Entrades
Pot ser que en aquesta sortida no oficial he estat dolçament criticat com una 
mica temerari després d’haver fregat el límit físic d’alguns components del grup inclús del meu també doncs durant una bona estona vaig tindre una petita baixada de forces per seguir obrin traça.
No varem passar perill en cap moment i no ha estat ni molt menys premeditat però si volia fer veure a un grup ben experimentat com el que es va formar que l’alta muntanya pot ser hostil encara que tot sembli molt bonic amb neu i una bona meteo. No em de baixar mai la guàrdia i anar ben preparats.
He batejat aquesta sortida com la dels Tres Colls perquè el nom mateix ho diu,
passem per tres colls, Portella de Mentet, Coll de Pal (un de tants) i Coll de la Geganta.
Comença l’aventura passant la Portella ja amb una mica de retràs per causes que no explicaré perquè vull que els mateixos components del grup analitzin.
Tenim davant nostre la Reserva Natural de Mentet i ja ficats en territori francès arribem fins el refugi de L’Alemany on parem per primera vegada a menjar.
Del refugi surt un noi que em diu “bon jour” i després veien que no som de la terra ens diu “adiós”. Sembla que ha passat la nit allà.
Fins ara no em tingut que obrir traça i arribant al GR10 encara trobem unes marques d’esquis que en principi apunten en la nostre direcció però que em de deixar molt aviat per ara si, començar a obrir la traça.
Al principi hi ha una bona pala però després passem per llocs molt bonics amb pujades i baixades amb suaus desnivells i adornats amb arbres que em d’anar sortejant.
Arribem al Coll de Pal.
A partir d’aquí jo ja sabia que trobar les senyals del GR10 seria tasca difícil (el meu comentari va ser “ara ve quan el maten”) i així va ser, fins que no varem arribar al final de la vall fem virgueries amb les raquetes, apartant branques i al final “culenbajen” no varem trobar la blanquivermella.
Eren les 14.15 i varem decidir parar a dinar.Uns tres quarts d’hora després reanudem la marxa i ens fiquem en una zona de bosc on evidentment tornem a perdre les senya
ls. Tornem enrere seguin la traça que hem deixat per així des de l’última senyal intentar buscar la següent per la direcció que el mapa i la brúixola ens indicaven.
Trobem dues o tres senyals mes tot seguint unes altres traces d’esquis i de cop i volta tornen a desaparèixer les senyals i ja hi tornem a ser. El mapa indica que anem mes o menys paral·lels al bon camí i efectivament després de trobar un torrent en el qual varem omplir les cantimplores vaig comentar que teníem que creuant-ho quan va aparèixer la molt volguda senyal.
Arribem a un encreuament que deixa el GR10 a la dreta i nosaltres girem a la esquerra cap a la Coma de Bessivers sense perdre temps doncs em perdut una bona estona dins del bosc buscant el camí.
Passem per una cabana de pescadors i quan el camí es comença a enfila demano que algú es posi davant doncs noto una baixada de forces i he de portar un ritme mes fluís per poder recuperar-me. No soc el únic doncs veig que les cares d’alguns del grup ja no son les mateixes que quan varem parar a din
ar.
En canvi altres estan encara forts i tiren del grup.
Ens queda una hora i mitja per arribar al últim coll i la Coma es fa eterna.
Anem parlant, esperant, comentant, descansant i després de pujar la pala final i fen un llarg flanqueig arribem al Coll de la Geganta on per rematar ens abraça una espessa boira.
Faig parar al grup doncs sé que en aquesta zona es formen unes bones cornises de neu i no vull sorpreses.
En aquells instants no sé que van pensar cada un d’ells però crec que va ser el moment en que pot ser es van espantar de veritat.
Vaig dir que es quedessin on estaven (algú va dir “vigila ves al tanto”) i fen valer el meu coneixement del lloc em vaig allunyar cap a la zona on en teoria es baixa a les pistes de Vallter.
Efectivament no em vaig equivocar i en aquella direcció no hi havia cornises.
Tots es reagrupem i comencen a baixar, al principi poc a poc i uns moments
mes tard quan la boira ja no era tan espessa i veien Vallter sota nostre tornem alguns a fer culenbajen fins que arribem a les pistes i finalment als cotxes.
Be, no sé si he de demanar perdó a alguns que van vindre i no conec encara gaire però sortides d’aquest tipus tinc un munt a la butxaca i realment aquestes són de les que donen experiència perquè després sortiu vosaltres pel vostre compte i sapigueu lo que heu de fer i lo que no heu de fer.
mica temerari després d’haver fregat el límit físic d’alguns components del grup inclús del meu també doncs durant una bona estona vaig tindre una petita baixada de forces per seguir obrin traça.No varem passar perill en cap moment i no ha estat ni molt menys premeditat però si volia fer veure a un grup ben experimentat com el que es va formar que l’alta muntanya pot ser hostil encara que tot sembli molt bonic amb neu i una bona meteo. No em de baixar mai la guàrdia i anar ben preparats.
He batejat aquesta sortida com la dels Tres Colls perquè el nom mateix ho diu,
passem per tres colls, Portella de Mentet, Coll de Pal (un de tants) i Coll de la Geganta.Comença l’aventura passant la Portella ja amb una mica de retràs per causes que no explicaré perquè vull que els mateixos components del grup analitzin.
Tenim davant nostre la Reserva Natural de Mentet i ja ficats en territori francès arribem fins el refugi de L’Alemany on parem per primera vegada a menjar.
Del refugi surt un noi que em diu “bon jour” i després veien que no som de la terra ens diu “adiós”. Sembla que ha passat la nit allà.
Fins ara no em tingut que obrir traça i arribant al GR10 encara trobem unes marques d’esquis que en principi apunten en la nostre direcció però que em de deixar molt aviat per ara si, començar a obrir la traça.
Al principi hi ha una bona pala però després passem per llocs molt bonics amb pujades i baixades amb suaus desnivells i adornats amb arbres que em d’anar sortejant.
Arribem al Coll de Pal.
A partir d’aquí jo ja sabia que trobar les senyals del GR10 seria tasca difícil (el meu comentari va ser “ara ve quan el maten”) i així va ser, fins que no varem arribar al final de la vall fem virgueries amb les raquetes, apartant branques i al final “culenbajen” no varem trobar la blanquivermella.
Eren les 14.15 i varem decidir parar a dinar.Uns tres quarts d’hora després reanudem la marxa i ens fiquem en una zona de bosc on evidentment tornem a perdre les senya
ls. Tornem enrere seguin la traça que hem deixat per així des de l’última senyal intentar buscar la següent per la direcció que el mapa i la brúixola ens indicaven.Trobem dues o tres senyals mes tot seguint unes altres traces d’esquis i de cop i volta tornen a desaparèixer les senyals i ja hi tornem a ser. El mapa indica que anem mes o menys paral·lels al bon camí i efectivament després de trobar un torrent en el qual varem omplir les cantimplores vaig comentar que teníem que creuant-ho quan va aparèixer la molt volguda senyal.
Arribem a un encreuament que deixa el GR10 a la dreta i nosaltres girem a la esquerra cap a la Coma de Bessivers sense perdre temps doncs em perdut una bona estona dins del bosc buscant el camí.
Passem per una cabana de pescadors i quan el camí es comença a enfila demano que algú es posi davant doncs noto una baixada de forces i he de portar un ritme mes fluís per poder recuperar-me. No soc el únic doncs veig que les cares d’alguns del grup ja no son les mateixes que quan varem parar a din
ar.En canvi altres estan encara forts i tiren del grup.
Ens queda una hora i mitja per arribar al últim coll i la Coma es fa eterna.
Anem parlant, esperant, comentant, descansant i després de pujar la pala final i fen un llarg flanqueig arribem al Coll de la Geganta on per rematar ens abraça una espessa boira.
Faig parar al grup doncs sé que en aquesta zona es formen unes bones cornises de neu i no vull sorpreses.
En aquells instants no sé que van pensar cada un d’ells però crec que va ser el moment en que pot ser es van espantar de veritat.
Vaig dir que es quedessin on estaven (algú va dir “vigila ves al tanto”) i fen valer el meu coneixement del lloc em vaig allunyar cap a la zona on en teoria es baixa a les pistes de Vallter.
Efectivament no em vaig equivocar i en aquella direcció no hi havia cornises.
Tots es reagrupem i comencen a baixar, al principi poc a poc i uns moments
mes tard quan la boira ja no era tan espessa i veien Vallter sota nostre tornem alguns a fer culenbajen fins que arribem a les pistes i finalment als cotxes.Be, no sé si he de demanar perdó a alguns que van vindre i no conec encara gaire però sortides d’aquest tipus tinc un munt a la butxaca i realment aquestes són de les que donen experiència perquè després sortiu vosaltres pel vostre compte i sapigueu lo que heu de fer i lo que no heu de fer.
Components del grup: Mariona, Teresa, Anna, Tono, Toni, Gerardo, Ferran i Feliu.
Amb vosaltres a qualsevol lloc.
Text: Joan Ramon
Fotos: Mariona i Joan Ramon
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada