Petit Vignamale, via dels seracs

Crònica de l´ascensió al Petit Vignemale per la via dels seracs, variant Esquerra ( surt quasi directament al cim). Les fotos de les esquerdes i els seracs ens transporten al paisatge més alpí dels pirineus

Un company d´Andorra, en Marco Mijares que es guia de natura a Andorra i també fa de guia de muntanya, al qual li explico que estic associat al C.E.C. i que formo part d´un grup d´alpinisme (feia barraquisme amb ell) em comenta que tant si com no l´acompanyi a fer una variant de la via dels seracs al Petit Vignemale. Malgrat les dates considera que encara pot haver condicions. Jo li poso alguna pega, que el cap de setmana estic liat amb la canalla, que si naps i que si cols, però al final em convenç per anar el dijous 28 i divendres 29 d´aquest mes de maig, amb el consegüent escaqueig de la feina. Això vol dir el següent.

-Dijous 28; ens aixequem a les 3 de la matinada, passem per Andorra cap a França fins a Foix i d´allí a Pont d´Espagne (Cauterets). Hi posem 3,30 H. (vaig rapidet). Ven carregats

cap al refugi de les Oulettes, arribem a les 11,30 H. A la tarda pugem a practicar una mica en uns seracs (maniobres, piolet tracció, fotos al Couloir de Gaube…), i sopar al refugi (estem sols¡¡¡) i a dormir).

-Divendres 29; ens tornem a aixecar a les 3 de la matinada (ja ho tenim per costum, cap problema) per sortir a les 3,30 H. Hi ha

menys 1º C., que es més que suficient per les nostres aspiracions. Arribem a la base del glaciar suspès i ja ens encordem. A partir d´aquí jo aniré de segon. Superem una rimaia (o potser gran esquerda) i posteriorment a l´ensemble anem pujant per l´ampla part mitja del glaciar. Més amunt cal virar a l´esquerra i el tema s´empina, tornem a progressar muntant les pertinents reunions. Es plantegen inclinacions de fins a 60-65 grausi hi ha dos passos de roca poder de tercer superior o de quart. En un d´ells dono un cop a la roca i se m´afluixa el casc en situació compromesa, l´intento posar i caic 2 o 3 metres; una mica d´ensurt, alguna rascada amb un dels piolets i tornem-hi. El segon pas el meu company el supera fàcil i elegantment, jo recargolant-me, esbufegant i justet, però som hi cap amunt. Al final son uns quatre llargs de 60 metres, amb quelcom de gel i neu collonuda. Una vira a esquerres lateral i sortim ben be sota el cim del Petit Vignemale. Vistes sensacionals, menjar quelcom… i pesadament cap al refugi. Al refugi una mica de beure i cap a Pont d´Espagne amb molta calor i jo al menys ben trinxat. D´allí per la Vall d´Aran i el Cantó passant per Luchon 4,15 H. de cotxe fins la Seu i Andorra, una bona botifarra per dos dies, però dos dies sensacionals.

Text: Amadeu Gallart.

Fotos: Marco Mijares

Quan La Munia es diu Robireña

Us imagineu 14 persones fen el Pas del Gat amb neu, glaç i en un dia plujós, doncs això va ser lo que un grup de intrèpids muntanyencs van intentar el diumenge 24 de Maig.

Comencem per el principi.

Les previsions de temps son dolentes però nosaltres (el grup) no som muntanyencs sinó alpinistes, i que passa quan a un alpinista se li posa el camí mes difícil doncs que es creix més encara que sigui sols per intentar-ho.
Entre tots decidim anar-hi igualment. A mi particularment m’agrada que el grup participi en lo que va a fer i decideixi en els moments bons i dolents.
Jo sabia que la tasca seria quasi impossible (he fet el Pas del Gat dos vegades i al estiu) però no dic res i com he dit abans participo en la decisió de tots.
Sortim de Barna i parem a esmorzar a Bellcaire i tot seguit ja fins a Bielsa i Chisagües, d’aquí pista fins al Pla de Pietramula (lloc preciós i no transitat per pixapins i altres mosques). Portem 4 tot-terrenys que fan la seva feina.
Les caigudes de grans pedres en dies anteriors ens fan deixar els cotxes a 10 minuts del pla.
Surten a relluir els diferents colors de les tendes, quasi totes biplaces menys una que es on dormiran les tres fèmines que ens acompanyen apart de la Sió que ho fa naturalment amb la seva parella. Comencen a caure les primeres gotellades.
Decidim fer una inspecció del terreny que trepitjarem demà i mes tard baixem a Bielsa a buscar a tres persones que arriben per la tarda.
Ja hi som tots.
Decideixo que al dia següent si no plou gaire sortirem igualment i farem dos grups, un sortirà mitja hora abans que l’altre, doncs hi ha gent que va mes forta i ens trobarem al Coll de las Puertas. El càlcul va ser quasi matemàtic (2 minuts de diferencia). A partir d’aquí anirem plegats.
Passem els llacs de La Munia i busquem un passadís de neu que ens porti fins l’aresta sense tindre que passar per el coll de La Munia. Es una pujada molt forta però curta en la qual trobem algunes petites esquerdes que em de passar amb cura. Apareix la roca i ja estem a l’aresta.
Veig una fita i una traça de camí, ja estem sota el Pas del Gat. Tothom a equipar-se amb el casc i el arnés. Arribem a la canaleta que puja fins a la base del pas i veig lo que em temia, la neu a tapat la base i la pared i a format com una mena de tascó amb una caiguda per la banda del circ de Troumousse que fa que el que passi ha d’anar encordat i assegurat. Malauradament les meves temudes previsions ens van complint.
L’Ana em demana passar ella primera però no ho veig gaire clar a l’altre costat i decideixo que seré jo el que ho intenti.
El Ferran m’assegura i passo el “tasco” de neu sense cap problema. Un cop a l’altre costat sé que hi ha una reunió i la busco però no la trobo. Està mes amunt i he de fer una petita grimpada sense poder posar cap seguro doncs no porto res per fer-ho. Arribo a la reunió on m’asseguro i passo la corda per un mosquetó que he posat prèviament en la cinta que es veu bastant be i la considero homologada i faig un ballestrinque. Corda assegurada.
Miro al grup i penso en una imatge que vaig veure en un reportatge del Everest on la gent feia cua per fer el esglaó Hillary. Mare meva quina imaginació.
Els que passin ho hauran de fer amb un machard. El Jorge Requejo vol ser el primer i ho intenta. Li va costant però va fen i quan està apunt de passar el primer ressalt la senyora deessa La Munia ens diu que fins aquí em arribat.
Comença a baixar la temperatura en picat i la neu fa la seva aparició.
Per el walki em comunico amb el Gonzalo i li dic que tots comencin a baixar fins a un punt mes resguardat. El Jorge ha de recular.
El Ferran amb molt bon criteri em diu que aprofiti la corda tal com està i ell em baixarà com si d’una escalada esportiva es tractés. Aprofito un maillón que ja hi havia en la reunió i començo a baixar amb dubtes doncs així no ho havia fet mai. La cosa funciona i felicito al Ferràn.
Tot el grup cap a baix i quan arribem a un lloc mes planer parem a menjar i pensar que farem.
Pregunto a tots si volen fer el Robiñera que el tenim allà mateix i així matem una mica la decepció de no poder fer La Munia, i com són alpinistes no hi ha ni deu que digui que no (la mare que els va parir).
Reculem fins al coll de las Puertas i la Sió i el Ferran decideixen esperar-se allà, la resta continuem alguns sense les motxilles per fer la pujada mes còmoda.
A mitja pujada l’Ana es comença a trobar lleugerament malament i decideix abandonar. El Gerardo es queda amb ella perquè va “petat” i encara ens queda una mitja hora fins el cim.
El Robiñera es assolit amb rapidesa i les vistes son magnifiques. Felicitats per els que han aconseguit un 3000 més que crec que son tots.
La baixada es fulgurant i arribem a les tendes sobre les 16.00 hores de la tarda.
Be, això ha sigut un intent de fer La Munia i la Petita Munia amb la previsió de temps en contra i amb un grup nombrós. Les precaucions han sigut les correctes però la muntanya ha estat implacable i m’ha donat la raó.
Espero que us hagi sigut una gran experiència. Això es alpinisme de veritat.
Felicitats a tots.

Text: Joan Ramon

Fotos: Jose i Gerardo

Cadí. Patagonia Hardcore

Ens pensàvem que ja no veuríem més corredors aquesta temporada, però encara n' hi ha que no poden estar sense anar al Cadí. Cap de setmana del 23 i 24 de Maig, la Laura ens ho explica i la Montse ha fet les fotos.

La aventura comenzó el viernes tarde.Despueś de un atascazo de alucinar en la Meridiana (salidita domingueril viernes tarde), conseguimos en Fabra i Puig, Albert, Isra y yo cargar trastos en LaBestia e ir hacia a la Almeja del Mar (L'Ametlla del Vallés ;-)) a por Montse, la cuarta integrante del evento.
Tras un viajecito en el que no callamos ni dejamos de decir chorradas ni un minuto(dios mio!!! pero cómo rajais mach@s!!!! me teníais asustadita :-P), llegamos al inicio de la pista que nos llevaba al Refu del Prat de Aguiló.Linda pista si señor, ideal para LaBestia (auuuuuhhhhh!!!!) que dejó a todos los conejitos, ardillitas, vaquitas y animalitos en general para vender cupones de la ONCE por lo potens de las largas (glups!!! pobechitos :-O).
Por fin llegamos al refu en plan rollo alunizaje (si nos descuidamos metemos el coche dentro de una litera :-D) porque no había ganas de andar a las doce de la noche ni un solo paso. Nanit's variados y últimas risitas porque al día siguiente, nos teníamos que levantar a las 5 de la madrugada para salir con la fresca.
El sábado de madrugada, tras un escaso sueño nos levantamos con quizá demasiada pachorra (sobre las 5:30) y tras hacer mochis y desayunar, definimos nuestro objectivo basándonos en la cantidad de nieve y la meteo que nos esperaba. Ciertas nubes amenazaban por el este con fastidiarnos el día.
El corredor Patagonia Hardcore fue el afortunado.La idea era enlazarla con un tramo de la Via Bon (IV) para ir a coger la variant del Treball, pero en lugar de hacer esta última variante, hicimos otra más a la derecha ( IV+ 70º), porque nosotr@s lo valemos :-).
Aunque era sólo 200 metros de desnivel con un par de pasos de IV, ya se intuía, que iba a haber más roca que nieve.
Raudos y veloces (JUAS) nos fuimos adentrando en las pocas lenguas de nieve que quedaban, para llegar al inicio de canal.Una pala de 45º con nieve un tanto guarra por el calor que hacía ya incluso tan temprano.Tras abrir huella y flanquear por la parte izquierda , llegamos a lo que supuestamente en época invernal es un paso de nieve y/o hielo.Ahora,tocaba roca. Paso de IV en el tramo de la Via Bon.
Tras hacer una reunión a pruebas de bombas (cada vez me gusta más cacharrear :-)), el primer largo se decidió Montse a abrirlo.La niña, con la rapidez que le caracteriza, consiguió llegar a la siguiente repisa, para montar otra reunión y así poder subir yo.
Paralelamente, Albert, decidió aprovecharse de ella y de todos sus cacharros (en el buen sentido de la palabra :-P) y chupar rueda de Montse para ir ganando tiempo y subir las dos cordadas en paralelo.Las nubes cada vez se veían más cerca. Si hubieran descargado en plena vía, hubieramos tenido que abandonar de inmediato.
Por fin llegó Albert a la primera reunión y después yo, mientras el pobre Isra, esperaba pacientamente abajo.
La idea era atacar la Variant del Treball (o lo que pensabamos que era la Variant del Treball) paralelamente Albert y yo, pero, la roca estaba tan descompuesta, que la idea de subir este segundo largo paralelamente, fue descartada de inmediato.Tiró millas Albert y después de un rato, consiguó salir de la chimenea triunfante.Ahora, me tocaba a mi ir de primer.Seguí los pasos de Albert, aunque, jeje, eso si, aprovechándome de su trabajo y gorroneando todos sus seguros intermedios :-P ...En este paso, la roca estaba tan descompuesta que cada fisura, repisa, etc por la que intentabas avanzar, era un suplicio por el hecho de pensar que ó te ibas a quedar con ella en la mano (en el mejor de los casos), ó que le ibas a tirar al compi de abajo algo de tamaño más que considerable. Enfins, poco a poco, fui subiendo, hasta llegar a la cima, dónde se encontraba Albert sonriente como siempre :-)Ahora, les tocaba el turno a Montse e Isra.Mientras nuestros compis subían , Albert y yo nos percatamos mirando las reseñas que habíamos abierto una nueva variante del corredor .... jejeje ¡¡ya nos vale!!!
Por fin, Montse e Isra llegaron y justo en ese momento, cosas de la Madre Naturaleza, se pusó a diluviar.Gominolas de la Victoria!! dedicatoria de la cima y la nueva variante a nuestra Padawan!!! y bajando leches porque estaba cayendo la del pulpo.
Vuelta a Barna más feliz que una perdiz, y paradita en la Molina para disfrutar de las increibles vistas y día que nos hizo (en todos los sentidos).
La montaña nos dejó disfrutar de nuestro último corredor de la temporada y dió paso a nuestras proximas incursiones en roca ... asi sea :-).

Text: Laura

Fotos: Montse

Les darreres canals de la temporada ?

El dissabte 16 de Maig, l' Eli, l' Albert, en Sebas, en Nor , i l'Isra, varen anar cap a Prat d' Aguiló per així a punta de clar poder començar l' ascensió al corredor Mendizale Original a la cara nord de Comabona, que varen poder fer amb un dia esplèndid.

En tenim unes magnífiques fotos de l' Albert i l' Eli.

El diumenge 17 de Maig en Joan Ramon, en Tono, i en Ferran van culminar la seva assignatura pendent d'aquesta temporada després de alguns intents frustrats: la canal Central del Gra de Fajol Petit amb el seu diedre, que ha estat motiu de molta broma per part d'alguns del grup que l'han fet repetidament per escarni d' en Joan Ramon que finalment s'ha tret l'espina, tot i que la neu ja era molt justeta aquest cap de setmana.

PIC DE PESSONS

Ens preocupa i ens intriga un enigma que hauríem de resoldre: els egipcis feien les piramides de pedra perquè no teníen gel? Hauríen fet Iglús? Veien les fotos de la colla que va anar a Pessons tenim alguns indicis.

Quan?- 9 i 10-5 del 2009
Qui?- Joan Ramón Montes i Dolors Gurri –Vocals
Xavier-Feliu-Fernando-Marc-Ilonca- Sió-Julià i Toni Salas- Penya.
Què?

Malgrat les sentides protestes dels participants la malvada vocal ens convoca a les 5h 30 m de la matinada a Fabra i Puig per sortir cap a Andorra. Esmorzem passada la frontera i arribats a Encamp prenem la carretera dels Cortals. Arribem a les Bordes del Rigoder i allà deixem els vehicles i comencem a caminar.

Situats cara a Encamp agafem un sender a mà esquerra, voregem una borda on posa bar però no hi ha bar i ens internem en el bosc ascendint sense pressa però sense pausa. Si bé ens acompanyen unes boniques marques grogues aquestes desapareixen ràpidament. Arribem a una confluència de camins. A la dreta posa : Coma dels Llops, anem a l’ esquerra pel camí d’ Ensagents.

Ja trobem abundant neu així que ens toca posar-nos les raquetes, i ens dirigim en direcció sud-est i anem agafant alçada, arribem a una zona rocosa i tenim que deixar les raquetes, s’ acaben les roques i ens enfonsem, ens posem les raquetes, el camí es fa penós, el grup se separa i tenim les primeres defeccions. El Julià i la Sió diuen que no han vingut al món a patir i se’n tornen.

La resta d’ aguerrits expedicionaris arribem al refugi d’ Ensagents(2425 m) quan ja és la 1h del migdia amb força retard sobre l’ horari previst.

Si bé fa un sol que esparvera els nostres estimats líders decideixen que a la tarda plourà i que no es convenient fer el cim avui. El poble sofert i agraït dona les gràcies per la magnanimitat i el descans.

Jalem i passem la tarda fent el ximple. La principal activitat es construir un iglú, model Nanook l’ esquimal, hivern 2004. Els esforços queden recompensats. D’ un en un entrem en el iglú posem carotes i ens fem fotos. El iglú queda per la posteritat. Continua fent un sol de collons.

Xerrem sobre allò diví i humà. Critiquem al CEC, faltaria més, i esperant la glòria pel dia de demà ens anem a dormir acompanyats pels suaus roncs del Marc que acaronen els nostres somnis.

Despertem a les 7h del matí angoixats i aterrits, boira, pluja, núvols i altres elements meteorològics que normalment no permeten ascendir als cims. Després de plors i imprecacions decidim tornar per on hem vingut amb la cua entre les cames.

Ara baixem per la vall, pel costat del riu, hi no hi ha camí, fem el camí, en tant travessem el riu i ens quedem xops el Senyor que és pietós ens deixa veure un moment el nostre objectiu, el Pic de Pessons (2857 m) que compungit ens diu adéu sabedor que avui no ens podrà abraçar.
Mullats i contents arribem de nou als cotxes. Això és el que te la muntanya , la gent som una mica panolis. Si fem el cim estem contents, si no però fem petar la xerrada també.

Última parada a Martinet per gaudir de bocates de bull en mal estat i marxa cap a casa per veure com el Barça guanya la lliga, després resulta que encara no la guanya.

El Pessons ens dona cita per un altre dia.

Text: Toni Salas

Fotos: Dolors Gurri

VilanovArtifo 2009

Per tercer any consecutiu l' Unió Excursionista de Vic ha convocat unes jornades d' escalada artificial a Vilanova de Meià. La Laura/Heidi ens fa la seva particular crònica .

Tras pasar 4 meses desde que nos apuntamos, por fin, este finde semana llegó la gran fecha.
Vilanova Artifo 2009.
El evento comenzó para l@s avanzad@s el viernes tarde, en la zona de acampada de la Ermita de Vilanova de Meiá (un vergel del pre pirineo leridano). El resto, l@s retrasad@s ;-), llegamos más o menos a la hora convenida el sábado por la mañana.
Deprisa y corriendo se hicieron los grupos, presentaciones, etc, etc, y cada oveja con su pareja (ó con su monitor) al sector correspondiente para empezar los talleres: escalada artificial (equipada y/o desequipada), autorescate, etc ....
En nuestro caso, comenzamos el sábado por artificial equipada. Cómo colocarse en los estribos, hacer pasos de cigüeña, equilibrios, progresión con los estribos, abrir vías, el fifi y todo un repertorio supercompleto de técnicas impartidas por Jaume. Entre pitos y flautas, nos dieron más de las 18:00 subiendo y bajando, aunque, el regalito vendría después, cuando todas las féminas de Jaume (“Los angeles de Jaume” --> Montse, Olga, Agnés, Patricia y la que suscribe) nos miramos las piernas.¡¡¡Dios!!!¡¡¡parecemos más un grupo de mujeres maltratadas que un grupo de escalada, las tenemos llenas de moratones !!!Gajes del oficio con estribo ;-)
Cap problem, es igual, nos lo estabamos pasando genial y eso es lo que importa.
Tras una cervecita vespertina en el Cirera, nos fuimos a montar tiendas y CB al lado de la Ermita.
Cenita chachi con todos los del grupo (Montse, Olga, Norbert, Pep, Agnés, Alex, Albert, Osmón, Sebas, Patricia) y a las 00:00 concentración de todo el mundo en la ermita para el sorteo de regalos (oleeee!!! me ha tocado un friend!!!! :-) ) y después a ver una peli. Impresionante el audiovisual sobre la escalada a la Intifada (Yosemite) hecha por Esther y Pelut el verano pasado. Adrelina tope, nanu!!! molta por, nanu !!! (como diría Pelut).
Al día siguiente, segundo taller: artificial equipado.
Montse, Olga, Patricia y la menda lerenda nos vamos a equipar una vía. Lo primero fue una charla de material impartida por Pelut sobre todos los cacharros que había que llevar (pitones, clavos, tricams, friends, fisureros, martillo, fifi, estribos, etc ...). Ahí nos dimos cuenta, que nosotras no tenemos nada de material. Entonces empezó un taller paralelo, “Gorroneoatope”, consistente en pedir material sobrante del resto de compis (gracias Ursula y compañía por dejarnos TODO).
Una vez que este pequeño detalle estuvo solucionado :-); Montse y yo nos fuimos a una vía de las facilitas, que para eso somos novatillas. Me toco a mi a la primera.Empece a abrir con todo lo que tenía/veía/podía ayudada con las indicaciones de Santi que estaba a mi lado en la cuerda fija (con la salvedad, jejeje, que se me olvidó poner clavos, ni uno!!! :-D)Impresionante, creo que estuve dos horas para abrirla, pero se me hizo supercorto.¡¡¡Qué divertido!!!.
Después le toco el turno a Montse; en esta ocasión fue Pelut el que subió con ella. Más de lo mismo, la tía emocionada dando martillazos a la roca :-) hasta que terminó y, supuestamente, cuando tenía que desequipar la via, le dijo Pelut que pasase, que lo hiciese su compañera Laurita que no había puesto ni un clavo (gggrrrrr, hay que joderse!!! ahora me toca subir otra vez!!! ;-) )En un plisplás, subiendo, con Esther al lado en la cuerda fija (gracias Esther, menuda caña con el martillo :-)), quitamos todos los cacharros y deprisa y corriendo a recoger todo que son ya las 18:00 y encima se está poniendo a llover
Como guinda del pastel, nos fuimos todos al Peña BlauGrana a tomar la última cerveza y comentar lo majo que había estado el finde y lo bien que nos habíamos pasado. YO REPITO!!!
Bchitos a tod@s
Heidi.

Fotos: Montse

En Jordi Canal al Pol Nord

Aquest any de centenaris també se celebren els 100 anys de la primera vegada que una expedició va arribar al Pol Nord. El 6 d'abril del 1909, Robert Edwin Peary, Matthew Henson, i quatre esquimals dels que no hem trobat el nom, foren els primers en trepitjar oficialment el Pol Nord.

El passat 12 d' Abril va arribar al Pol Nord el nostre company Jordi Canal, després de fer 100km arrossegant un trineu. Aviat en podrem llegir la crònica. Aquí en teniu un tast de les fotos, i com podeu veure hi ha la nostra samarreta viatgera.

Fotos: Jordi Canal

Margalef, Montsant.

Aquests 3 dies del pot de l ' 1 de Maig hem estat tots una mica repartits en diferents activitats. La Núria ens envia crònica del Montsant.

Pont del 1 de Maig. Montsant. Margalef

Sortida amb la calma el dimecres dia 29, direcció Margalef. La idea era d'escalar un xic per la zona, fer algun trekking...
A l'alçada ja de Montserrat, tot mirant-la....( Zas!!!....ostres!!! m'he deixat la corda...!!!!!..oooooohhhh, uuuiiiiii..i també l'embotit a la nevera..!!!!!!!!!....). Apala, mitja volta, tornem a Bcn.
Ja tard, optem per fer nit a casa, i sortir dijous..Segon intent..ens dirigim a margalef, arrivem al migdia, una dia espectacular, al refu de moment ningú a la vista, per contra mil furgonetes acampant vora les vies d'escalada. Per la tarda decidim provar d'escalar alguna via fàcil, doncs l'Ivan desde la pinya en moto, que no té el canell molt fi. La cosa no surt del tot bé, decidim no forçar el tema i deixar l'escalada per més endavant...anirem a fer trekkings pel montsant. Divendres matí ens llevem mig plovent, i després d'esmorçar marxem cap a Cornudella del Montsant, on després de passar per turisme agafem mapa d'itineraris i ens posem a caminar a les 14'00...ara ja fa un dia esplèndit...jejeje....

L'itinerari no està malament ( Cornudella del Montsant- Esglesia de sant Joan-Albarca ( que té un refu moooolt recomenable!!)- Serra major del Montsant - E.Sant joan -Cornudella), i el que havia de ser d'unes 3hores, acava sent de 7h...sempre es lia tot..perquè??...jejejje... (PD1: Cal sempre portar mapes alpina, o similar..que els que et donen a turisme...en fi..)Arrivem fins d'alt del Monsant, es veu el mar, el Pirineu nevat...TOT!!!!!!!. Degut a l'horari, tot i que portem frontals..., decidim al no veure clar el camí de baixada, i claríssimament els penyasegats.. desfer el camí..
La tornada a Margalef cap a les 22'00.
Dissabte al matí ,ens trobem amb uns amics, decidim fer altre trekking, aquest cop sortim desde el Pantà de Margalef, pujar fins a trobar un Teix ( tipo d'arbre) mil.lenari, remuntar el coll fins al cap de munt de la serra de Collegats. També un itinerari..de 3h-4h..no cal dir el què va passar oi??...bé.
A temps però d'arrivar al bar del poble i agafar lloc pel barça -Madrid.....i després celebració, tot sopant camí a l'ermita de sant joan, amb un bon vi del priorat i bona ratafia!!!!!.Diumenge una mica de panxing, voltar per les vies, inspecció a una cova i badar una mica...que ens ho hem guanyat...i retorn a Bcn "Mordor" com diu l'Ivan..jejejejej....

Salut i Muntanya.

Ivan, Núria, Mercè i Santi.

Text i fotos: Núria

Els Tres Colls

Pot ser que en aquesta sortida no oficial he estat dolçament criticat com una mica temerari després d’haver fregat el límit físic d’alguns components del grup inclús del meu també doncs durant una bona estona vaig tindre una petita baixada de forces per seguir obrin traça.
No varem passar perill en cap moment i no ha estat ni molt menys premeditat però si volia fer veure a un grup ben experimentat com el que es va formar que l’alta muntanya pot ser hostil encara que tot sembli molt bonic amb neu i una bona meteo. No em de baixar mai la guàrdia i anar ben preparats.

He batejat aquesta sortida com la dels Tres Colls perquè el nom mateix ho diu, passem per tres colls, Portella de Mentet, Coll de Pal (un de tants) i Coll de la Geganta.
Comença l’aventura passant la Portella ja amb una mica de retràs per causes que no explicaré perquè vull que els mateixos components del grup analitzin.
Tenim davant nostre la Reserva Natural de Mentet i ja ficats en territori francès arribem fins el refugi de L’Alemany on parem per primera vegada a menjar.
Del refugi surt un noi que em diu “bon jour” i després veien que no som de la terra ens diu “adiós”. Sembla que ha passat la nit allà.

Fins ara no em tingut que obrir traça i arribant al GR10 encara trobem unes marques d’esquis que en principi apunten en la nostre direcció però que em de deixar molt aviat per ara si, començar a obrir la traça.
Al principi hi ha una bona pala però després passem per llocs molt bonics amb pujades i baixades amb suaus desnivells i adornats amb arbres que em d’anar sortejant.
Arribem al Coll de Pal.

A partir d’aquí jo ja sabia que trobar les senyals del GR10 seria tasca difícil (el meu comentari va ser “ara ve quan el maten”) i així va ser, fins que no varem arribar al final de la vall fem virgueries amb les raquetes, apartant branques i al final “culenbajen” no varem trobar la blanquivermella.
Eren les 14.15 i varem decidir parar a dinar.Uns tres quarts d’hora després reanudem la marxa i ens fiquem en una zona de bosc on evidentment tornem a perdre les senyals. Tornem enrere seguin la traça que hem deixat per així des de l’última senyal intentar buscar la següent per la direcció que el mapa i la brúixola ens indicaven.
Trobem dues o tres senyals mes tot seguint unes altres traces d’esquis i de cop i volta tornen a desaparèixer les senyals i ja hi tornem a ser. El mapa indica que anem mes o menys paral·lels al bon camí i efectivament després de trobar un torrent en el qual varem omplir les cantimplores vaig comentar que teníem que creuant-ho quan va aparèixer la molt volguda senyal.

Arribem a un encreuament que deixa el GR10 a la dreta i nosaltres girem a la esquerra cap a la Coma de Bessivers sense perdre temps doncs em perdut una bona estona dins del bosc buscant el camí.
Passem per una cabana de pescadors i quan el camí es comença a enfila demano que algú es posi davant doncs noto una baixada de forces i he de portar un ritme mes fluís per poder recuperar-me. No soc el únic doncs veig que les cares d’alguns del grup ja no son les mateixes que quan varem parar a dinar.
En canvi altres estan encara forts i tiren del grup.
Ens queda una hora i mitja per arribar al últim coll i la Coma es fa eterna.
Anem parlant, esperant, comentant, descansant i després de pujar la pala final i fen un llarg flanqueig arribem al Coll de la Geganta on per rematar ens abraça una espessa boira.
Faig parar al grup doncs sé que en aquesta zona es formen unes bones cornises de neu i no vull sorpreses.
En aquells instants no sé que van pensar cada un d’ells però crec que va ser el moment en que pot ser es van espantar de veritat.
Vaig dir que es quedessin on estaven (algú va dir “vigila ves al tanto”) i fen valer el meu coneixement del lloc em vaig allunyar cap a la zona on en teoria es baixa a les pistes de Vallter.
Efectivament no em vaig equivocar i en aquella direcció no hi havia cornises.
Tots es reagrupem i comencen a baixar, al principi poc a poc i uns moments mes tard quan la boira ja no era tan espessa i veien Vallter sota nostre tornem alguns a fer culenbajen fins que arribem a les pistes i finalment als cotxes.
Be, no sé si he de demanar perdó a alguns que van vindre i no conec encara gaire però sortides d’aquest tipus tinc un munt a la butxaca i realment aquestes són de les que donen experiència perquè després sortiu vosaltres pel vostre compte i sapigueu lo que heu de fer i lo que no heu de fer.

Components del grup: Mariona, Teresa, Anna, Tono, Toni, Gerardo, Ferran i Feliu.

Amb vosaltres a qualsevol lloc.

Text: Joan Ramon

Fotos: Mariona i Joan Ramon