Agost de Juliol

L'estiu existeix. Tenim de tot, i si no ho tindrem. Hem estat a la Pica, i hi tornarem per els 125 anys de l' ascensió d'en Verdaguer, hem estat a Espinavell dinant amb l'Eva després de fer el Costabona, hem comprat grappa a Visp, amb reflexes del Weissmies, del Nadelhorn, del l' Alphubel.

Tenim promesa de fotos des de les Dolomites i dels Alps austríacs. Estarem al cim del Néouvielle, i sentirem la companyia de l' Úrsula. Els que van a Bulgària la trobaran a faltar més. I també a Eslovènia. Alguns faran fotos a l'ombra de l'Urrielu. En tindrem dels Alps altra vegada, d'una bona colla. I de Mongòlia amb bicicleta. Altres ens portaran fotos de l'India, del Ladakh, del Nepal. Una foto del Huascarán des de la terrassa d' Edward's Inn de Huaraz. Ens agradaria. I una platja solitària de la península de Valdez a l'hivern austral.

I encara potser un roser florit en un marge del Montseny.

Ens agradarà saber de tots. Però, per damunt de tot, torneu, perquè us heu fet imprescindibles.

De com els Alps són a Suïssa.

Dieu a qui vulgui escoltar que els Alps son a Suïssa, encara que les guies i els mapes els posin també a altres llocs. Massa ferros. Telecabines, telecadires, telefèrics, trens cremalleres. Diuen que hi han projectes d'humanitzar més les muntanyes... Més humanitzat, no, si us plau !

De totes les zones dels Alps, per fer muntanya, molts ens quedem amb la vall de Saas. Rodejada per 3 costats per blanques taques blanques, ens assegura passions desenfrenades.

I els càmpings. Com a per a tot els Alps necessiten que algun dels nostres professionals els faci un curs intensiu de comoditats i equipaments. Ara que ells asseguren que per dos mesos que els fan servir no calen més luxes.

Els perills més importats també son a les botigues de material de muntanya. A Saas Fee o Saas Grund, no son tant extrems com a Zermat o Chamonix, potser més semblants a Courmayeur, però millor perdre les targetes de crèdit en alguna esquerda glaciar, per no acabar caient en la temptació. Les estrelles Deuter i Mamut, competeixen amb els estels dels cels nets i clars de la nit, després de dos dies d' insistent i constant pluja fina. Sovint et fan dubtar de quina és la matèria dels somnis. Per sort el cel clar de la matinada et convida amb prou intensitat a enfilar cap al primer refugi, fent oblidar altres temptacions banals.

En Richard Goedeke, diu en la gastada i mig estripada guia, que per pujar al refugi de Goûter al Mont Blanc hi han passos de IIº (és veritat) i en canvi que la cresta de l'aresta sud del Weissmies és com a màxim de Iº. No ho entenc. Com a mínim hi han 3 passos de IIIº. I això ens va fer perdre molt de temps.
La connexió gironina del CEC, i xaves amb pedigrí, il·lusionats, sortim de Saas Almagell des de 1670m. amb un pressupost de quatre hores segons el rètol indicador. En gastarem una mica menys. Ha estat plovent dos dies seguits però ara tenim la promesa d'una finestra de dos dies de bon temps. A les dues de la tarda enfilem el corriol mandrosament, pel mig de vells avets, i a mig camí, trobem un petit hotel de muntanya a 2194m, l' Almagelleralp, amb una terrassa assolellada que convida al repòs i la contemplació, amb una bona cervesa banyant els llavis. Arribem al refugi del SAC/CAS Almagellerhütte a 2.894m, tres hores i mitja, i 1224m després de deixar el cotxe. Soparem al segon torn, a les 7. Abans preparem la ferralla i les cordades. El sopar és generós. Fem una camamilla valdostana (amb gotes de grappa) perquè ens assegura un son més relaxat. A tres quarts de quatre de la matinada ve el guarda a despertar-nos, quin luxe! A les quatre estem esmorzant, i a tres quarts de 5 ens posem a perseguir els altres grups que han sortit minuts abans.

Aviat som al coll, al Zwischenbergpass (3260m), i ens aturem per veure la sortida del sol, que il·lumina la carena del costat oest de la Saastal, tots en fila: el conjunt del Nadelgrat amb el Nadelhorn davant, el Lenzspitze, el Dom, el Täschhorn, l' Alphubel, i l' Allalinhorn més al sud. Després encarem les pales de neu de uns 40º del vessant est de l'aresta sud del Weissmies. Algun grup ja puja per la cresta rocosa, nosaltres l'agafarem una mica més amunt a 3400m aproximadament. Se'ns fa lenta perquè en algun pas preferim encordarnos muntant reunió per seguretat. Potser no caldria, però no tothom ho veu igual. Discussions habituals. Volem fer la travesa integral? Si no tens reserva al refugi de Hohsaas (3098m), has d' arribar-hi abans de les quatre de la tarda, perquè és l'hora en que baixa l'ultim telecabina. Si no, has de baixar a peu fins el refugi Weissmies (2726m) una hora més avall, i se suposa que hi haurà lloc. Els més joves i forts fan el cim, després d'una cresta rocosa de 600m de desnivell i uns altres 100m de fina aresta de neu, amb un bon pati per cada costat, que porta fins el cim de 4023m. Des de el cim per una aèria travessia de neu de l'aresta oest que s'ha de seguir fins que baixes cap el glaciar Trift amb importants esquerdes. Els altres hem decidit tornar per on hem vingut. A una hora del cim hem fet recompte de l'horari. Del cim al refugi Hohsaas unes quatre hores i mil metres de desnivell. No arribem a temps per el telecabina, i tenim el sac i la resta de material al refugi on hem dormit. No volem fer tard, i encara que és molt més llarg i més dur, tenim la certesa del cotxe a Saas Almagell. A la baixada passem pel refugi a recollir el material, i després de 15 hores de marxa des de que hem sortit a la matinada, arribem al cotxe a 2/4 de nou del vespre. Hem baixat més de 2.200m. Estem tocats, els peus, l'esquena, el genoll, ... crec que fins hi tot les parpelles fan mal! Però ha estat un bon dia de muntanya.

Demà hi ha previsió de pluja i descansarem. I després, de compres, que a Suïssa també fan rebaixes!

Encara tindrem algun dia més de bon temps per pujar amb telecabina, veure alguna ferrada, i pujar fins al llac Mattmark.

Fotos Dolors Gurri, Emili Rissech

ETERNITAT

No sabrem mai el nom de totes les estrelles

que brillen dalt del cel i damunt dels prats verds,
anònimes amigues, petites meravelles
entre les herbes altes i els horitzons oberts.


Vida i mort, claror i ombra, virtut, pudor i esglai,

música i trons, petons, èxtasi, angoixa i foc,
la més fonda riquesa, la més alta pobresa.

Una sola abraçada que no comença mai
que s’eixampla i esclata amb rialles i joc
i que es queda per sempre a la neu més encesa.

Paraules de ... Anton Sala-Cornador

1er. Congrés Mundial Alpinisme CEC

El primer cap de setmana de Juliol, hem fet el que, amb un entusiasme desbocat, hem denominat el 1er. Congrés Mundial Alpinisme CEC. Els delegats assistents al congrés han fet els deures: propostes, programa d'intencions, activitats diverses, ... i molt bon rotllo. Els treballs han estat metòdics, rigorosos, i en mans dels millors experts en la matèria, i les conclusions seran presentades en el segon congrés. Hem trobat a faltar a tots els que no han pogut assistir, però estan convidats a la propera convocatòria de la tardor, que tindrà lloc el cap de setmana del 4 i 5 d'Octubre, on entre altres activitats pretenem posar 100 membres del grup (ajudats per altres membres de Muntanya) a la Cresta del Ferran per a celebrar el Centenari de la Secció de Muntanya del C.E.C.

"Des d'aqui felicitar a tots els membres del grup que van intentar i aconseguir la Cresta del Cubill, he passat un grandíssim cap de setmana, ho he passat de "very well fandango". En fi que espero cada any poder repetir un "capde" com aquest."

Ivan Torné

"Hola a tothom!Tot i que l'Ivan ja ha fet l'aperitiu, faré la crònica que "DEDOcràticament" algú em va assignar ;-)Com ja sabeu, moooltes de nosaltres hem pogut gaudir d'una cap de setmana rodó. Dissabte, uns quants van mantenir els peus a terra i van anar a fer o bé el Pic Rodó (Emili i Mariona) o bé la cresta del Peiraforca (Jordi i Albert). D'altra banda, un grup bastant gran (Alex, Montse, Laura, Sebas, Ivan, Olga, Eli, Pere, Cristina, Humbert i Isa juntament amb el Carles, la Gina i la Gisela) vam abandonar transitòriament la solidesa de les nostres estimades muntanyes per llançar-nos, amb ajut dels guies Jaume, Dani i Nando, de bavaresa.net, pel barranc del Llech. Crec que a ningú se li oblidaran els antinaturals salts de nou metres a la foscor de les aigües barrancoses -paraules del Àlex- ni els tobogans, ni la "rentadora", ni....en fi, tot un èxit!!!Dissabte a la nit, el grup "barranquer" va arribar impresentablement tard a la gîte de Bolquère, on, a més es van afegir la Maria, el Guillem, la Núria i l'Oriol. Un vespre curt però intens, amb cerveses patrocinades per la Olgàmens, samarretes made in Emili -Déu n'hi do, quin detallàs!- i molts riures. A les 23:30h bona nit que és tard i fins l'endemà a les 6h!!

Diumenge, II part del I congrés d'alpinisme. La majoria lluïm la samarreta made in Emili. Ennuvolat, però en conjunt bon dia i molt bon rotllo per fer -i acabar....de dia!!!!- la cresta del Cubill. Només l'Emili i la Mariona l'abandonen una mica abans d'acabar per culpa del genoll de l'Emili.....ai ai ai!!! La resta l'acabem just a temps per que una calamarsada posi a prova els nostres cascs. Foto de grup, arribada triomfant amb coreografia que ha quedat retratada per la posteritat per l'Albert (ja passaràs les fotos!), cerveseta al hotel -no explicaré res de les fantàstiques tumbones de l' hotel, no us voldria fer massa enveja més de la que ja teniu aquells que no heu pogut venir- i cap a BCN. Per mi, un cap de setmana 10, en tots els sentits. Per cert, que dissabte entre cervesa i cervesa vam fer un planning per després de l'estiu que entre altres coses inclourà un fantàstic cap de setmana "Ferran massif" on pretenem batre el rècord de número de gent en una cresta...però el calendari el deixo per aquells que s'ho van apuntar, perquè la que aquí escriu tenia la neurona borratxa o adormida i no en va prendre nota...continuarà?.... Salut!"

Isabel Huber

Els Écrins per Sant Joan

Le Perthus: Recollida de ticket de peaje. Ha estado conduciendo durante cerca de dos horas, ¡ Tome un descanso ! .... això diuen les fulles de ruta que ens va passar l'Alex. I una merda, i ben grossa a més! ... Circulació lenta a l'AP7....!! Hi ha molt de trànsit fins a Perpinyà, portem dues hores i encara olorem el bosc del Montseny. Així i tot, misteriosament desprès de tanta aturada, l'arribada a l'aparcament "Pré de Madame Carle" cap a les dues de la matina es fa gairebé conjunta. Alguns fan "vivaquillo" al costat del cotxe, altres al cotxe i els més privilegiats a la gîte amb rodes. La temperatura és suau, no fa gaire "frescota" i tothom troba ràpidament el seu ritme vital. Puntualment, a primera hora del matí com les boirines, un individu amb més semblança d'au que no pas de persona, carregat amb un plomatge vermell ataronjat fins al cul i nu a la resta, potser desesperat per la gana o la set, o per les necessitats de niar, apareix fent-se notar per la seva saviesa i prudència: - Toc... Toc.. !! ... Si sortim ara, podríem anar a ...
... siii !, a la ben grossa de abans podries anar.. !! Dues hores més tard, amb més vigor que abans, reneix sense cap saviesa i prudència, niant per tot l'aparcament amb el bec molt més dur cridant:
–A veure si sortim del forat !!
Llevar-nos es fa molt més fàcil així, presentacions, des-formalitats varies i a disposar del menjar. Hi ha de tot, esmorzar sense escrúpols...tot escampat pel terre i l'au Fènix ben bé al mig arreplegant de tot. Com canvien les cares amb la panxa plena, i com tornen a canviar desprès de tres horetes de repetjó. La duresa que significa pel paladar no tindre aquest "wilderness" més a prop de casa, és potser la conversa més desgranada a l'ombra del robust Refuge du Glacier Blanc. El Glacier Noir dominant dels tons grisos, abrupte, ple de derrubis erràtics ens va acompanyar al llarg de les nostres primeres braçades i cabussons dintre del Parc National. Sotmesos ara al Glacier Blanc, la seva llengua plena de saliva glaçada vessa cascades de seracs fins al refugi, cascades que treballen per despertar amb el seu cruixir les nostres sensacions del embruix del Mont Pelvoux, bastió d'aquest recinte fortificat d'emocions.
Cereals, fruits dolços, lleguminoses, glúcids a doll i ens veiem aviat empentats i revitalitzats dintre d'aquest desert blanc fins l'arribada cap a les cinc del vespre al Refuge des Écrins (3175m.), encara que algun/a dormilega continua a la recerca de fòssils. Hem entrat en terrenys gèlids, i no hi ha res com l'escalfor que proporciona el refugi amb un bon sopar per degustar els productes típics del país: Sopa de ... ... Patates amb ...i un bon pessic de pa dur per sucar-hi ... i com l' aigua és un luxe, l'ampolla a 4€.. Quina raó tenia !.. qui deia que les grans ascensions no es gesten als llençols d'un refugi. A poc a poc, el cansament ens acompanya i tots desfilem amb el propòsit d’assolir el següent objectiu: Vigileu on poseu els glutis !! i deixeu anar aquesta cadeneta penjant tant kitch !! A les deu de la nit, el silenci omple els nostres somnis, només buidats de tant en tant pels roncs d'una nina de porcellana. A les tres de la matinada tothom estalvia modals i bones maneres, inclòs la nina de porcellana.Un cop esmorzats, rodejats de motxilles, cordes i més estris alpinístics, amb la son impresa al gest i la mirada delatant il·lusió, amb un gest mecànic possés, deixem el refugi tan sols acompanyat d'un prestatge guarda-botes buit i d'una anima rònega. El ball de de la vida recórrer ara el Glacier Blanc, encordats seguim el ritme d'una cançó escrita amb els reflexes d'una nit envellutada amb quasi lluna plena.

Jordi-Victor ( orange casc men )
Olga-Eli ( no me chilles que no te veo !)
Nor-Montse-Lorenzo ( cordada de Cordada )
Javi-Patricia ( quatre sense tres amb pitillu i manilles )
Àlex-Òscar ( sospirs escanyats )

Aquests últims enfilen pel couloir de Barre Noire, nerviosos noten la preparació d'un líquid calent dintre del cos, però en poc més d'una hora i mitja, asseguts un front l’altre retornen a l'aire tots els sospirs buits de força i plens de vida que el couloir els ha deixat. Des de aquí dalt, ajupits en un petit ressalt, les figures humanes enfront la Barre esdevenen tot un paisatge immens. La resta del grup dintre d'aquest tapís ha seguit el traçat que porta fins al Dôme. Just on comença la directe Coolidge el grup gairebé en la seva totalitat es reuneix. La nostre ambició es retira immediatament d'aquesta frontera imaginaria dels quatremil, al veure que no hi ha traça oberta a l'aresta que uneix el Dôme i la Barre. Atenent-se al irreprimible desig sense satisfacció i convençuts del seu triomf, el grup sobreviu a tots els embats que se li llancen quan decideix afrontar la via Coolidge:
Alpinistes carregats del saborós èxit del cim, tous de neu refinats pel desequilibri dels esquiadors, pendents de glaç de 45º i tot un ventall de com generar C02 i altres contaminants purins d'obligada medicació. Abans de les deu del matí, per fi... .....Hem fet cim a la Barre des Écrins !! ....
Fruita seca, nous, pernil, ametlles, petons, avellanes, formatge, tocaments i galetes tot serveix dintre d'aquest desordre alimentari-sexual per celebrar-ho. Fotos, cigarreta del Javi i amb més bona intenció que ciència, afrontem l'últim esglai abans de trepitjar terra planera. N'hi havia per esglaiar qualsevol !!..el súmmum de la jornada !!. El traçat de baixada sembla especialment dissenyat per alguna ment perversa. Amb la solemnitat d’un funeral, tots en filera i perfecte ordre, alguns més condicionats que no pas altres, negociant amb el pendent la nostre estabilitat, el nostre punt on alliberar-nos d'aquesta buidor, esgarrinxant el glaç pam a pam, aconseguim arribar fins als "orange casc men". Aquests deslliurats en mig del descens, assenyalen una placa de gel testimoni del seu empresonament, últim pas d'aquesta petita condemna, abans d'arribar a la rimaia. Aquesta ofereix un baveig de neu batzegada, i l'arribada es fa esglaonadament. Cavil·lós l' Òscar la supera i minuts desprès ho farà la Montse, cramponejant en la solidesa del pont de neu indicat per aquest ....

–hòsties nen.. !!! ... La rimaia pren l'alè al cor de la Montse. L'Òscar petarrellejant de por deixà anar la motxilla i l'agafà pel braç dient-li:
–tranqui nena, ja ets meva... oh yeahh !!
... encara sort de l'altre braç escanyat al piolet arrapant-se encara amb força a la neu. Mèrit indiscutible per la Montse, passar sobtadament de la llum a les tenebres i no perdre les postures i compostures nomès és a l'alcanç d'una minoria.Tot i l'ensurt per la usurpació, la resta del grup encara neguitós tant sols necessita d'un petit encordament i sotragada per sobrepassar-la.

Un cop superat aquest cinyell d'adversitats i circumstàncies, tot esdevingué més tranquil, encara que calia escampar ràpid pel risc de "chute de séracs et rochers". Arribem a la llar d'infants muntanyencs en perfecta deserció. Rentada de mans, dents i peus per 2 € el gerro. Pastís de poma o xocolata per cobrir-se de glòria i amb gran goig, descamisada general a la chambre fins le dîner. Son les set del vespre, gairebé sopats, el nostre maître guixant habilitat entre taules i personatges llardonats, se'ns apropa sense dubtar ni mica ni molla:

L'heure du petit déjeuner, s'il vous plaît ?
–Llamp de Déu !! ... La taula es transforma en una ganàpia total.
–A les tres de la matinada... s'il vous plaît .... què, no et venen ganes d'afegir-t'hi ?
–M'han vingut unes ganes de riure ! diu el maître.
Alguns també riuen mossegant-se els llavis, com si fossin de la família dels hiènids només escoltar l'horari, però finalment tindran cabuda les diverses variants:
Atractiva caminada a un bonic racó alpí, o excursió d’altura amb les més còmodes possibilitats de veure el buit (Olga), i pels de condició física amb més llargada assolir el cim Est de Montagne des Agneaux (3664 m.) en un altre esdeveniment alpinístic memorable.
Fotos: Montserrat Andreu, Òscar.

La Pica d'Estats pel pont de Sant Joan.

La Dolors i en Joan Ramon han portat aquesta sortida oficial a la Pica. Ens ho explica en Joan Ramon.

Per fi he pogut escriure la crònica de la sortida a la Pica d'Estats del 21-06-2008, ha costat però al final ho he aconseguit.

Sortim del Palau Reial el dissabte 21 una llarga cordada composta per:Esther, Xavier Alsina, Ilonka, Feliu, Carles, Sandra, Xavier Oliveres, Luisa, Julie, Arnau, Adria, Mariona, Dolors Heres, Dolors Gurri i Joan Ramón.Carretera i manta fins a Bellcaire i parada obligatòria al Bar Sport (El Tanatori), fem un bon esmorzar, xarrem una mica per conèixer-nos millor i tornem a la carretera ja fins a Areu l'ùltim nucli de civilització que trobarem fins a la tornada.

Ens fiquem de ple a la Vall Ferrera i casi sense adonar-nos estem ja posant-nos les botes i carregant els moxilorros a les nostres pobres esquenes.Primer trobem el refugi (que estan ampliant) i d'allà mateix surt el camí que ens porta al nostre destí. Encara que ja ho aviso abans, la pujada es forta i hi ha algú que nota la inactivitat.

Els que anem mes de presa ens acoblem als que no ho fan i així el grup sempre va junt.Abans d'arrivar a creuar el riu que ve de la vall parem a menjar una mica doncs ja es l'hora i hem d'agafar forces per arribar fins al LLac de Sotllo que encara queda lluny.Les noticies que ens donen no son gaire esperançadores, hi ha molta neu a partir del Llac d'Estats lo que confirma que hem de dormir una mica abans, al Llac de Sotllo.Arribem sense cap entrebanc a la gran explanada que hi ha al costat de la cabana justament passat el llac i aquí ens on trobem un petit problema, hem de passar el riu que baixa com mai l'havia vist abans. Aquí el que escriu es vol fer el valent i passar amb les botes posades i de cop relliscada i al terra sense caure dins l'aigua però amb tan mala sort que un dels pals cau al riu i es fica en el llac gelat. Jo m'ho miro i veig que es queda parat en un tros de gel, no m'ho penso dos vegades, hem despullo i hem fico en el llac ha buscar-lo. Mara meva quin fred, hem vaig sentir com el Leonardo diCaprio en el Titanic. Una anècdota per recordar, res mes.

Plantem tendes, si no recordo malament eren set, tot un campament. Jo que vull provar el meu sac nou faig bivac.Fem unes petites classes de com es posen els grampons i de con s'utiliza el piolet als que no ho han fet mai, sopem i a dormir. Hem decidit sortir molt d' hora per trobar-nos la neu lo mes dura possible.Tenim quasi lluna plena i no hi ha ni un núvol, fantàstica la vista des de el meu sac. El cel tot estelat y la óssa major davant meu.Desmuntem les tendes i sortim a les 5.30 amb els frontals i busquem lloc per deixar pes (sacs, tendes, alguna motxilla i altres utensilis que no fan falta) . Abans d'arrivar a la tartera del Port de Sotllo ja es de dia.

El Llac d'Estats està gelat com els que veiem en els reportatges d'Alaska i a partir d'allà neu i mes neu. Decideixo posar-nos els grampons i piolet en mà comencen la temuda pujada. Vaig fen una mica de zigazaga buscant una bona traça i finalment la trobo. Decidim que la Sandra (que es la que va patint més) vagi darrera meu i després tot el grup per no separar-nos.La Sandra ens fa anar poc a poc però anem fen i arribem al port de Sotllo. Allà decidim lo que farem.Mentre la Dolors Gurri parla amb la Sandra jo m'adelanto fins un primer flanqueig per veure com està el camí.El camí esta be i la neu encara no està massa tova.

Es queden la Dolors Gurri, la Sandra, la Esther per voluntat pròpia i el Carles, no sé encara perquè i crec que ell tampoc però hem sembla be que es quedi amb la Dolors.La resta del grup ja te ganes de marxar i sortim, es una oportunitat única fer la Pica en aquestes condicions.Passem el flanqueig sense problemes i el grup marxar prou be. Tots fem pinya i anem plegats cap a el Coll de Riufred. Primer hem de passar la maleïda rimaia (es que li tinc molta mania), crec que ningú es va donar conta doncs afortunadament estava molt plena de neu dura i no tenia perill.Trobem algunes petites allaus que hem de travessar i veig que les practiques amb els grampons i el piolet han funcionat, tots endavant sense problemes.Arribem al Coll de Riufred i des de allà ja veiem el Pic de Verdaguer i a la esquerra la Pica. Descasem uns minuts i continuem doncs el nostre objectiu està molt prop.

La Dolors Gurri em crida per la emissora però no puc contactar amb ella doncs la bateria de la meva emissora ha dit prou.Continuem, el Xavier Alsina se sent fort i em demana avançar-se amb la Dolors Heres, cap problema doncs des de la situació que estem els puc veure en tot moment.Arribem al coll que hi ha entre la Pica i el Verdaguer i deixo passar a tots davant meu doncs es mereixen ser ells els primers en arribar. Per fí la Pica d'Estats, 3.143 m. punt culminat de Catalunya.Ens trobem a Xavier Serrallonga, soci del CEC, que ve de fer la cresta del Gabarró i marxa cap a el Sotllo, va com una bala.Felicitacions per tots, unes quantes fotos i baixem al coll a descansar i menjar.Uns fan el Verdaguer i altres quedem al coll fen la xerradeta i admirant el paisatge.De cop i sopta arriba el Carles i ens diu que ve la Dolors Gurri amb la Sandra, grata sorpresa. Carles corona.Nosaltres decidim començar a baixar i les trobem quan ja pujam la última pala.

També coronant. La Dolors Gurri molt valenta i la Sandra doncs encara més, si no ho veig no ho crec.La baixada es llarga però còmoda, en el Port de Sotllo ens retrobem amb l'Esther i descansem una bona estona, el Pic de Sotllo per un altre dia, estem cansats.Arriben uns nois que estaven acampats també al llac i em pregunten com està el camí per pujar a la Pica (van amb sabatilles d'esport). Els dic que millor no pugin doncs no van preparats. Afortunadament per ells ens fan cas.Ens queda la baixada del Port, la Julie no pot aguantar i es llença en tobogan, també l'Arnau i la Mariona si no recordo malament.Recollim les coses de l'amagatall i tornem a muntar les tendes.Al cap de dos o tres hores arriben la resta del grup amb el Carles davant l'Adria i la Dolors i finalment la Sandra, que arriba la pobre que casi no s'aguanta.Bé, a partir d'aquí ja tot es descansar, prendre el sol, banyar-se una mica i fer el vago total. Al cap vespre la Dolors Gurri ens prepara una mica de té ja que comença a fer fresqueta, sopem i a dormir. Jo torno a fer bivac (torno a veure l'ossa major davant meu). Per cert si no recordo malament en totes les tendes hi havien parelles (exceptuant a la Dolors i al Adrià), que va passar a la resta. Això mai es sabrà.Al dia següent ens aixequem d'horeta i fem el camí de tornada fins els cotxes dividits en dos grups doncs uns tenien mes presa que uns altres. En Areu ens prenem una cervesa ben fresca i uns bocates que ens van sentar com si fossin un manjar.

I això es tot, espero que no s'hagi fet massa llarga aquesta crònica però es que la Pica es la Pica i es tan llarga de fer com de descriure la seva ascensió.Una abraçada a tots i espero que vingueu a properes sortides que ja estem preparant.

Text: Joan Ramon Montes

Fotos: Joan Ramon Montes, Dolors Gurri

En record de l' Úrsula Willius

Dilluns, 23 de Juny. Avui al matí he llegit el correu que m'havia enviat en Manuel Parrado ahir a la nit. Un desgraciat accident ahir al matí en l' ascensió a l' Estaragne, ens ha deixat sense la companyia de la nostra amiga Úrsula Willius.

Els que hem tingut la sort de compartir les muntanyes amb ella, i hem tingut el privilegi de la seva amistat, ens sentim dolguts i esquinçats. Orfes. Volem donar suport als nostres companys, Alex, Neus, Dani, i Teresa que han tingut la mala sort de viure personalment aquest trist accident.

Alemanya, i catalana per convicció, estava plenament integrada al país i al C.E.C. Malgrat la brillantor de la seva carrera alpinística, i com esquiadora, va fer sempre de la discreció, la seva senya d'identitat. Mai tenia un no a qualsevol proposta de sortir a muntanya. Era una entusiasta de l'esquí de muntanya i va participar en gran quantitat de competicions. Va practicar l' alpinisme d'alt nivell, i en el seu currículum hi han multitud d'ascensions a tot el món. Des de que es va jubilar tenia un munt de projectes, i la darrera vegada que vaig parlar amb ella fa un parell de mesos, va dir de reprendre l'expedició a l' Aconcagua que havíem suspès el gener del 2006, per coincidència (i conflicte) amb els "sensegluten". Ara ja no podrà ser.

Emili Rissech.

Cent anys de la Secció de Muntanya del C.E.C.

Tot i que ja feia temps que es feien activitats d'alta muntanya dins el Centre, no va ser fins l'Agost de 1908 que es varen fer les activitats de muntanya com a Secció diferenciada dins del CEC, és per això que aquest any 2008 celebrem el centenari de la Secció de Muntanya.

En l'época dels orígens del Centre, allà pel 1876, l'ascensió a les muntanyes era un mitjà per assolir objectius diferents a l'ascensió amb si mateixa. Bé, en el fons sempre ha estat així, i és així encara, però diríem que els objectius eren menys poètics, menys transcendents. La recerca geogràfica, el descobriment de la vegetació, el coneixement del país i de les seves tradicions., una barreja de excursionisme, art, ciència i cultura, era el que impulsava els primers excursionistes. Però l'esperit esportiu va anar quallant en la societat catalana de finals del S.XIX, i moltes sortides dels socis del CEC, aviat es convertiren en ascensions alpinístiques, per el pur plaer de la muntanya.

L'any 1900 el CEC es va adherir al Congrés Internacional d'Alpinisme. El desembre de 1907 el CEC envia a Albert Santamaria com a delegat al II Concurs d' Esports d'Hivern de Chamonix, i torna entusiasmat. El 7 d'agost de 1908 es va constituir oficialment la Secció d' Esports de Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya, i no va ser fins el 24 i 25 de desembre del mateix 1908, que no es va fer la primera sortida oficial de la Secció, en que una vintena de socis varen fer cap a els Rasos de Peguera, al Pla de Campllog, el Pla de l'Estany, el poble de Peguera i la Serra d'Ensija. Va ser precisament en aquesta sortida que amb el material que acabava d'arribar de la casa Staub de Zürich, es va fer la primera activitat d'esquí a Catalunya. Això fa que compartim amb els companys de la Secció d'Esquí el nostre origen. Passat l'estiu comencerem un seguit d'actes i d'activitats que ens recordin aquests 100 anys de la Secció de Muntanya.

Text: Emili Rissech

Fotos: Arxiu CEC

El pont de l' 1 de Maig

Nou intent a la Nord del Perdut. I tornada al Cadí.
El pont de l' 1 de Maig. En Lorenzo, en Joan Pau, i en Nor que ens ho explica.

Sortim dissabte al matí amb la idea d'arribar al Balcó de Pineta al vespre. Ja en el torrent, abans de començar pel sender, ens trobem amb dos alpinistes de tornada. Han estat obrint empremta tot el dia des de les 6h del matí, i al final ho han deixat córrer abans de l'embut. També acumulaven uns quants intents i se'ls hi notava la frustració.Seguim cap a dalt, tot pensant que tenim un bon tros de traça per aprofitar. Abans d'arribar al flanqueig que porta l'embut ens trobem un grup de 10 que van de tornada. Estan en un curs i l'instructor ens explica que han provat d'arribar però que tenien neu fins a la cintura. L'embut no està gens practicable.Ens plantegem si esperar al vespre a que regeli per tirar amunt, o un cop més abandonar el nostre objectiu del Perdut. Finalment decidim girar cua perquè, la perspectiva d'obrir traça com li va passar a l'Alex l'últim cop no és gens motivadora. Per cert a les fotos veureu el tros d'allau que havia caigut el cap de setmana anterior a Pineta. Increïble!!I m'he retrobat amb la festuca, la maleïda planta que fa que quasi em mati uns mesos abans. L'experiència afecta la meva soltura per les pales d'herba, tot i que està més seca.Sopem a Bielsa i ens pensem què fer. La prioritat primera, que estigui aprop i tingui aproximació curta. Pujar i baixar al balcó ens ha rebentat!!Remenant la guia del Mousel ens trobem aprop el corredor central de la cara nord-est del Peña de la Una. Fet. Ens dirigim cap allà i comencem a tirar per una pista fins que trobem un pas una mica complicat pel meu cotxe, i allà acampem. Ja és la una de la matinada i ens volem llevar a les 6h30 per atacar el corredor. Sona el despertador però ningú s'aixeca fins les 8h30. Definitivament, ens vam petar ahir!!! L'alternativa, un trekking per reconèixer la zona. Quin gust patejar amb poc pes a l'esquena. Hi ha una cabana no guardada, en perfectes condicions. Ens trobem un parell d'alpinistes que també estaven de plan B i que s'han llevat a les 5h però han hagut de girar cua en un corredor. Quina calor que fa!!! no es pot fer res...Continuem fins a l'Ibon de Plan i ens trobem amb el corredor del Peña de la Una en front nostre. Hora de fer un bon àpat, com a bon dominguero entre la gent que ens envolta. Es que s'arriba fàcil en cotxe i no té desnivell ni distància.Cap abaix i decidim què fer el dis següent. L'excés de neu, estovada per la calor, és un problema en aquesta zona i veiem que no fotrem res de bo. Hem de canviar. Truquem al Jordi, el guarda del refu de Prat d'Aguiló a veure com està el tema. Ens confirma que alguna canal està practicable. Ole, ole!! farem triomfada.Doncs apa, quilometrada de Bielsa cap al Cadí, travessant uns quants ports de muntanya i dormim de camí en la pista del refu.A les 4h30 ens sona el despertador -quina vida més dura això de l'alpinisme, tot just hem dormit 4 hores-. Esmorzar, xafarranxo, material,... i al final passem davant del refu a les 6h30. Tard...L'objectiu és la Mª Rosa Ramon Paez. Es com la Nord del Perdut, no hi ha manera que la fem. L'aproximació es fa llarga, i estem com a les nou aprop de l'entrada al corredor, però no veiem clar ni la neu que hi ha, ni el fet que ja a aquesta hora ja li dona la solana.Avortem. un altre cop!!!! quin frustre...I abordem la canal de la Creu, més ensotada. i es nota realment, perquè la neu està en condicions. Fem la famosa goulotte que van obrir el Joan Pau i el Jordi la vegada anterior al Cadí -quan va caure la nevada del segle-, però aquest cop amb neu més escassa, i el segon ressalt és en roca pur, i arribem a dalt. Per fi una activitat com cal en aquest cap de setmana. Alegria i joia, i cap a baix.

Alps

També aquest pont de l'1 de Maig, alguns varen fer una escapada als Alps.

Primer en Sebastien i la Laura, i més tard s'hi va afegir l' Àlex.

Varen estar fent travessa glaciar per la Mer de Glace i el glaciar del Gegant.

No en tenim crònica però en tenim dues fotos que us pengem aquí.

I encara l' 1 de Maig al Vermicelle
Bé ja sabeu com funcionen aquestes cosetes...que si feina, que si m'oblido...però al final he trobat una estoneta..i aquí estan unes fotos i una petita crònica del nostre Pont del 1 de Maig.He de dir que m'he estrenat, tard, però a temps...i a punt, o bé a últim moment...en fer una canal!!. Per fi!. Tot l'hivern tothom amunt i avall, i jo per feina i altres cosetes...res de res. Dijous, vespres varem sortir direcció la Cerdanya. Varem fer nit al refugi-Xalet Pere Carné, moooolt recomanable per curtes estades. En Manel us cuidarà mooolt bé.Divendres, ens varem llevar d'hora i varem prendre caminet per anar a Sant Pere dels Forcats.Quina millor estrena que fer la 'Vermichelle' (ara potser no s'escriurà així..però..), i bé després de fer una llaaaarga aproximació, allà estava amb neu i a l'ombra..Tot i que no les tenia totes, ens varem enfilar, i tot i no tenir realment cap tipo de dificultat tècnica, la varem disfrutar força!. 270m...La baixada cap al cotxe, deu n'hi do, lo agònica que es pot fer...Entre una cosa i l'altre, que si m'enfonso en la neu, que si rellisco pel geeeel......tot el dia...!Al dia següent, ens feien mal fins les pestanyes..i varem decidir anar amb la calma, per anar a parar al migdia a Olopte (poblet de la Cerdanya, on els veïns van descalços i dormen en coberts de palla...). Allà hi ha un zona d'escalada a 15 min caminant...i varem practicar una miqueta...Diumenge ja amb més calma..varem enfilar carretera al migdia i cap a 'Mordor'...Un cap de setmana 'mooolt disfruton'!!.
Fins la propera!Ivan i Núria

Text: de les cròniques de Nor, i Núria Perapoch

Fotos : Nor , Núria Perapoch i Arxiu Grup