que vam arribar últims, a les dotze de la nit, amb prou feines vam tenir temps de ficar-nos dins la tenda (que afortunadament els qui havien arribat abans ja havien muntat al càmping davant del refugi) que ja a les cinc ens vam haver de llevar.Acabar-nos de despertar, organitzar motxilles, i començar a desfilar per l'estret camí inicial que travessa el pont romànic i s'enfila cap al Puerto de Bujaruelo va ser qüestió de poc més d'una hora, i quan començàvem a caminar encara era fosc. Fins que no vam sortir de la zona arbrada a la Plana de Lapazosa, no va començar a il·luminar-se el firmament. A molt bon ritme ens vam anar enfilant pel barranc de Lapazosa, amb els dos vocals de la sortida, en Joan Ramon Montes i la Dolors Gurri, marcant el ritme i tancant la comitiva, respectivament.Així va ser com amb només dues hores i mitja vam poder arribar als 2273 m del Puerto de Bujaruelo, després de superar més de 900 metres. Des d'aquí podíem ja gaudir d'una bona vista, d'una mica de solet i d'un merescut esmorzar. El port fa frontera amb França, i en certa manera és una mica mortificant per als qui venen d'Espanya trobar-se cotxes francesos aparcats a l'alçada del port, veient que els excursionistes d'aquest país ho tenen molt més fàcil per a apropar-se al refugi. Això no ens va treure pas les ganes d'arribar-hi i vam seguir la marxa ara encara més animats pel bon temps que feia. Del port al refugi de la Brèche de Roland (o de Serradets) no hi ha més que una hora i quart de bon camí a excepció d'un petit tram vora el riu en què hi ha instal·lat un cable per a superar uns grans blocs, però sense gaire dificultat.El refugi de la Brèche deu ser un dels refugis amb millor vista del Pirineu. La seva privilegiada situació sota ben bé de la Brèche de Roland el situen en un dels espais més simbòlics del Pirineu, i la seva relativa proximitat a la carretera fa que sigui un dels més concorreguts de la serralada, sobretot per excursionistes d'un sol dia que volen anar a veure la bretxa de prop. Vam aprofitar que hi dormiríem per a poder deixar alguna cosa que ens alliberés de pes les motxilles, i cap a les 11 del matí enfilàvem el fort pendent que supera un petit balcó, travessa una gran congesta gelada i que ens va dur cap a la bretxa. Jo no hi havia estat mai, i ni tan sols l'havia vista de lluny, de manera que al primer cop d'ull no vaig poder deixar de quedar-me molt impressionat. Diuen que va ser creada per Roland en llençar-hi la seva espasa Durandal abans que caigués sota l'exèrcit morisc. Aquesta llegenda és força improbable, a no ser que Roland hagués estat un gegant i l'espasa hagués tingut més de quaranta metres de gruix i més d'un centenar de metres d'alçada, que són les mides de la bretxa.Al llarg de la cresta que la bretxa travessa hi ha uns quants tres mils, però havíem decidit anar a fer el Casco de Marboré. Travessada l'escletxa a la roca, vam girar a l'esquerra i vam resseguir la paret extraplomada per la base fins a arribar al cable instal·lat per a superar un pas compromès que ens va dur fins al Collado de los Sarrios, a 2759 m. El camí cap al Casco de Marboré no és complicat, i segueix el mateix itinerari que per a la Torre fins als 2880 m. D'aquí al cim ja no queda més que superar una curta i fàcil grimpadeta, i vam coronar el primer tres mil del cap de setmana a un quart de dues. La vista des dels 3012 m del Casco és magnífica. L'estaven gaudint una parella de francesos quan tota la nostra troupe de dotze persones va envair l'ampla plataforma que corona el Casco. Teníem el Taillón al davant (el cim que volíem fer demà), però a la vegada, gràcies a un dia magnífic gairebé sense núvols podíem veure fàcilment la Torre, el Marboré, els Astazu i el Mont Perdut. I més lluny el Vignemale i la seva magnífica glacera, el Midi de Bigorre, la Múnia, etc.Vaig treure la senyera del fons de la motxilla per a fer les fotografies de rigor amb tot el grup. Mentre contemplàvem la vista, el Mont Perdut es va omplir de núvols i després d'una hora i quart dalt del cim vam decidir que era hora de començar a baixar cap al refugi per a un merescut descans (al capdavall, havíem pujat 1674 m des del refugi de bujaruelo, després d'una nit en què no havíem pogut dormir gaire i la veritat és que ja hi havia ganes de poder descansar).La baixada va ser fàcil i ràpida, i a les cinc ja érem al refugi, on ens van donar una habitació sencera per a tot el grup del CEC. Tots vam donar la benvinguda al sopar a les set amb molta gana. Sopa de verdures, arròs blanc amb una espècie de chile de carn i mongetes, formatge (el típic i sempitern formatge de tots els sopars francesos de refugi) i una pasta de xocolata no eren magnífics, però van aconseguir apaivagar la gana i deixar-nos ben tips per a poder anar a dormir satisfets.L'endemà ens vam llevar també abans que el sol, per a esmorzar ràpidament i poder sortir quan començava a trencar el dia, a un quart de vuit. Vam tornar a enfilar el pendent que puja cap a la bretxa, i aquest cop sí que ens vam calçar els crampons per a superar la congesta gelada (ja que els havíem traginat fins aquí valia la pena utilitzar-los, no?). Vam trigar només tres quarts d'hora per a arribar a la bretxa, i aquest cop vam girar cap a la dreta un cop l'havíem passada, per a dirigir-nos, resseguint la paret, cap a la falsa bretxa, que vam travessar per a passar el Dedo i enfilar l'últim tram fins al cim del Taillón, a 3146 m d'alçada. L'últim tram, zigzaguejant per un con poc inclinat és tan fàcil que realment no m'estranya que aquest cim sigui considerat un dels més fàcils tres mils del Pirineu.Vam arribar a dos quarts de nou al segon tres mil del cap de setmana, amb un dia que encara era més magnífic que l'anterior, amb un cel blau sense ni un núvol que ens va permetre contemplar una vista exemplar de tots els Pirineus i aprofitar-ho per a fer una mica de geografia. A excepció d'un integrant del grup que ja l'havia pujat i va preferir esperar-nos al refugi abans de forçar una cama que li feia mal, vam aconseguir pujar tota la resta i va tornar a ser un èxit dels dos vocals. La baixada, primer fins al refugi de Serradets per a recollir les coses, després fins al Port de Bujaruelo i el tram final fins al refugi d'on havíem sortit el dia anterior al matí, va ser més pesada, sobretot pel cansament acumulat. Quan per fi vam arribar al Refugio de Bujaruelo, a tres quarts de tres, no vam ser pocs els que vam aprofitar el riu fresc que passa sota el pont per a fer-hi un bany de peus reconfortant. Un bon dinar al refugi encara va acabar de donar-nos prou energia per a enfrontar-nos amb el viatge de tornada a Barcelona, on vam arribar, cansats, però molt satisfets, a les onze de la nit. En definitiva, va ser un cap de setmana completament pirinenc, amb bona companyia, bon temps i dos tres mils més a la llista. Què més es podia demanar?

Text Jordi Canal

Fotos: Jordi Canal , Joan Ramon Montes

Cresta del Ferran

Tremoleu garrotxes properes, una centúria rabiosa de plaers caurà damunt vostra trepitjant la maledicció d' eternes nits passades.

Els absents envejaran la victòria

4/5 d' Octubre

L' intenció que teníem inicialment de posar 100 persones en línia d'amunt la Cresta del Ferran, i fer una foto commemorativa per celebrar els 100 anys de la Secció de Muntanya del CEC, ha quedat demostrat que era massa agosarada. Una fita com aquesta necessita de més temps de planificació, i la col·laboració del CADE per a fer la feina del diumenge. Per tant rebaixem les pretensions, i reconvertim la sortida al Ferran en la Trobada de Tardor del grup d'alpinisme. Però per això no rebaixem les il·lusions. Volem que tots el membres del grup que vulguin, puguin fer la cresta entre el dissabte i el diumenge.

Els que facin tota la cresta, tindran dues opcions.

La primera és sortir cap a Oix el dissabte, començar la cresta, equipar amb unes cordes fixes a la zona abans del túnel, i equipar també el ràpel, perquè així els companys que comencin la cresta el diumenge tinguin temps de fer-la tota i poder dinar tots junts. Aquest grup del dissabte dormirà a mitja cresta, i la majoria que el componen ja estan acostumats, és més, ho demanen a crits, a això de treballar la muntanya de nit.
El grup que començarà la cresta el diumenge, ho haurà de fer molt aviat. D' aquests alguns arribaran a la matinada amb cotxe i altres dormiran als prats que hi han a la vora del començament de la cresta (bivac, tendes, furgoneta...). Des de aquest mateix lloc hi haurà un grup que pujarà al cim del Ferran sense fer la cresta, passant per l' ermita de la Mare de Déu d' Escales, i el Coll de Terres, i una vegada al cim faran una part de la cresta en direcció oest fins a trobar al grup que ha dormit a dalt la cresta. Segurament encara hi haurà un altre grup que des de Sadernes, passant per Talaixà, i pujant pel nord, pujarà també fins el cim i s'afegirà al grup que ha pujat pel coll de Terres.

Això ens permet tenir diferents alternatives. Els que puguin estar-hi els dos dies podran fer tota la cresta tranquil·lament. Els que només puguin venir el diumenge, i no vulguin fer la cresta, poden pujar al cim pel coll de Terres (3h) i anar a trobar els que venen per la cresta, i passar tot el dia amb els companys, o per Talaixà (2h 15m) i si algú té molta pressa, al migdia pot tornar cap a casa. El dinar el farem tard, quan tothom hagi arribat al cim del Ferran. Podem dinar al Coll de Terres, o a Talaixà, si és que hi ha algú que ha pujat des de Sadernes. Per tant convidem a tot el Grup, i tothom que s'hi vulgui afegir, a apuntar-se. Els membres del Grup d'Alpinisme CEC s'han d'apuntar a aquí. Els altres que vulguin apuntar-se, han d'enviar un correu a alpinismecec@gmail.com abans del dijous 2 d'Octubre, i escollir la seva opció.

Des de el llac d' Orédon

Una colla del CEC i de Trepitjamolses, varem estar els tres dies del cap de setmana del 15 d' Agost al refugi d' Orédon, a la porta del Parc National des Pirénées.

Divendres, 15. La trobada, com sempre, a l' Esport de Bellcaire, els que venim de Girona arribem primer, i després d'esmorzar, sortim cap el túnel de Bielsa, i a Fabian girem a l'esquerra per pujar la estreta carretera cap el llac d'Orédon. Amb la motxilla lleugera de pes, sortim en direcció est des de darrera el refugi, i al cap de menys d'una hora dinem a la clariana de Prade de Camou, una balconada granítica amb bona vista sobre la vall de la Neste, el Méchant, i els pics d'Estaragne. Mitja hora després arribem al coll d' Estoudou, on trobem el GR 10 que enllaça els llacs d' Aumar i de l' Oule. Des de el coll en mitja hora més som al cim del Soum de Monpelat (2.474m.) amb una vista esplèndida. Des de aquí veiem els possibles objectius pels propers dies, el Néouvielle, que volem fer diumenge, l' aresta de Cap de Long i el Pic Long, i el pic d' Estaragne que ens tapa el pic Campbielh, on anirem demà, els llacs de Cap de Long, l' Orédon als nostres peus, el d' Aubert, el d'Aumar, el de l'Oule, i altres de més petits. Ens relaxem i les digitals no s'aturen. Una hora i mitja després estem a la terrassa del refugi fent plans.

Dissabte, 16. Ahir ens varen fer esperar per sopar, però l'esmorzar és puntual a 2/4 de 7. Cinc minuts de cotxe, fins al petit pont, poc abans del Cap de Long, i enfilem la riba esquerra del torrent d' Estargne, anem cap el Campbielh.

El nostre company Francesc Chiva va portar una sortida oficial del CEC, al mateix cim, fa dos caps de setmana, però ells varen fer la ruta que voreja el llac Cap de Long pel sud, i segueix en direcció també sud, cap el Gourg de Cap de Long. És el camí que farem nosaltres de tornada.

Seguint el torrent, arribem al cim d'un ressalt (2.230m.) i girem més a l' oest, fins a la cubeta on comença una forta pujada en direcció al coll d' Estaragne. Quan som al d'amunt d'uns blocs granítics (2.570m.) deixem el camí del coll, per anar més al sud, flanquejant per una barra rocosa que salvem, i trepitgem la neu caiguda fa un parell de dies, fins a l'extrem oest de la cresta de les Cintes Blanques on comença la cresta est de l' Estaragne. Fa dues hores i mitja que em deixat el cotxe, aquí (2.840m.) fem una aturada per menjar quatre ganyips, mentre tenim sota els nostres peus la Neste de Badet, i l'estació d'esquí de Piau-Engaly. Aquí, però, alguns fem un esforç per amagar els ulls plorosos. El passat 22 de Juny en aquestes pales de neu que porten cap el cim, un desgraciat accident ens va deixar per sempre sense la companyia de la nostra amiga Úrsula Willius.

En mitja hora som al cim del Pic d'Estaragne (3.006m.) on pugem per la cara nord deixant la cresta a la nostra esquerra. Al cim bufa un fort vent, el dia s'ha anat tapant, i hi estem poca estona, tenim el Campbielh davant nostre cap el sud, i darrera seu tota la serralada pirinenca, la Munia, el Mont Perdut, la Brecha de Rolan, el Tallón,... darrera nostra, al nord, el Midi de Bigorra. Baixem ràpidament cap el petit coll (2.922m.) i de seguida tornem a pujar, primer per una tartera, fins arribar a l'aresta on pugem per unes grans plaques granítiques, llises, d' uns 35º, però on les botes s'agafen bé. Arribem a la fàcil cresta nord que ens porta sense gairebé desnivell fins al cim del Campbielh, 3.173m. Fa poc menys de quatre hores que hem començat l'ascensió.

Comença a caure neu granulada, i el vent ens fa fer les fotos ràpidament. Neva, i la baixada per la tartera oest, i després en direcció nord, es fa ràpida deixant que les pedres llisquin sota les botes. Quant ja hem baixat una hora la neu és pluja, i al cap de poc, fa una pausa que ens permet dinar. Un altre ruixat ens fa plegar veles, i ens anem distanciant uns dels altres, en la interminable baixada. Poc abans d' arribar a llac de Cap de Long el camí gira a l'est, i segueix a mitja alçada, vorejant el llac. Ha sortit el sol i ens acompanyarà en el cansat camí fins a la presa. Quan en Ramon, en Jordi, i l'Emili arriben les cerveses dels altres companys ja estan a mitja copa. Descansem una estona al sol.

Al cap d'una estona, al refugi hi han curses per la dutxa. Durant el sopar canviem de plans, demà no farem el Néouvielle. La previsió del temps es complica cap el migdia, a més estem cansats i no volem tornar molt tard cap a casa. En Xavi i la Dolors estudien la guia, i proposen una bona alternativa més curta: la cresta i el pic de Héche-Castet (2.549m.)

Diumenge, 17. Després d'esmorzar i recollir tot l'equip, agafem el cotxe fins a l' aparcament del llac d' Aubert. La Mariona i en Ramon es queden a fer una volta pel llac i reposar. La Dolors, en Xavi, en Jaume, en Jordi i l' Emili, agafem el camí que porta cap el Néouvielle i al cap de un quart d'hora el deixem per seguir cap el sud. Pugem pel mig de grans blocs de granit, seguint unes marques i alguna fita. Al cap de poc més d'una hora, som al Pas del Gat (2.465m.), tenim el Cap de Long als peus, on veiem el camí de tornada que varem fer ahir. A la nostra dreta la Cresta des Laquettes que porta fins el Ramoun i el Néouvielle, a l'esquerra la cresta que porta fins al Pic de Héche-Castet. Comencem a pujar seguint unes fites disperses, i enfilem la cresta pel full de l'aresta. Error. La cresta es complica, i no portem corda, ni equipament suficient. Després, ja a casa, mirant una ressenya, sabrem que les fites que hem perdut anaven més avall de l'aresta : "... a partir du col, s'élever vers le sud-est puis descendre un peu sur la gauche pour éviter les premiers ressauts. Emprunter des banquettes ascendantes pour rejoindre la crête et poursuivre sans difficulté jusqu'à de gros blocs que l'on contourne par le flanc nord. Brèche, le sommet est à deux minutes."
Tornem al coll del Pas del Gat, i esmorzem plàcidament, sota un sol que agraïm. Desfem el camí que hem fet per la pujada, pel mig dels grans blocs, i arribem aviat a la presa de l'Aubert.

De tornada cap a casa plou i fa sol, però no hi han bruixes que es pentinin. Tenim cinc hores fins a Girona, ens parem a dinar a Alfarràs. No hi tornarem. Ens acomiadem sabent que ens esperen altres muntanyes, i les volem fer junts.

Fotos: Mariona Chavarria, Dolors Gurri, Xavier Oliveres, i Jaume Angelats.

Sempre una mica més amunt.

Crònica d'una ascensió al Muztagh Ata (7.546m)
Juliol, 2008
La gent a qui ens agrada fer muntanya tenim sempre l’impuls de pujar una mica més amunt. De fet, l’alpinisme no es basa, precisament, en el fet d’anar pujant fins que s’acaba la muntanya? L’alçada esdevé un repte que volem superar. Tothom té els seus límits de referència en funció de la seva aspiració, ambició, entrenament, experiència, possibilitats, etc.
En la vida muntanyenca, molta gent experimenta un creixement gradual que comença als Pirineus amb els cims de 3.000m., passant posteriorment als Alps que sobrepassen còmodament els 4.000m. i amb graus de dificultat superiors. I després? Després vénen pics de 5.000m. i 6.000m. als Andes, al Caucas o a l’Himalaia. Però arriba un moment que volem anar més amunt encara i volem provar un 7.000m., potser com anticipi de quelcom encara més atrevit, un 8.000m.?
En aquesta situació ens vàrem trobar un grup de 4 amics. Amb quin 7.000 ens aventuràvem? I vàrem decidir-nos pel Muztagh Ata de 7.546 metres d’alçada.
Muztagh Ata vol dir “pare de la muntanya de gel” en Kirguís, la llengua parlada per aquesta minoria del Xinjiang (la majoria en la regió és la Uigur), totalment a l’oest de la Xina, ben a prop de la frontera amb Pakistan, Afganistan i el mateix Kirguistan independent.
Com se’ns va ocórrer la idea de triar el Muztagh Ata? Hagués pogut ser una altra muntanya però el “Muzta”, com es coneix col·loquialment parlant, té diverses virtuts:
- La primera: és un “set mil”, un “set mil cinc-cents” per ser més exactes, i això a ulls d’un alpinista com nosaltres vol dir “paraules majors”, repte i respecte alhora. Però un “set mil”, en definitiva. Tots nosaltres ja havíem estat a muntanyes de 6.000 metres.
- Segona: és un “set mil” amb fama de “fàcil” o, més ben dit, té una bona relació alçada-dificultat, perquè de fàcil, a aquestes alçades, res de res. La muntanya no ofereix complicacions tècniques, és força arrodonida. La seva dificultat rau més en l’alçada en sí que en el pendent o els passos complicats.
- Tercera: és una muntanya bonica, tan de lluny com de prop, que acompanya l’alpinista amb la seva bellesa i les seves excel·lents panoràmiques a cada camp. Contràriament a altres muntanyes no està envoltada d’un mar inacabable de cims nevats sinó de valls i llacs habitats.
- Quarta: és relativament assequible en termes geogràfics, econòmics, humans, etc.
- Cinquena: jo ja hi vaig ser el 2003 amb l’Emili i altra gent. No vàrem fer cim per ben poquet però em conec bé la muntanya com per preparar millor aquesta expedició.
- Sisena: per què donar-li més voltes? Si no hagués estat aquesta hagués estat una altra. La qüestió era fer un “set mil”. Els “vuit mil” queden massa inabastables per uns mortals com nosaltres.
La pregunta que em feia abans d’anar-hi: estic jo preparat per un repte com aquest? Només hi havia una manera de saber-ho: anant-hi. I hi vaig anar.
El pic, una immensa massa de neu bastant aplanada per un dels seus vessants invita a pujar-la amb un total de 3 camps d’alçada a més d’un camp base en el que trobes certes comoditats i condicions per preparar-te. Cal, això sí, preveure un mínim de tres setmanes per fer el fet, aproximació a part, el que fa un total de 4 setmanes. Els mesos més indicats són el juliol i l’agost.
Arribar al seu peu ja és tota una travessia: es vola a Bishkek, capital del Kirguistan, en dos dies per unes carreteres infernals et plantes a la frontera amb Xina, a 3.700 m d’alçada i d’allà a Kashgar, capital del Xinjiang. Per entendre’ns, és la part musulmana de la Xina on els xinesos que hi viuen (uigurs, kirguisos, etc.) no són com els “xinos” que coneixem (els Han per a més detalls). De Kashgar s’arriba en 4 hores al llac Kara o, més ben dit Karakul (sona una mica lleig, no?) en llengua Kirguís. El Muztagh Ata s’aixeca imponent sobre el llac on s’hi reflecteix. I del llac al camp base a peu. Això sí, els 200 quilos de material i menjar que portem viatgen a lloms de quatre camells, sí, sí, els de dues “txepes”. En total són 4 dies de Bishkek al Camp Base del Muztagh Ata.
Com és un camp base? Cal imaginar un terreny ple de pedres fruit d’alguna morrena glaciar (el de l’Everest nepalí es troba directament sobre el gel del glaciar!), quatre herbetes que sobreviuen com poden, un rierol per recollir l’aigua i poc més. Tot plegat un paisatge “dur” en els dos sentits del terme. Com que l’entorn és semi-desèrtic, ni un miserable matoll i molta pols, sobretot quan bufa el vent fred. Estem a 4.450 m.
Allà instal·lem les nostres tendes: les petites per dormir (normalment una per a dues persones) i una de ben gran però ben desmanegada que ens fa de menjador, sala d’estar, sala de material, etc. Tenim llum de generador un parell d’hores a la nit. El 2003 era de fanalet de gas. Coneixem el responsable de l’agència (l’Adil) que hem contractat, que està amb i per nosaltres al camp base. Tant ell com el cuiner (Mashad) que ens delita amb els seus plats, són uigurs en un mar de kirguisos.
El dia següent d’arribar ens posem en acció i ja fem una lenta pujada al Camp 1 (5.400m.) per començar la nostra aclimatació i portar menjar i material cap amunt. Triguem 5.45 hores en pujar els 950 metres de desnivell i 1.30 per baixar. Al C1 instal·lem dues tendes sobre pedres. El camp es troba sense neu, ben bé al límit d’on comença aquesta i, per tant, encara podem recollir una mica d’aigua del desgel. Ja no hi ha terra, les piquetes de la tenda serveixen de ben poc, lliguem els vents de la tenda a pedres grosses. Degut als efectes de l’alçada triguem dues hores per fer el que en una situació normal, en trigaríem mitja. Aquí, el vent pot bufar fort, el temps és molt clar i solejat, massa!! (ens hem de tapar bé i posar-nos cremes per protegir-nos de les cremades solars), però al vespre, quan el sol es pon, el fred castiga de valent.
Aquests primers dies qui més qui menys acostuma a patir mal de cap degut a l’alçada. Jo, per sort, me n’escapo: no en tindré gens en tota l’expedició. A canvi, tinc altres símptomes del mal d’alçada també molt freqüents en els expedicionaris: dificultat en respirar al caminar (qui no!!), fort insomni, pèrdua de la gana, etc.
L’endemà repetim exactament la mateixa operació: pujada del CB al C1 i tornar al CB. Per a l’aclimatació es recomana dormir sempre més baix del màxim assolit durant el dia. O sigui, pujar amunt però baixar a dormir avall. Aquesta segona vegada seguim pujant amb un pas molt regular i voluntàriament lent però ja ho fem en 4.45 hores.
El quart dia descansem al CB. L’aprofitem per dutxar-nos, rentar roba, menjar bé, llegir, jugar a cartes, petar la xerrada, revisar material, fer i refer llistes del que hem de pujar, visitar altres expedicions, descansar, etc.
El cinquè dia, amb l’ajuda d’uns burrets que pugen una part important del pes (4$ el quilogram), ens plantem de nou al camp 1 on hi passarem, ara sí, la nostra primera nit. Han estat un xic més 4 hores de caminar. Ens adonem que l’aigua del desgel ha malmès lleugerament les nostres tendes. Ens passem una bona estona canalitzant-la lluny de les tendes. De pas en recollim abans no geli. Finalment ens decidim a entrar a la tenda i fer el sopar abans no es faci fosc: avui el menú consta d’una sopa instantània de sobre, una sopa-pasta xinesa, una llauna de paté de foie-gras (altres vegades serà embotit, salsitxes o tonyina) amb galetes de pa, unes galetes amb infusió d’herbes per facilitar la son per postres. Podria ser pitjor, no?
La nit serà la gran prova: estem ben aclimatats a l’alçada? Estem a 5.400 m. Hem pujat 950 metres de desnivell. Si ens agafa mal de cap, que seria el més normal, o algun altre símptoma com respiració accelerada, taquicàrdia, etc. és que cal més temps d’aclimatació. La sort és que baixant tots els mals desapareixen.
Passo la primera nit i... res de res. Em trobo bé. Els meus companys també, amb algun mal de cap de rigor. Això sí, la nit es fa dura a nivell de cuinar dins la tenda amb el fogonet penjat de la creueta central. I això que només estem al C1!
Fa 5 anys a aquesta mateixa alçada va començar a nevar fort. Quina mala sort! Tota la tarda i nit nevant. El que era un C1 sobre roques es converteix aleshores, i cada dia més, en un panorama blanc amb un gruix creixent de neu proper al pam. No fa gaire més fred, contràriament al que pensa molta gent, senzillament és una qüestió d’incomoditat i sobretot això comporta que el cel està sovint ennuvolat i gris. Ja no es disposa d’aigua i cal fondre’n. Aquesta va ser la tònica fa 5 anys: nevada diària, neu tova per caminar, cel tapat, fred creixent.
Procurem acostumar-nos, cadascú a la seva manera, als efectes de l’alçada, fer-nos a la idea que cada cop costarà més tot i estar preparats per la segona fase.
L’endemà, sisè dia, esmorzem (pa amb tomàquet i somaia de Ponts, llet amb te o cacao i galetes, cereals optatius) i preparem les coses per pujar. Dins la tenda, entre l’alçada i el poc espai, tot es fa molt lentament. Ara ja trepitgem neu, calen grampons i pals. La primera part és un llom que es puja en ziga-zaga fins un replà. A l’esquerra comencen més lloms que pugen i pugen però es fan bé. Pel camí hi ha alguna petita esquerda i una corda fixa bastant inútil. Un company té massa mal de cap i fa mitja volta. La resta ens repartim la seva càrrega i seguim. A partir d’ara comença la part més bonica de tota la muntanya: immensos seracs entre els que cal passar, esquerdes ara més grans i un llarg i fort pendent que es puja millor agafant-se a la corda fixa que hi ha instal·lada. El pendent és de 45º-50º i es puja bé amb els grampons però una caiguda seria fatal per l’enorme crevasse que ens espera a baix. A mitja corda ens creuem amb uns homes que baixen una persona en un sac de dormir a modus de trineu. Després d’un primer ensurt sembla ser que “només” pateix ceguera degut a la neu. Arribem al C2 després de pujar 700 metres de desnivell en 5.15 hores. Som a 6.100m. Muntem la tenda, deixem material, menjar i gas. La vista sobre la vall és espectacular. Estem cansats, reposem una estona i baixem. Parem al C1 per fer un canvi de botes (de les de neu a les cletes) i arribem al CB.
Els dies següents repetim l’estratègia: un dia de descans al CB. Un altre de pujada al C1 on hi passem la nit. L’endemà pugem al C2, una agradable i acollidora esplanada sobre la neu (a partir d’ara ni una roca) on hi passem la nit per primer cop. Uns portejadors ens ajuden amb el pes (10$ el quilogram). Hem trigat més de 7 hores i estem bastant cansats. Dins la tenda estem a 8ºC. A fora no vull ni pensar-ho. Repetim la cerimònia de fer el sopar però ara costa més fer-ho tot. Aquí, la cosa es comença a complicar una mica. Era d’esperar: més fatiga, més dificultat en realitzar qualsevol esforç, menys presència d’oxigen i, sobretot, una certa pèrdua de gana que fa que acabes menjant perquè ho has de fer sense tenir-ne ben bé les ganes.
Toca fer el mateix que vàrem fer amb la instal·lació dels camps 1 i 2: sortim de bon matí del C2 on costa llevar-se en una tenda plena de gebre interior, esmorzar, vestir-se, recollir-ho tot i sortir. La neu ens obliga a portar raquetes. Altra gent puja amb esquís. Costa caminar per la manca d’oxigen. El terreny, en canvi, va pujant suaument. Triguem 6 hores per fer els 530 metres que ens separen del C3 a 6.630m. La documentació que portem diu que el C3 està a 6.900m. Preguntem a uns iranians: més a dalt no hi ha cap tenda. Fa 5 anys ens vàrem instal·lar més amunt. Decidim quedar-nos a 6.630m.... una decisió estratègica que ens costarà car més endavant. Al C3 hi arribo molt menys cansat que fa 5 anys. Aleshores em vaig extenuar fent la plataforma a la neu per a la tenda dels companys.
Al C3 ja estem a la màxima alçada abans de fer cim però el nostre programa d’aclimatació ens fa baixar fins al CB per agafar forces abans de l’atac final. M’entren dubtes: a només un tram del cim, avui, que em trobo tan bé, he de baixar tan avall? I si demà fes un esforç i intentem el cim? És molt temptador, però finalment guanya el seny sobre l’impuls. Baixem directament fins el CB tot passant pels camps 1 i 2. Arribem molt cansats però contents. Tenim tots els camps equipats: tendes, menjar, gas i material a tots 3 camps.
Tot a punt per l’assalt final.
Ja portem 10 dies des que vàrem arribar al CB. Ara hi descansarem 2 dies més. El temps (importantíssim!) s’ha espatllat en aquests darrers dies al CB. Hi ha nevat i tot. El vent ara bufa fort i plou de nit. Al CB fa 10ºC dins la tenda. Fem el golfo els dos dies. Tenim totes les esperances i il·lusions intactes. El mal de cap ja ha remès bastant en els meus companys.
Arriba el gran dia i emprenem de nou la pujada ja familiar al C1. Res de nou si no és que el temps ha empitjorat. Seguim cap al C2 creuant de nou la part més fotogènica de tota l’ascensió. Pel camí ens plou, neva i venta però seguim amunt. En arribar al C2 constatem que algú (un portejador?) ha passat el dia a la nostra tenda, deixant-hi brutícia i, el pitjor, a causa de la temperatura del seu cos durant tot un dia, un gran enfonsament en el terra de neu. Ha calgut desmuntar la tenda i reomplir el forat de neu. Era més fàcil que fer una nova plataforma. Això ha augmentat el nostre cansament. La nit és dura pel fred, la manca d’oxigen i l’esforç que hem de fer. A la tenda estem a 0ºC. Aquí ja cal fondre tota la neu que hem de beure i obtenir aigua (en cal molta per evitar la deshidratació i el mal d’alçada). És un procediment lent i fatigós, però imprescindible. A més cal vetllar perquè no es congelin les cantimplores i posar-les entre nosaltres o dins el sac.
L’endemà, la pujada al C3 ha estat, per a tots, més cansada que el primer cop. No ens expliquem perquè, hauria de ser al revés. Ara ja no hi portejadors ni burrets que t’ajudin. I el pes es fa notar. La manca d’oxigen, evidentment, no ajuda. La nit passa bé tot i que hem de combatre l’insomni amb l’ajut de pastilles. El fred mesurat a l’exterior de la tenda baixa a –13 Cº a la matinada. A dins estem a 0ºC. Sort del sac que em va deixar l’Emili. A dins s’hi està ben calentet. El lloc és preciós però ara el fred és massa fort com per estar contemplant gaire el paisatge.
El 2003 les coses estaven pitjor. Escrivia: “Un cop tots instal·lats i amb el dia ben tapat i nevant, intentem menjar alguna cosa. No tenim gens de gana i acabem endrapant quelcom per pura auto-disciplina. A sobre passem hores fonent neu per a tothom. L’aigua és indispensable. Anoto en el diari: “tot i estar ben tocats, cansats, fatigats, destrossats, mal beguts i mal menjats (per pèrdua de gana més que res), ens disposem demà –sense gaires ànims- a sortir cap el cim”. La nit és dura. Dins la tenda el termòmetre indica –10 Cº. Fora deu fer –20 Cº ben bé”.
Enguany estem millor però certament tots tocats pels efectes de l’alçada i el cansament. El nostre C3, així com el de tothom, està a 6.630m. quan hauria d’estar a 6.900m. Això vol dir que demà tenim 900 metres de desnivell fins el cim en comptes dels 650 suposats. Els ànims no estan precisament gaire bé.
17 de juliol: avui és el gran dia tan esperat després de pràcticament un any de preparació. Serem capaços de fer cim? Tot anirà prou bé? Certament el temps i el cansament acumulat aquests dies ha fet minvar la moral de victòria. Tot i així, sortirem amunt. No tenim gaires més opcions. Superada la nit intentem sortir d’hora. Repetir la rutina matinal és un calvari. Fora fa fred i no invita a sortir, però cal fer-ho. Un dels companys es troba malament i ja no surt de la tenda. Els altres 3 enfilem amunt, molt a poc a poc. Cada cop el preu que es paga per caminar és més elevat en patiment i esforç. La neu acumulada ens complica la vida. Sort que portem raquetes. El vent bufa molt de costat i aixeca la neu que tapa ràpidament la traça. Cal obrir-la de nou. I cadascú va al seu ritme. A aquestes alçades ningú espera ningú. La pujada és molt lenta. Arribo a fer unes 25-40 passes d’una tirada i aleshores paro per agafar forces, camino de nou, m’aturo, etc. i així passen les hores, més ràpides que els metres. En alguns casos el taló de la bota no sobrepassa ni la punta de l’altra bota.
El vent em complica la pujada: fred, neu volant i tapant petjades, visió limitada, ... Al cap d’una bona estona perdo de vista la gent del davant meu, i tampoc veig gaire bé la gent del darrera. Camino i camino, cada cop amb més dificultats. L’any 2003 crec haver arribat als 7.400m. abans de fer mitja volta.
Miro l’altímetre i veig que passa dels 7.000 metres. Estic content de veure aquesta xifra. Segueixo amunt. El dia està molt tapat, el cansament és extrem, el ritme cada cop es fa més lent, les recuperacions cada cop més llargues. Arribo als 7.135m, em queda poca distància però representa masses hores de pujada que no em veig amb cor d’aguantar.
Aleshores prenc la trista decisió: no puc més i torno enrere. En aquest moment no sento frustració (tampoc la sentiré més tard) sinó alliberament per la baixada. He fet el que he pogut. He arribat al màxim de les meves forces. He sobrepassat, un cop més, els 7.000 metres d’alçada. Em dono per molt content. En girar cua em trobo un dels companys. Esperem i baixa el que anava primer: tampoc ha pogut fer cim tot i trobar-se molt a prop. Tots tres estem bé i contents. Això és important. Baixem cap a les tendes. Dos dormim al C3. Un tercer decideix baixar al C2.
L’endemà recollim tot i baixem al C2 on teníem emparaulats uns portejadors que ens alleugeraven la baixada. En dos dies ja som al CB.
Un cop tot ha passat ve el moment de les preguntes i les reflexions. Val la pena tant patiment per una muntanya? Ens hem de sentit frustrats per no haver fet el cim? Hem de saber renunciar a aquestes alçades després de dos intents fallits al Muztagh Ata? Alguna cosa ha fallat (entrenament, aclimatació, material, alimentació, etc.)?
I les respostes no es fan esperar: i tant que val la pena intentar-ho! Val la pena viure tot el procés d’una expedició. Realment el cim en si no és el més important. I una conclusió final: potser si haguéssim anat amb esquís, el temps hagués estat millor i haguéssim muntat el C3 a 6.900m. haguéssim pogut fer el cim Considerem que la nostra preparació era bona, l’aclimatació també, etc.

Seguirem fent muntanya...

Text: David Roselló i Cerezuela
Fotos: Anton Hansen