La Calma (Alta Garrotxa)

Aquest diumenge 23 de Novembre, una colla de 17 membres hem fet una sortida d' excursionisme del CEC, en un recorregut poc habitual dins les excursions que es fan des de Sadernes, on sovint la majoria enfila cap a Talaixà i el Ferran, o Sant Aniol, les Balmes d' Uja i Sant Marc, o Riu, Bassagoda, o els Treus, o tants altres racons.

Avui ens hem trobat a Argelaguer per esmorzar, però des de que han fet l'autovia, que salva el poble, aquí els diumenges al matí no es mou ni Déu, tot és tancat. Anem a Sadernes, però hem d'esperar que en Xicu obri l' hostal a les nou, perquè alguns es mengin uns entrepans pantagruèlics, i algun cafè amb llet que indisposarà a l'Amalia, al cap de mitja hora llarga, però que de seguida es recuperarà.

La sortida des del pont de Plansarenes, comença amb una pujada de més de 400m sense aturador fins a Can Pentinet, després una petita baixada fins a la Quintana, ens dona repòs per començar una altre pujada de gairebé 300m, que ens porta per la font de Rodoret fins a Coll de Jou, i d'aquí una pujada de 115m molt drets, ens arriba fins el cim de la Calma (1053m).

La pujada la fem allargassant la fila, però ens reagrupem a Can Pentinet i a Coll de Jou. El cim de la Calma sorprèn a més d'un per l'espectacular vista de què gaudim, tot i que alguns núvols ens tapen una part de la panoràmica més llunyana cap a l'oest. Un petit repòs, quatre ganyips, i temps perquè en José Manuel faci les magnífiques fotos que ens il·lustren. Sortim del cim cap a l' est i després cap el sud per una baixada en que passem pel costat de la creu de Monteia, i anem baixant fins a Sant Miquel de Monteia. Des de aquí fins a la casa de Monteia és el paradís dels caçadors de pinetells i rovellons. En Josep fa estona que va omplint una bossa amb llenegues, rovellons, i altres esquisideses. Als prats de Monteia dinem a tocar del caire sobre l'engorjat del riu Borró.

Hi ha algun intent de migdiada, però encara ens queden 3 hores de camí, i cal carregar les motxilles altre vegada, si no volem fer salat, i arribar de fosc.

Pugem per la pista que al poc es converteix en corriol, l'Esther, i l' Anna tiren del grup, i també l 'Antonio que de tant en tant espera la Lluïsa, i la Sònia també demostra que està en forma. En Baltasar presenta la seva candidatura a Trepitjamolses, sorprès per una alta garrotxa desconeguda per ell. En Florenci, la Lucia, la Maria i en Joan fan la xerrada, mentre en Carlos satura de dades el GPS. l' Isidre segueix silenciós, al contrari que l 'Arantxa i la Núria que s'expliquen secrets inconfessables, tots anem pujant i escollim tornar a Coll de Jou, i d'aquí al Coll Sabassa, on hi podíem haver arribat directament, però al vocal no li ha donat la gana.

Al Coll Sabassa, hi ha, evidentment, la bassa de fang que li dona nom, i intuïm que és lloc habitual de festivals i orgies senglaneres, els pins gastats pel fregadís desperassitari ho confirmen. Ara ja tot és baixada, primer fins al Clot de Calanís, i després cap a Sant Grau d' Entreperes (originàriament Santa Maria, però la força del costum popular li ha canviat el nom).

A Sant Grau hi trobem el que per decisió unànime del 1er. congrés mundial de Trepitjamolses dona nom a allò que en altres llocs en diuen un pas canadenc. Si als segles XII-XIII feien aquest enreixat al terra perquè no entressin els animals a l' església, per quins set sous li hem de donar el nom de pas canadenc a allò que se'n pot dir pas d' Entreperes.

Tornem a Can Pentinet i saludem al gros roure, i a l'encara més gran alzina, abans d' agafar el fresat corriol que ens portarà altra vegada al pont de Plansarenes, on tenim els cotxes. Baixem amb la fila estirada en petits grupets, on es va comentant com ha anat el dia, i es fan plans per properes sortides. Una mica cansats però contents d'haver aprofitat el dia.

Petons, abraçades, i la moderna tradició dels @'s.

Text: Emili Rissech
Fotos: José Manuel Ibars

Coma d'Orri i Gra de Fajol

CRÒNICA DE LA SORTIDA A COMA DE L’ORRI – GRA DE FAJOL 23-11-2008

Avui hem tingut l’oportunitat de veure un altre part del Ripollès. Nova per molts de vosaltres, una coma que es veu des de la carretera quan puges a Vallter i mai li dónes importància. Es la Coma de l’Orri.
Des de el seu principi i fins el coll de l’Orri té 1000 metres de desnivell i fins el Gra de Fajol 200 metres més i tot això en una distancia relativament curta perquè us feu una idea de la forta pujada.
Deixem el cotxes en una corba de la carretera d’on surt el camí, el famós GR11 que deixem molt aviat per ficar-nos de ple en la Coma de l’Orri. Al principi entre arbres i matolls i després seguin l‘ample conca d’un riu que va a morir al Ter.
Esglaonadament anem pujant i guanyant alçada. El vent es comença a sentir i ens va avisant de que està furiós. No ens intimida i nosaltres seguim.
Quan es comencen a veure les primeres clapetes de neu, estem ja sobre els 2200 metres.
De cop arribem a un gran esglaó, el pugem i trobem una capa fina de neu glaçada que mica en mica ens va convertint en neu humida i dura. Es l’hora de posarse el grampons i agafar el piolet. Unes petites explicacions de com caminar amb els grampons i fer servir el piolet fins i tot com fer una autodetenció, tot d’una forma molt bàsica per no perdre gaire temps. Continuem.
Arribem a una gran roca que hi ha en mig de la coma que ens resguarda del vent, parem a descansar i menjar una mica per recuperar forces. El vent ja s’ha emportat un guant i una gorra i això que ho vaig avisar.
Seguim i ens trobem amb la pala més vertical de la jornada digna de qualsevol corredor del Cadí però en perfectes condicions per fer-la sense problemes.
Tenim en el grup una persona a la qual li afluixen les cames, es diu Esther, però que amb la ajuda d’en Toni i de Xavier Serrallonga aconsegueix arribar al coll juntament amb tot el grup.
Només ens queda la pujada fins els cims però tenim un gran problema. El vent.
Calculo que en aquests moments pot està bufant a 70 o 80 km/hora i sense dir-nos res ja suposem que el Gra de Fajol petit no el farem. Només farem el gran.
El grup enfila cap el cim i a la Esther decideixo portar-la en un ensamble curt doncs vull sentir tots els seus moviments (per si se l’emporta el vent o te una relliscada).
Li pregunto si es veu amb cor d’arrivar al cim i em diu primer que si però calculo que trigarem molt i decidim no pujar. Marxem cap el coll de la Marrana i allà esperarem al grup que prèviament em avisat.
En Josep Mª Tello s’ens uneix i ve amb nosaltres.
Després d’uns vint minuts d’esperar en el coll arriben la resta del grup que han fet cim i decidim començar a baixar ràpid doncs estem congelats.
D’una tirada i només parant un parell de minuts arribem al refugi d’Ull de Ter on farem una parada de mitja hora per descansar i reposar forces.
Parlem amb Marc, el guarda, que està apunt de marxa però s’espera fins que decidim continuar el camí.
Ens tornem a posar els grampons. Per alguns es tot un engorro això de posar i treure però ho em de fer doncs en el camí encara queden restes de neu glaçada.
Just abans d’arrivar a la corba on es deixen els cotxes per pujar al refugi ja ens els tornem a treure ja definitivament.
Des de aquí fins els cotxes només ens resta una hora mes o menys tot seguin el GR11 o com es diu per aquí, el camí vell.
Be, espero que us hagi agradat aquesta sortida malgrat que el Torb, que es com s’anomena al vent quan bufa del nord per aquesta zona, no ens ha deixat fer tota la ruta prevista. El Gra de Fajol petit ens espera un altre dia.
He vist al grup lo suficient content com per pensar que avui han fet alguna cosa que no havien fet abans i que han quedat satisfets de fer-ho. Fer un cim amb unes condicions bastant adverses.
Així es l’alta muntanya a l’hivern. Si prenem les corresponents precaucions la podrem gaudir i de retruc ella ens respectarà.
Moltes gràcies a tots.

Joan Ramon

Cap de setmana complet

Aquest cap de setmana del 22 i 23 de Novembre, teniem molta activitat, i hem estat repartits, uns quants per diferents llocs de les muntanyes, i molts per alguns sofàs de casa. L’ Albert va anular la sortida al Pic de Peguera per falta de quorum, en Joan Ramon, el diumenge va portar una sortida oficial del CEC a la Coma d’ Orri i el Gra de Fajol, i l’ Emili també el diumenge, una sortida d’excursionisme del CEC a la Calma (Alta Garrotxa). Sabem que alguns altres també han fet alguna petita escapada muntanyenca, però el gros del grup ha anat a la Cerdanya, amb aventura inesperada inclosa. El dissabte mentre l’ Emili estava caçant bolets, una trucada de l’Àlex el posa al corrent d’una situció incomprensible: no estan fent coredors al Cadí, estan buscant un lloc per dormir la propera nit perquè un atac de xucla-sangs els ha fet fora de la Gîte de Porta. Fins i tot la Dolors, convalescent a Barcelona, va trucar a l’ Àlex per donar-li telèfons de possibles alternatives on passar la nit. En tenim aquesta esplèndida crònica de l’Olga que demostra com és de dura la vida de l’ alpinista.
Bé, a part de patir l’atac d’uns alienígens xupa-sangs, varen celebrar els aniversaris de l’ Olga i l’ Ivan, i sembla que al final, també varen fer una mica de muntanya…, fins i tot la Christelle va fer el seu bateig de corredors al Vermicelle.

Crònica del 21, 22 i 23 de Novembre
Tot va començar un divendres 21 de Novembre de 2008. Un grupet de 16 persones (1) vam sortir tot contents i il·lusionats sense imaginar ni per un moment el que ens estava a punt de succeir . Sense saber-ho, ens estaven endinsant en la “dimensió desconeguda’’..na na na na, na na na na….
Vam arribar al nostre destí final “La Pastorale” (Porta) a diferents hores però vam coincidir els 16 per donar-nos els petonets de bona nit.
Pel dissabte pel matí hi havia 2 plans :
a) Corredor del Cadí , pels “matxaques" : Eli, Montse, Nor, Alex , Christelle, Sebas, Laura, Lluísa, Jordi, Ivan i Núria+Humbert, Isa , Oriol i Núria que pujaven directament desde Bcn dissabte pel matí
b) Passeig Trekkinero pels voltants: Javier, Eva, Alex Pódium, Pep, +Rebeca, Susana, Jaime, Sara i una servidora.
c) Especial: Visita fantasma, visto y no visto de Juan Carlos: Record de Mínim de permanència a la Gîte (1 hora?)
Per tant, els que havien de fer el corredor, se’n van anar d’hora a dormir.
Ens vam quedar Pep, Alex Podium, Eva, Javier i jo una estoneta per anar agafar la son. Finalment, vam decidir posar-nos el pijama i ficar-nos als nostre fantàstics i acollidors llits. Com anècdota o preludi, comentar que la meva amiga Eva que no està acostumada a les condicions adverses que hem de patir els “alpinistes” no li va donar moltes bones vibracions la condició de salubritat de l’indret a lo que jo vaig contestar: no siguis “finolis” .
Malauradament , abans de ficar-me al llit , vaig haver de baixar al pis de sota perquè no hi havia paper de WC al nostre pis i una ànima en pena que sortia d’una de les habitacions del primer pis se’n va acostar sigilosament i em va conduir fins el lavabo. Era el nostre Ivan, espantat i amb cara deseincaxada. Em mostrava el seu pijama i la pica del lavabo…..AAAAAGGGGG!! Tot ple de bitxos de naturalesa desconeguda, de diferents mides , vius i fastigosos .
Com que no volia alarmar a la resta de gent que dormia, vaig córrer cap a la cuina a buscar un xuf xuf, mata mosques i mosquits però la meva amiga Eva, em va enganxar i va a començar a sospitar de que alguna cosa passava..
Finalment, vam llevar a la Núria i Lluïsa que estaven a l’habitació del Ivan e inspeccionar tota la cambra , llits, mantes..i oh my god! Mon Dieu!, Déu meu!
Centenar de bitxets corrien lliurament, per les mantes, parets, dintre de les motxilles…
Llavors , vam decidir que havíem d’instauar estat d’emergència màxima: Despertar a tothom i buscar els bitxes no identificats.
Les habitacions del pis superior estaven menys contaminades . Els més afavorits:
Nor, Eli, Jordi i Montse, Els menys escrupolosos: Alex Podium i Pep, que van continuar dormint com angelets, Els enamorats: Alex i Christelle, que en comptes de bitxes veien cors , els infectats nivell greu: Sebas i Laura, els totalment infectats, Núria e Ivàn , pobrets, des de aquí ,els envio les meves condolències! (Lluïsa es va salvar gràcies a que es va embotir en els seus propis llençols)
I finalment els de l’insomni permanent injustificat i grau de escrupolositat exagerat: Eva, Javier i jo que no ens em vam ficar al llit en tota la nit.
Sobre les 3 de la matinada ja estaven (menys Alex Podium i Pep) tots reunits al saló en una comissió d’emergència per trobar una solució impossible de trobar a aquestes hores de la matinada.
Vam picar a l’amo del lloc que es va vindre bastant ràpidament i es va quedar una miqueta parat quan va veure la moguda. Va agafar mostres dels bitxets i casi de nosaltres també perquè ens va tractat com a animalets apestats. No ens donava cap solució i tampoc volia ajudar-nos a buscar un altre lloc per por a que l’infectèssim .
Situació surrealista “donde las haya,” alguns de nosaltres ja bevem cerveses , d’altres valents tornant a dormir i el tio plantat sense dir gaire cosa i mirant-nos.
Finalment, vam coaccionar al tio per a que ens fes rentadores de les robes més infectades: Ivan, Núria, Sebas i Laura.
A les 9 del matí, tothom es va llevar i vam començar a trucar a apartaments i cases rurals que poguessin acollir aprox. 26 persones per aquella mateixa nit.
Agraeixo la col·laboració i l’esforç de tots, l’espirit de feina en equip, el positivisme i el suport moral perquè jo estava totalment desmoralitzada i ja veia que ens havíem de tornar tots a Barcelona.
Vam trobar un lloc alternatiu, superguai , millor, immillorable a prop d’Ur.
Sobre les 13 h ja estaven tots allà, exaltats i amb moltes ganes de festa.
Per la tarda, van començar a arribar la gent que faltava de Barcelona: Rebeca, Jaime (el DJ) ,Sara i Susana, el afortunats que no vam viure l’experiència bitxenca, i els més afortunats: Humbert, Isa, Oriol i Núria que vam fer el corredor rematant el dia en una superfesta inoblidabledable amb molta música, ball, menjar (realment molt), begudes (justetes),plena de sorpreses i sobretot de molta, molta calor humana.
Sobre la 1 ja estàvem tots a punt de dormir (vam començar a les 6) ja que uns volien fer un corredor diumenge i d’altres l’excursió light.
Un grup alternatiu (agosarats però, perquè no dir-ho una mica pedo : Laura, Núria, Iván i Lluïsa, vam decidir fer el corredor després de la festa sense dormir perquè havien de marxar aviat diumenge.
Solament van arribar a la base però, els felicito per la seva força de voluntat i esperit aventurer.
El diumenge, finalment, solament dos vam poder llevar-se a les 5 per fer el corredor:Alex i Christelle (love is in the air!) i van triomfar fent el Vermicelle.
La resta, ho vam prendre amb molta , molta calma i vam començar a caminar a la 13h (hora local) per intentar el Puigpedrós.
Vam fer cim, però un altre, molt bonic i divertit (possiblement Castell dels Lladres, 2.504 m ) perquè vam atacar el cim per un lloc alternatiu per poder fer servir el piolet.
Sobre les 18:30h de la tarda tornàvem cap a Barcelona, uns quants vam parar a sopar a Ribes.Vam parlar de totes les experiències viscudes, que , si bé no molt muntanyenques, ens han unit encara més.
No he pogut, en una crònica de dues pàgines, plasmar tot el que es va viure, donaria quasi per un llibre.
Vull donar les gràcies a tots perquè vaig tenir una de les millors i més originals celebracions d’aniversari de la meva vida i ple d’emocions i prepareu-vos ja per l’any vinent, l’Ivan i jo estem maquinant…i…..
MUERTE AL CHINCHE!!!!

Text: Olga Martínez
Fotos: Núria Perapoch, Montserrat Andreu, i Àlex Figueroa

L’atac de les xinxes* devia ser apoteòsic perquè el dimarts encara varem rebre aquest escruixidor correu de la Núria:

Aquest matí he estat fen rentadores, de tota la roba del capde, i al final ho he rentat tot...bambes, sacs, motxilles...TOT!!!!!!!. M'he ratllat força, no cal dir-ho, sobretot quan encara he trobat dins una motxilla, una morta, i una altre mig vivaaaaaaaa!!!!! aaaaahh!!!!!!!!!!!!!!!!
Ha estat un procés minuciós...que te cagues..
Crec que ara ja ho tinc tot enllestit....uuffffffffff....jejejejejeje..
Encara, quan ho penso, al.lucino...

*xinxa
f 1 ENTOM 1 Gènere d'insectes hemimetàbols de l'ordre dels heteròpters, de la família dels cimícids (Cimex sp), de cos deprimit i ovalat, sense ocels i amb els ulls composts desenvolupats, paràsits de molts animals de sang calenta, hematòfags i nocturns. Cal destacar-ne la xinxa comuna (C. lectularius), paràsita d'ocells i mamífers, inclòs l'home, de forma plana i oval, nocturna i lucífuga, que xucla la sang i produeix irritacions.

Editorial d'en Nilf

La notícia a El Periódico digital

22/11/2008 CELEBRACIÓ DELS 100 ANYS D'ESQUÍ A CATALUNYA UN CENTENARI PLE D'HISTÒRIES
Es compleix un segle des de la primera baixada amb esquís a Rasos de Peguera de socis del CEC
Història Anna Pruna, Juan Antonio Samaranch i l'autor, Antoni Real, fullegen el llibre del centenari. Foto: JOAN CORTADELLAS"
JOAN CARLES ARMENGOL. BARCELONA
Cent anys donen per molt. I, sobretot, si es tracta d'una activitat tan canviant, i que ha evolucionat tant, com és el món de l'esquí i dels esports d'hivern.El Nadal del 1908, un grup d'aventurers del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) es van traslladar en tren fins a Cal Rosal (Berguedà), i d'aquí en burros fins al santuari de Corbera, per estrenar unes eines desconegudes, uns esquís i uns luges (trineus) importats des de Suïssa, i realitzar així a Rasos de Peguera les primeres baixades de les quals es té constància a Catalunya. Ahir, precisament a la seu del CEC, a Barcelona, es van rememorar aquella i altres històries i es va donar la sortida als actes d'un centenari que s'estendrà fins al desembre del 2009 i que tindrà d'aquí a tres setmanes el seu esdeveniment estrella, les dues proves femenines de la Copa del Món (gegant i eslàlom) a la Molina, una de les estacions clau en el desenvolupament d'aquest primer segle d'esquí.Llibre commemoratiu"Anàvem en tren fins a la Molina, pujàvem a peu fins a l'Hotel Adserà i allà finalment podíem esquiar una mica", recordava ahir Juan Antonio Samaranch, soci número 13 del CEC, cap de missió de l'equip espanyol als Jocs Olímpics d'Hivern de Cortina d'Ampezzo (1956) i, després, com a president del COI, present en cinc Jocs blancs més. És una de les moltes històries que es van rememorar ahir en la presentació del centenari i, també, del llibre que en dóna fe, 100 anys d'esquí a Catalunya, passions de neu, escrit pel periodista de TV-3 Antoni Real. "Aquest és un llibre d'històries, no pas d'Història", va recordar el director del veterà programa Temps de neu. En el llibre, com en l'exposició itinerant que recorrerà tot el territori, es repassa la trajectòria dels pioners i com l'esquí es va anar implantant amb l'arribada del tren a la Molina, la construcció del primer trampolí de salts (1933) o l'obertura del primer remuntador mecànic (1943).Una llarga història que ha acabat desembocant en una autèntica indústria que dóna satisfacció a un milió de practicants en 16 estacions d'esquí que ofereixen 619 quilòmetres de pistes i una capacitat de moure 157.000 persones alhora. "I ara, almenys que faci fred", va demanar Samaranch, pensant ja, com tots, en la Copa del Món de la Molina.

La notícia a 3cat24.cat

Esquí
Es presenta el llibre "Passions de neu" en el marc del centenari de l'esquí a Catalunya

Ara fa 100 anys, les muntanyes de Catalunya van veure lliscar els primers esquiadors. L'efemèride d'aquest centenari dels esports d'hivern ha començat amb un acte al Centre Excursionista de Catalunya, bressol dels primers esquiadors. Durant l'acte s'ha entregat un guardó honorífic a Joan Antoni Samaranch, que ha recordat l'època en què no hi havia remuntadors, i s'ha presentat el llibre "Passions de neu", escrit pel nostre company Toni Real i editat per Televisió de Catalunya i Cossetània Edicions.

Paral·lelament s'ha inaugurat una exposició històrica itinerant sobre l'evolució de l'esquí a Catalunya, que en els pròxims mesos es pot visitar a la seu del CEC.

El novembre nevat

El cap de setmana del 8 i 9 de Novembre uns quants hem posat els grampons per primera vegada aquesta temporada.

El dissabte, hem estat al Pedraforca per fer la Cresta de Cabirols, i després de pujar a bon ritme hem començat a trobar neu, que ens ha fet retardar l'ascensió. Quan hem a rribat al Gat hem decidit abandonar fent un ràpel. Es feia tard.

El diumenge hem anat a fer la canal de l' Ordiguer, i la neu estava perfecte, i tots hem gaudit d'un dia fantàstic de Muntanya.

No en fem una crònica però us en posem algunes fotos.

Cresta de Cabirols. Pedraforca

Canal de l ' Ordiguer. Cadí

En paral·lel

Doncs vaig prometre una Crònica del nostre grup i com que ningú se m’ha avançat aquí estic.

Va ser un dia tranquil d’anar fent i gaudint d’olors i paissatges de llums canviants a mesura que s’obria el dia que ens anava descobrint els primers colors de la tardor...

Va ser també un dia en bona companyia. Érem en Jordi, Ramon i l’Emili, dels Trepitjamolses de Girona (vam trobar a faltar altres honorables membres de la Colla), i un altre cop l’Emili, la Teresa, la Maria i la cronista, del CEC. En fi, la Maite i la Clara, especialment convidades per a l’ocasió, i sabent que no es dediquen gaire a l’exercici físic habitualment, van fer molt bon paper!

En arribar al punt on vam deixar el cotxe vam trobar el grup que feia la Cresta el diumenge... la Maria que s’havia quedat esperant-nos més enrere dins d’un cotxe “amagadeta”, en veure’ns passar va sortir i va venir corrents fins el punt de trobada, en un bon exercici matinal. En fi, els crestistes s’acomiaden i nosaltres comencem el camí cap a l’Ermitade la Mare de Déu d' Escales (interessant que sapigueu que hi ha un refugi lliure sota el campanar) i el coll de Teres, amb paradeta per esmorzar amb els primers raigs de sol que encara no ens escalfaven a nosaltres però que ja il·luminaven la cresta i el coll. Va ser un esmorzar complet, ja que en Ramon, a part de ser divertit i fer-nos riure, i fer bons espagetthis... va pujar cafè i infusions (amb vasos i tot) per a tothom. L’Emili, que estava molt poètic (o no se com) va aprofitar per agafar una floreta del prat i posar-se-la a l’orella... no sabria dir si li quedava bé, però com a mínim despertava tot tipus de comentaris (dels de confiança) i mirades interrogants (dels qui no el coneixien encara) en el grup. Amb l’estómac refet amb l’escalfor del cafè i encara sentint fred, cuitem cap al Coll. Ja comencen a tocar-nos els primers raigs de sol que s’agraeixen en aquesta hora.
Arribem al Coll i l’Emili telefona a l’Àlex. Que s’adecentin abans de la nostra arribada. Els desperta a temps abans no arriba un altre grup al cim. Nosaltres doncs, després de la trucada tirem amunt i aprofitem per anar a contemplar el Bassegoda des d’aquesta perspectiva poc usual. I ja tirem cap al cim entre boix i alzina... creuem l’altre grup (els qui han despertat els nostres crestaires de dissabte) i finalment els trobem a ells recollint les coses i amb el seu bidó de 5 l. d’aigua!

És el moment de les salutacions, presentacions i descripcions dels itineraris d’uns i altres, i és clar les fotos de grup de rigor. Busquema veure on són en Juan Ramon, l’Ignasi i la resta dels crestaires de diumenge i els qui tenen bona vista els arriben a distingir. L’Emili, la Teresa, la Maite, i jo mateixa (només una miqueta) fan un trosset de cresta.

Quan tothom està llest comencem a baixar fins el coll de la Bassa per arribar-nos a la cova del Corneta. Ara el sol ja era d’aquell que no s’agraeix.

Després vam tornar al coll de Terres per esperar els que feien la cresta per dinar i fer alguna migdiada. Entre el sol i l’ombra vam passar l’estona xerrant, menjant, descansant... fins que vam veure que se’ns feia tard i cap avall passant per la casa del Maranyó, Mare de Déu d' Escales, la palanca Agafa l 'Ase, i el pont Trencat. I l’Emili, quina marxa de baixada, és notava que duia “el genoll xutat”!

Sí, sí, un molt bon dia! I a veure quan em llenço a crestejar.

Mariona – Octubre 13, 2008

Un altre Ferran

En una temeritat descontrolada havíem proposat posar cent companys en fila a la cresta del Ferran, per celebrar el centenari de la Secció de Muntanya del CEC, però el seny es va imposar i sabíem que amb les baixes que s' havien confirmat, sense una millor planificació, i sense l' ajuda del CADE era impossible. Però alguns afamats de crestes, no varen desistir, i varem convocar una trobada de tardor, qualsevol excusa és bona per estar amb els amics del grup d' alpinisme.

Quatre companys varen sortir el migdia del dissabte, i després de fer la creta es varen quedar a dormir al cim. Un altre grup de sis varen fer la cresta el diumenge, i la resta varen pujar al cim passant per la Mare de Déu d' Escales i el coll de Terres. Junt amb els companys que havien dormit al cim varen baixar cap el coll de la Bassa i fins la cova del Corneta. Després ens varem retrobar tots al coll de Terres per dinar i fer alguna migdiada. De baixada cap a la casa del Maranyó, Mare de Déu d' Escales, la palanca Agafa l 'Ase, i el pont Trencat. Unes cerveses reparadores a Ca la Cristina d'Oix, varen posar punt i final

En tenim aquesta crònica de l' Àlex, i esperem la de la Mariona, i potser una de la cresta del diumenge (Joan Ramon , Ignasi?)

El Ferran ens ha reunit a un bon grapat amants de la natura. Aquesta crònica global serà més aviat referent al del dissabte. A les 12.15 començarem la cresta L´Oscar , la Montse Andreu i jo , per un altra banda la Montse de Os ens feia el favor d' anar pel GR portant dos tapers plens de pasta, ous, fruita, formatge, fruit secs i altres llaminadures, i ens esperaria al cim fins que arribéssim. La nostra idea era fer la cresta en sis hores, cosa que Montse Andreu dubtava molt ja que ella i dotze mes del CEC varem trigar 12 hores en fer nomes un llarg , per la meva part anava una miqueta preocupat perquè la Montse Os no s´esperes tantes hores dalt del cim. L'Oscar, bé, ja sabeu alguns que ha fet en menys de 24 hores des de la cima del Aneto fins al cim del Mont Perdut passant pel Posets, no cal que us digui que per ell era un passeig bucòlic i pastoral. Comencem la cresta sense encordar-nos por decisió unànime , també per la mateixa decisió , ens encordem els últims 15 metres abans de arribar al túnel en ensamble , continuem, disfrutan de las vistes, Quan la Montse Os ens diu que ja ha arribat al cim , en menys de dues hores i tenint en compte que va perdre tres quarts d´hora en tornar a buscar les seves ulleres que se les havia deixat ! De una manera sorprenent xoquem amb el ràpel, no ens ho podíem creure, eren las 14:30 hores mes o menys , es a dir que tot pintava que faríem el nostre objectiu de fer la cresta en sis hores. Rapelem volant, fem el llarg de lV en ensamble també i continuem la cresta , de tant en tant la Montse Os des de el cim ens deia que ens veia i ens donava ànims,desprès de 30 minuts de descans i menjar, bevent i fent petar la xerradeta continuem i sense més, amb la sorpresa de tots arribem al Ferran a las 16h30min. Hem fet la cresta del Ferran en 3h 45 minuts, més 30 minuts dedicats a menjar, beure i xerrar abans d' arribar, si ho sabem ens esperem una miqueta. Però lo mes maco de la cresta no es haver-la fet rapit i amb precaució, sinó Les Belles Étoiles que vam passar aquella nit. Gracies a la Montse Os varem menjar molt bé. Graciàs a l' Oscar no ens va faltar l´aigua ja que per primera vegada a la meva vida veig que algú no porta cantimplora a la muntanya , L´Oscar ens va portar un bidó de 5 litres d' aigua, apart de la corda . La Montse Andreu com sempre va demostrar estar en plena forma , tot perfecte menys que ens vam haver de parar un momentet perquè volia veure aigua al cap de 3 h de crestejar!Bueno bueno mai ens oblidarem d' això ! Quina cresta mes bonica , la olor , aquesta fragància de la garrotxa, unes vistes que relaxant la vista, un silenci que es un regal per les nostres orelles. Bona companyia, un bon menjar y al final : les belles étoiles. Eren las 9:30 del matí quan el mòbil ens desperta , ohhhhhh qui ens podia trencar aquest somni. Era l' Emili que ens deia que en mitja hora arribarien. Al cap de un minut comença a arribar gent al cim. Adéu a les belles étoiles i comença un altre dia. A les deu del matí arriben tot el grupet del CEC i Trepitjamolses. Només faré tres mencions d' aquell dia i si algú més s' anima, que faci un altre crònica. Entre el nou grupet havien un personatge particular i mai millor dit, molt divertit que és el Ramon, que apart de fer-nos riure a tots amb el seu molt bon humor, fa uns espaguetis per xupar-se ells dits. També felicitar a la Teresa i sobre tot a la Maite, ja que era la primera vegada que feia excursionisme, espero que no t´arrepenteixis. També felicitats al segon grup del Joan Ramon i demés per fer també la cresta, i ens agradaria que ens expliquéssiu com va anar tot. Una abraçada a tots i fins al segon cap de setmana de Novembre a veure si fem un altre sortida grupal.

Àlex.

Text: Àlex Figueroa

Fotos: Mariona Chavarria, Montserrat Andreu, Joan Ramon Montes, Dani Galvez, Emili Rissech

Bretxa, Casco, i Taillón

El cap de setmana del 20 i 21 de setembre del 2008 va ser tot un cap de setmana completament pirinenc. El dijous anterior reunió a la secció de muntanya per a aclarir itinerari i transport, i el mateix divendres ja sortíem, organitzats en diferents cotxes i horaris, cap a Bujaruelo. L'endemà ens havíem d'aixecar abans que sortís el sol per a poder tenir temps de fer un tres mil el mateix dissabte, de manera que els que vam arribar últims, a les dotze de la nit, amb prou feines vam tenir temps de ficar-nos dins la tenda (que afortunadament els qui havien arribat abans ja havien muntat al càmping davant del refugi) que ja a les cinc ens vam haver de llevar.Acabar-nos de despertar, organitzar motxilles, i començar a desfilar per l'estret camí inicial que travessa el pont romànic i s'enfila cap al Puerto de Bujaruelo va ser qüestió de poc més d'una hora, i quan començàvem a caminar encara era fosc. Fins que no vam sortir de la zona arbrada a la Plana de Lapazosa, no va començar a il·luminar-se el firmament. A molt bon ritme ens vam anar enfilant pel barranc de Lapazosa, amb els dos vocals de la sortida, en Joan Ramon Montes i la Dolors Gurri, marcant el ritme i tancant la comitiva, respectivament.Així va ser com amb només dues hores i mitja vam poder arribar als 2273 m del Puerto de Bujaruelo, després de superar més de 900 metres. Des d'aquí podíem ja gaudir d'una bona vista, d'una mica de solet i d'un merescut esmorzar. El port fa frontera amb França, i en certa manera és una mica mortificant per als qui venen d'Espanya trobar-se cotxes francesos aparcats a l'alçada del port, veient que els excursionistes d'aquest país ho tenen molt més fàcil per a apropar-se al refugi. Això no ens va treure pas les ganes d'arribar-hi i vam seguir la marxa ara encara més animats pel bon temps que feia. Del port al refugi de la Brèche de Roland (o de Serradets) no hi ha més que una hora i quart de bon camí a excepció d'un petit tram vora el riu en què hi ha instal·lat un cable per a superar uns grans blocs, però sense gaire dificultat.El refugi de la Brèche deu ser un dels refugis amb millor vista del Pirineu. La seva privilegiada situació sota ben bé de la Brèche de Roland el situen en un dels espais més simbòlics del Pirineu, i la seva relativa proximitat a la carretera fa que sigui un dels més concorreguts de la serralada, sobretot per excursionistes d'un sol dia que volen anar a veure la bretxa de prop. Vam aprofitar que hi dormiríem per a poder deixar alguna cosa que ens alliberés de pes les motxilles, i cap a les 11 del matí enfilàvem el fort pendent que supera un petit balcó, travessa una gran congesta gelada i que ens va dur cap a la bretxa. Jo no hi havia estat mai, i ni tan sols l'havia vista de lluny, de manera que al primer cop d'ull no vaig poder deixar de quedar-me molt impressionat. Diuen que va ser creada per Roland en llençar-hi la seva espasa Durandal abans que caigués sota l'exèrcit morisc. Aquesta llegenda és força improbable, a no ser que Roland hagués estat un gegant i l'espasa hagués tingut més de quaranta metres de gruix i més d'un centenar de metres d'alçada, que són les mides de la bretxa.Al llarg de la cresta que la bretxa travessa hi ha uns quants tres mils, però havíem decidit anar a fer el Casco de Marboré. Travessada l'escletxa a la roca, vam girar a l'esquerra i vam resseguir la paret extraplomada per la base fins a arribar al cable instal·lat per a superar un pas compromès que ens va dur fins al Collado de los Sarrios, a 2759 m. El camí cap al Casco de Marboré no és complicat, i segueix el mateix itinerari que per a la Torre fins als 2880 m. D'aquí al cim ja no queda més que superar una curta i fàcil grimpadeta, i vam coronar el primer tres mil del cap de setmana a un quart de dues. La vista des dels 3012 m del Casco és magnífica. L'estaven gaudint una parella de francesos quan tota la nostra troupe de dotze persones va envair l'ampla plataforma que corona el Casco. Teníem el Taillón al davant (el cim que volíem fer demà), però a la vegada, gràcies a un dia magnífic gairebé sense núvols podíem veure fàcilment la Torre, el Marboré, els Astazu i el Mont Perdut. I més lluny el Vignemale i la seva magnífica glacera, el Midi de Bigorre, la Múnia, etc.Vaig treure la senyera del fons de la motxilla per a fer les fotografies de rigor amb tot el grup. Mentre contemplàvem la vista, el Mont Perdut es va omplir de núvols i després d'una hora i quart dalt del cim vam decidir que era hora de començar a baixar cap al refugi per a un merescut descans (al capdavall, havíem pujat 1674 m des del refugi de bujaruelo, després d'una nit en què no havíem pogut dormir gaire i la veritat és que ja hi havia ganes de poder descansar).La baixada va ser fàcil i ràpida, i a les cinc ja érem al refugi, on ens van donar una habitació sencera per a tot el grup del CEC. Tots vam donar la benvinguda al sopar a les set amb molta gana. Sopa de verdures, arròs blanc amb una espècie de chile de carn i mongetes, formatge (el típic i sempitern formatge de tots els sopars francesos de refugi) i una pasta de xocolata no eren magnífics, però van aconseguir apaivagar la gana i deixar-nos ben tips per a poder anar a dormir satisfets.L'endemà ens vam llevar també abans que el sol, per a esmorzar ràpidament i poder sortir quan començava a trencar el dia, a un quart de vuit. Vam tornar a enfilar el pendent que puja cap a la bretxa, i aquest cop sí que ens vam calçar els crampons per a superar la congesta gelada (ja que els havíem traginat fins aquí valia la pena utilitzar-los, no?). Vam trigar només tres quarts d'hora per a arribar a la bretxa, i aquest cop vam girar cap a la dreta un cop l'havíem passada, per a dirigir-nos, resseguint la paret, cap a la falsa bretxa, que vam travessar per a passar el Dedo i enfilar l'últim tram fins al cim del Taillón, a 3146 m d'alçada. L'últim tram, zigzaguejant per un con poc inclinat és tan fàcil que realment no m'estranya que aquest cim sigui considerat un dels més fàcils tres mils del Pirineu.Vam arribar a dos quarts de nou al segon tres mil del cap de setmana, amb un dia que encara era més magnífic que l'anterior, amb un cel blau sense ni un núvol que ens va permetre contemplar una vista exemplar de tots els Pirineus i aprofitar-ho per a fer una mica de geografia. A excepció d'un integrant del grup que ja l'havia pujat i va preferir esperar-nos al refugi abans de forçar una cama que li feia mal, vam aconseguir pujar tota la resta i va tornar a ser un èxit dels dos vocals. La baixada, primer fins al refugi de Serradets per a recollir les coses, després fins al Port de Bujaruelo i el tram final fins al refugi d'on havíem sortit el dia anterior al matí, va ser més pesada, sobretot pel cansament acumulat. Quan per fi vam arribar al Refugio de Bujaruelo, a tres quarts de tres, no vam ser pocs els que vam aprofitar el riu fresc que passa sota el pont per a fer-hi un bany de peus reconfortant. Un bon dinar al refugi encara va acabar de donar-nos prou energia per a enfrontar-nos amb el viatge de tornada a Barcelona, on vam arribar, cansats, però molt satisfets, a les onze de la nit. En definitiva, va ser un cap de setmana completament pirinenc, amb bona companyia, bon temps i dos tres mils més a la llista. Què més es podia demanar?

Text Jordi Canal

Fotos: Jordi Canal , Joan Ramon Montes