Quan La Munia es diu Robireña

Us imagineu 14 persones fen el Pas del Gat amb neu, glaç i en un dia plujós, doncs això va ser lo que un grup de intrèpids muntanyencs van intentar el diumenge 24 de Maig.

Comencem per el principi.

Les previsions de temps son dolentes però nosaltres (el grup) no som muntanyencs sinó alpinistes, i que passa quan a un alpinista se li posa el camí mes difícil doncs que es creix més encara que sigui sols per intentar-ho.
Entre tots decidim anar-hi igualment. A mi particularment m’agrada que el grup participi en lo que va a fer i decideixi en els moments bons i dolents.
Jo sabia que la tasca seria quasi impossible (he fet el Pas del Gat dos vegades i al estiu) però no dic res i com he dit abans participo en la decisió de tots.
Sortim de Barna i parem a esmorzar a Bellcaire i tot seguit ja fins a Bielsa i Chisagües, d’aquí pista fins al Pla de Pietramula (lloc preciós i no transitat per pixapins i altres mosques). Portem 4 tot-terrenys que fan la seva feina.
Les caigudes de grans pedres en dies anteriors ens fan deixar els cotxes a 10 minuts del pla.
Surten a relluir els diferents colors de les tendes, quasi totes biplaces menys una que es on dormiran les tres fèmines que ens acompanyen apart de la Sió que ho fa naturalment amb la seva parella. Comencen a caure les primeres gotellades.
Decidim fer una inspecció del terreny que trepitjarem demà i mes tard baixem a Bielsa a buscar a tres persones que arriben per la tarda.
Ja hi som tots.
Decideixo que al dia següent si no plou gaire sortirem igualment i farem dos grups, un sortirà mitja hora abans que l’altre, doncs hi ha gent que va mes forta i ens trobarem al Coll de las Puertas. El càlcul va ser quasi matemàtic (2 minuts de diferencia). A partir d’aquí anirem plegats.
Passem els llacs de La Munia i busquem un passadís de neu que ens porti fins l’aresta sense tindre que passar per el coll de La Munia. Es una pujada molt forta però curta en la qual trobem algunes petites esquerdes que em de passar amb cura. Apareix la roca i ja estem a l’aresta.
Veig una fita i una traça de camí, ja estem sota el Pas del Gat. Tothom a equipar-se amb el casc i el arnés. Arribem a la canaleta que puja fins a la base del pas i veig lo que em temia, la neu a tapat la base i la pared i a format com una mena de tascó amb una caiguda per la banda del circ de Troumousse que fa que el que passi ha d’anar encordat i assegurat. Malauradament les meves temudes previsions ens van complint.
L’Ana em demana passar ella primera però no ho veig gaire clar a l’altre costat i decideixo que seré jo el que ho intenti.
El Ferran m’assegura i passo el “tasco” de neu sense cap problema. Un cop a l’altre costat sé que hi ha una reunió i la busco però no la trobo. Està mes amunt i he de fer una petita grimpada sense poder posar cap seguro doncs no porto res per fer-ho. Arribo a la reunió on m’asseguro i passo la corda per un mosquetó que he posat prèviament en la cinta que es veu bastant be i la considero homologada i faig un ballestrinque. Corda assegurada.
Miro al grup i penso en una imatge que vaig veure en un reportatge del Everest on la gent feia cua per fer el esglaó Hillary. Mare meva quina imaginació.
Els que passin ho hauran de fer amb un machard. El Jorge Requejo vol ser el primer i ho intenta. Li va costant però va fen i quan està apunt de passar el primer ressalt la senyora deessa La Munia ens diu que fins aquí em arribat.
Comença a baixar la temperatura en picat i la neu fa la seva aparició.
Per el walki em comunico amb el Gonzalo i li dic que tots comencin a baixar fins a un punt mes resguardat. El Jorge ha de recular.
El Ferran amb molt bon criteri em diu que aprofiti la corda tal com està i ell em baixarà com si d’una escalada esportiva es tractés. Aprofito un maillón que ja hi havia en la reunió i començo a baixar amb dubtes doncs així no ho havia fet mai. La cosa funciona i felicito al Ferràn.
Tot el grup cap a baix i quan arribem a un lloc mes planer parem a menjar i pensar que farem.
Pregunto a tots si volen fer el Robiñera que el tenim allà mateix i així matem una mica la decepció de no poder fer La Munia, i com són alpinistes no hi ha ni deu que digui que no (la mare que els va parir).
Reculem fins al coll de las Puertas i la Sió i el Ferran decideixen esperar-se allà, la resta continuem alguns sense les motxilles per fer la pujada mes còmoda.
A mitja pujada l’Ana es comença a trobar lleugerament malament i decideix abandonar. El Gerardo es queda amb ella perquè va “petat” i encara ens queda una mitja hora fins el cim.
El Robiñera es assolit amb rapidesa i les vistes son magnifiques. Felicitats per els que han aconseguit un 3000 més que crec que son tots.
La baixada es fulgurant i arribem a les tendes sobre les 16.00 hores de la tarda.
Be, això ha sigut un intent de fer La Munia i la Petita Munia amb la previsió de temps en contra i amb un grup nombrós. Les precaucions han sigut les correctes però la muntanya ha estat implacable i m’ha donat la raó.
Espero que us hagi sigut una gran experiència. Això es alpinisme de veritat.
Felicitats a tots.

Text: Joan Ramon

Fotos: Jose i Gerardo